Va començar la seva trajectòria professional l'any 1985 en revistes humorístiques com Caníbal, Bichos, Humor a Tope i Pulgarcito.
L'any 1987 va començar a col·laborar de forma regular amb la revista El Víbora, realitzant històries més personals com Sangre de Barrio (1989-2005), Los primos del Parque (1991-92) i La Memoria Oscura (1994-95). Totes aquestes històries aparegueren de forma seriada en la revista i es caracteritzaven per tenir un marcat component autobiogràfic i un component de crítica social.[2]
A partir dels anys 2000, en no trobar editor espanyol, inicià una col·laboració amb l'editorial franco-belga Dupuis, responsable de la publicació de treballs com Ce que le vent apporte (2007), Toute la poussière du chemin (2010), Les guerres silencieuses (2014) i Jamais je n'aurai 20 ans(2016). Tots els àlbums foren publicats posteriorment en castellà.[3]
El contingut autobiogràfic dels primers còmics de Martín, com Sangre de Barrio (1989) o Los primos del parque (1992) va deixar pas a partir dels anys 2010 a obres inspirades en les memòries familiars de l'autor. Les guerres silencieuses (2014), es basà en les memòries militars del seu pare al conflicte bèl·lic d'Ifni,[4] metre que Jamais je n'aurai 20 ans (2016), va prendre com a referència les memòries dels seus avis durant la Guerra Civil espanyola. La confrontació crítica de Martín amb ambdós conflictes bèl·lics, posen de manifest les inclinacions pacifistes i antiautoritàries de l'autor, que es va declarar objector de consciència perquè «sabia que no aniria bé això d'obeir sense opció a pensar i perquè sí»[4] i afirmava que «mai mataré per un polític o per una bandera. És ingenu anar de voluntari a l'iraq creient que ho fas per la pau del món».[4]