Isop segons l'edició en català de 1908, de Ramon Miquel i Planes, basada en unes altres del segle XVI
Isop (grec antic: Αἴσωπος, llatí: Aesopus) va ser un escriptor de faules grec que va viure al segle vii aC i del qual es desconeix la data exacta del naixement i la mort.[1] De la seva biografia gairebé no hi ha res de segur, però molts coincidien a considerar-lo esclau de naixement.
Biografia
Poques dades existeixen sobre la biografia d'Isop; ja en l'època clàssica, la seva figura real es va veure envoltada d'elements llegendaris i, fins i tot, alguns historiadors han posat en dubte la seva existència. Les seves rondalles s'utilitzaven com a llibre de text a les escoles i Plató diu que Sòcrates se sabia de memòria els apòlegs d'Isop. El poble d'Atenes va encarregar a l'escultor Lisip la realització del cos del poeta.
Segons una tradició molt difosa, va néixer a Frígia (l'Esop n'és un riu), tot i que hi ha qui el fa originari de Tràcia, Samos, Egipte o Sardes. Va viure a la Grècia del segle vii aC. Sobre ell es van conèixer una gran quantitat d'anècdotes i, fins i tot, descripcions sobre el seu físic recollides a la Vida d'Isop, escrita el segle xiv per Planudes, un monjo benedictí, si bé és dubtosa la seva validesa històrica. Hi ha manuscrits de Juli Valeri que fins i tot li atribueixen l'autoria de la pseudobiografia d'Alexandre, altrament atribuïda a Cal·lístenes, que va fer que hom arribàs a imaginar l'existència d'un historiador de nom Esop.
Així, es conta que Isop va ser esclau d'un tal Jadmó o Jantó de Samos, qui li va donar la llibertat. A causa de la seva gran reputació pel seu talent per a l'apòleg, Cresos el va cridar a la seva cort, el va satisfer de favors i el va enviar després a consultar l'oracle de Delfos, a oferir sacrificis en nom seu, i a distribuir recompenses entre els habitants d'aquella ciutat. Irritat pels fraus i la cobdícia d'aquell poble de sacerdots, Isop els va adreçar els seus sarcasmes i, limitant-se a oferir als déus els sacrificis manats per Cresos, va retornar a aquest príncep les riqueses destinades als habitants de Delfos. Aquests, per a venjar-se, van amagar entre els equipatges d'Isop una copa d'or consagrada a Apol·lo, el van acusar de robatori sacríleg i el van precipitar des de dalt de la roca Hiampa. Posteriorment se'n van penedir, i van oferir satisfaccions i una indemnització als descendents d'Isop que es presentessin a exigir-la; hi acudí un ric comerciant de Samos anomenat Jadmó, descendent d'aquell a qui Isop va pertànyer quan va ser esclau.
El que sí que sembla cert és que Isop va ser un esclau, i que va viatjar molt amb el seu amo, el filòsof Jantó, tal com es pot veure en la història de la seva vida.
Les faules es basen en històries simples, protagonitzades per animals amb un missatge moral clar. L'objectiu és fomentar determinades virtuts o aconsellar com s'ha de comportar una persona en la vida quotidiana. Les faules van influir molts autors posteriors, especialment Jean de la Fontaine i Félix María Samaniego. Alguns personatges han esdevingut imatges arquetípiques i han estat emprats en altres obres de ficció. En la literatura moderna catalana, la companyia de teatre infantil Xip Xap va adaptar diverses faules a un context contemporani.[2]
L'estructura de la faula isòpica ha estat definida per diversos autors, però la definició més completa s'atribueix a Nojgaard,[3] que distingeix tres tipus de faules: les agonals, on hi ha antagonisme entre almenys dos personatges; les de situació, on no hi ha antagonisme entre els personatges, sinó una situació apurada, i les etiològiques, que serveixen per explicar l'origen d'alguna cosa.[4] En la narració de les agonals hi ha d'haver almenys tres elements o moments imprescindibles:
La situació de partida en què es planteja un determinat conflicte, entre dues figures, generalment animals.
L'actuació dels personatges, que procedeix de la lliure decisió entre les possibilitats de la situació donada.
L'avaluació del comportament triat, que s'evidencia en el resultat pragmàtic, l'èxit o el fracàs produït per aquesta elecció, de vegades amb l'aparició d'un personatge sobrevingut o survenant aliè a l'acció que serveix per a la comprensió correcta de la faula.[5]
Algunes de les faules més famoses són:
La cigala i la formiga: la formiga treballa tot l'estiu mentre la cigala es dedica a divertir-se, però quan arriba l'hivern és la formiga qui té aliment per sobreviure; és un elogi de l'esforç i la previsió.
El noi que va cridar llop: un noi que habitualment feia broma sobre un llop que venia veu com ningú li fa cas quan realment l'animal arriba, que va inspirar la peça musical russa Pere i el llop de Serguei Prokófiev.
El gos i l'os: un gos que porta un os a la boca es veu reflectit en un riu i quan vol agafar l'os de qui creu que és un altre gos, perd el seu, i aprèn així que la cobdícia fa perdre-ho tot.
El corb i la guineu: un corb té un formatge al bec i la guineu el vol. Per això, adula el corb dient-li que canti, ja que li han dit que té una veu molt bonica. El corb ho fa i perd el formatge.
La guineu i el raïm: una guineu es consola dient que un raïm -que desitja- és verd, perquè realment el que ocorre és que no el pot agafar; ha esdevingut una dita popular en diverses llengües.
El ratolí i el lleó: un lleó captura un ratolí i aquest li prega que el perdoni, que li tornarà el favor. El lleó se'n riu, però accedeix i, més tard, és caçat amb una xarxa. El ratolí la rosega fins que allibera l'amic i demostra que no es pot menysprear ningú perquè tothom pot aportar qualitats.
La llebre i la tortuga: una llebre i una tortuga fan una cursa. La llebre està tan confiada en el seu triomf que s'adorm i així la lenta tortuga la pot avançar.
El roure i la canya: la tempesta destrueix l'orgullós roure i la humil canya es vincla sense trencar-se.
La ratapinyada, l'esbarzer i la gavina: una ratapinyada, un esbarzer i una gavina, emprenien el vol per travessar el Mar. La ratapinyada posava diners, la gavina coure i l'esbarzer roba. Hi hagué una tempesta i ells van haver de tornar a la costa sense res, des d'aleshores, l'esbarzer agafa la roba dels qui passen pel seu costat, la gavina posa el cap al mar per cercar coure i la ratapinyada roba a aquells que tenen diners.
Les seves faules varen ser recuperades per Demetri de Falèron cap al 300 aC.
Traduccions catalanes
Hi ha hagut diverses traduccions de la seva obra al català a partir del 1550 (amb el títol Libre del savi e clarissim fabulador Ysop, estampat a Barcelona per Joan Carles Amorós),[6] de les quals destaquen la d'Antoni Bulbena i Tosell el 1893 i sobretot la de Ramon Miquel i Planas a partir de les traduccions més antigues. Una de les traduccions més recents és la de Montserrat Ros el 1989. L'obra d'Isop generà una descendència prolífica, com ara els Isopets, una mena de llibre escolar, compendi de les faules d'aquest autor.
Faules - volum I. Traducció grec/català de Francesc J. Cuartero i Montserrat Ros. 166 pàgines. Col·lecció Fundació Bernat Metge, any 1984.
Faules - volum II. Revisió-traducció grec/català de Montserrat Ros i Francesc J. Cuartero. 225 pàgines. Col·lecció Fundació Bernat Metge, any 1989. Barcelona.
Al cinema i la televisió
Les faules d'Isop han estat adaptades en multitud d'ocasions per a la televisió, sovint en format curt; alguns exemples són alguns passatges de les Silly Symphonies de Walt Disney. La seva vida també ha estat adaptada a dibuixos animats a la mini-sèrie Vida d'Isop, produïda per Pedro Alonso Pablos el 2020.[7]
↑El conte de la lletra, (2008), Recenció: Andreu Sotorra, «El conte de la lletera» Adaptació i dramatúrgia de Jaume Belló. Titellaires: Imma Juanes i Víctor Polo. Músic-narrador: Oriol Planas "Ritxi". Escenografia i titelles: Maribel Pérez. Construcció titelles: Òscar Ribes i Imma Juanes.
