Isidoro de Hoyos y Rubín de Celis (Ribadedeva, 1793 - Madrid, 1876) fou un militar i polític asturià, ministre durant la minoria d'edat d'Isabel II d'Espanya i director general de la Guàrdia Civil en dues ocasions.
Biografia
Va participar com voluntari a la guerra del francès. D'idees liberal, va donar el restabliment de la Constitució de Cadis quan va tornar Ferran VII i el govern progressista de 1820. La reacció absolutista de 1823 el va enfrontar a l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, i durant un breu període fou fet presoner. A la mort de Ferran VII es va posicionar amb la Regent, Maria Cristina de Borbó contra el pretendent Carles en suport de la futura reina Isabel II, i va combatre en el bàndol cristí durant la guerra carlina, on va assolir el grau de general i va rebre el títol de vescomte de Manzanera. El 1843, durant la regència de Baldomero Espartero, va ser nomenat senador per Astúries[1] i nomenat Ministre de la Guerra, càrrec que va abandonar amb l'arribada dels moderats i la caiguda del regent. No obstant això, es va afiliar més tard a la Unió Liberal creada per Leopoldo O'Donnell i va adquirir la condició de senador vitalici el 1858.[1] Va participar en la repressió de la revolta de Villarejo de Salvanés, mèrit pel qual se li va concedir el títol de Marquès d'Hoyos, i en la de la revolta de la caserna de San Gil.
Referències
Bibliografia
- VV.AA. Diccionario de Historia de España. Alianza Editorial. Madrid, 1979.
- Isidoro de Hoyos, a ecured.cu
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg){kind=small}
.jpg)