L'Institut Marx-Engels va reunir manuscrits inèdits de Karl Marx, Friedrich Engels, Vladímir Lenin i d'altres importants teòrics marxistes, a més de recopilar llibres, fulletons i publicacions periòdiques relacionats amb el moviment obrer socialista. El 1930 l'Institut comptava amb més de 400.000 llibres i revistes i més de 55.000 documents originals i fotocopiats de Marx i Engels, fet que la converteix en un dels majors arxius de documents relacionats amb el socialisme al món.
El febrer de 1931, el director de l'Institut Marx-Engels, David Riazànov i altres membres del personal van ser purgats per raons ideològiques. El novembre d'aquell mateix any, l'Institut es va fusionar amb l'Institut Lenin, més gran i menys acadèmic (fundat el 1923), per a formar l'Institut Marx-Engels-Lenin, essent Vladímir Adoratski el seu director.
L'Institut era l'autoritat coordinadora per a l'organització sistemàtica dels documents publicats de les obres completes de Marx, Engels, Lenin i Ióssif Stalin. Es va dissoldre oficialment el novembre de 1991 i la major part dels seus fons d'arxiu es troben ara en una institució successora, l'Arxiu Estatal Rus d'Història Sociopolítica (RGASPI).
Història
L'Institut va reunir i va mantenir una biblioteca de recerca dedicada a temes relacionats amb el socialisme, i va acumular en poc més de 10 anys una col·lecció d'uns 400.000 llibres, fulletons i revistes, 15.000 manuscrits i 175.000 fotocòpies de documents originals conservats en altres llocs. Entre aquests hi havia 55.000 manuscrits de Marx i Engels, de lluny l'aplec més important d'aquest material.[1]
Durant la seva primera dècada, l'Institut va publicar una sèrie de llibres d'autors com Gueorgui Plekhànov, Karl Kautsky, Franz Mehring, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, David Ricardo i Adam Smith.[3] També una edició completa sense traduir, la primera Marx-Engels-Gesamtausgabe, que havia de comprendre 42 volums (12 dels quals es van publicar fins a 1935, després es va suspendre el projecte) i una primera edició russa en 28 volums (Sochinéniya 1), els 33 llibres enquadernats dels quals es van publicar per complet en 1947.[5]
L'Institut també va publicar dues revistes acadèmiques, Arjiv Karla Marksa i Frídrija Engelsa («Arxiu de Karl Marx i Frederick Engels») i Létopis marksizma («Crònica marxista»).[3]
L'Institut Lenin va començar com un projecte d'arxiu independent, fundat pel Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica el 1923 per a reunir manuscrits amb vista a la publicació d'una edició acadèmica de les obres completes de Vladímir Lenin.[3] Aquest treball es va aconseguir a través de la publicació d'un gruixut volum anomenat Léninski sbórnik (Ленинский сборник, «Miscel·lània sobre Lenin»), uns 25 toms que es van publicar entre 1924 i 1933.
La missió de l'Institut Lenin va ser ampliada el 1924 pel XIII Congrés del Partit Comunista Rus per a incloure l'«estudi i difusió del leninisme entre les àmplies masses dins i fora del partit».[6][7]
L'Institut Lenin era una institució amb més personal acadèmic que l'Institut Marx-Engels, amb una plantilla de 158 persones el 1929, però no compartia la seva reputació d'erudició imparcial de què gaudien la biblioteca de recerca i el grup d'experts.[8] L'Institut Lenin va ser inicialment dirigit per Lev Kàmenev, seguit per Ivan Skvortsov-Stepánov i, després de la seva mort el 1928, per Maximilià Savéliev.[8]
David Riazànov (1870-1938), director de l'Institut Marx-Engels des de la seva creació el 1919 fins al seu arrest el 1931.
El febrer de 1931, com a part del judici dels menxevics, l'economista Isaak Rubin, un exempleat de l'Institut Marx-Engels, va implicar el director de l'Institut David Riazànov com a part de la conspiració acusant-lo d'haver amagat documents menxevics a les instal·lacions.[9] Riazànov va ser arrestat, enviat a l'exili fora de Moscou[9] i després executat el 1938 durant la Gran Purga.[9] Arran de les purgues ideològiques de l'Institut Marx-Engels, el novembre de 1931 es va fusionar amb l'Institut Lenin per a formar l'Institut Marx-Engels-Lenin.[9]
Posteriorment, l'Institut Marx-Engels-Lenin va ser rebatejat diverses vegades. El nom de Ióssif Stalin es va afegir el 1956, i l'Institut es va convertir formalment en l'Institut Marx-Engels-Lenin-Stalin.
Així va romandre fins a l'inici de la desestalinització després de l'anomenat «discurs secret» de Nikita Khrusxov el 1956. En aquest punt, el nom va canviar a Institut de Marxisme-Leninisme (Институт марксизма-ленинизма при ЦК КПСС). Durant aquest període, a partir de la dècada del 1950, l'Institut va participar en la realització de projectes com la publicació d'una segona edició russa de les obres completes de Marx i Engels, Sochinéniya 2, amb 39 volums bàsics i 11 complementaris,[5] i l'extensa cinquena edició de les obres completes de Lenin (55 volums).[10] A partir de la dècada del 1970, també va participar en la publicació de les obres completes de Marx/Engels en anglès (50 volums) i el segon Marx-Engels-Gesamtausgabe.[11]
El nom Institut de Marxisme-Leninisme va romandre inalterat durant gairebé 35 anys, quan l'agitació a la Unió Soviètica va provocar un canvi de nom a Institut de Teoria i Història del Socialisme (Институт теории и истории социализма ЦК). L'Institut va deixar d'existir formalment el novembre de 1991 després d'haver-se dissolt el Partit Comunista de la Unió Soviètica el 6 de novembre de 1991, i la biblioteca i l'arxiu es van transferir a una nova entitat anomenada Institut Rus Independent per a Problemes Socials i Nacionals primer, i Arxiu Estatal Rus d'Història Sociopolítica després.
Referències
↑ 1,01,11,2John Barber (1981). Soviet Historians in Crisis, 1928–1932. London: Macmillan. p. 15.
↑ 5,05,1Musto, Marcello «Marx in the Years of Herr Vogt: Notes toward an Intellectual Biography (1860–1861); 1. The Editorial Vicissitudes of Marx’s and Engels’ Works». Science & Society, 72, 4, 10-2008, pàg. 389-390. DOI: 10.1521/siso.2008.72.4.389.
