Les illes de la Reina Elisabet, al nord-oest del Canadà (en groc, Nunavut; en rosa, els Territoris del Nord-oest)
Les illes de la Reina Elisabet (en anglèsQueen Elizabeth Islands, en francèsÎles de la Reine-Élisabeth), abans conegudes com les illes de Parry, són les illes més septentrionals de l'Arxipèlag Àrtic Canadenc, dividides administrativament entre els territoris de Nunavut i els Territoris del Nord-oest, al nord del Canadà. Les coordenades geogràfiques són 78° 0′ N i 95° 0′ W. Les illes de la Reina Elisabet contenen aproximadament el 14% de la superfície global de glaceres i casquets de gel (excloent les plaques de gel de l'interior i la plataforma de Groenlàndia i l'Antàrtida).[1]
En conjunt, l'arxipèlag té una superfície de 419.061 km². La majoria estan deshabitades, tot i que tenen importància industrial a causa de les extraccions de petroli. Els municipis més poblats són els llogarets de Resolute, a l'illa de Cornwallis, i Grise Fiord, a Ellesmere.
Descobertes pels europeus el 1616, les illes de la Reina Elisabet no foren totalment explorades i cartografiades fins a les expedicions britàniques del pas del Nord-oest i la posterior noruega, totes dues al segle xix. Moltes foren explorades per William Parry, el qual va donar nom a l'arxipèlag fins al 1953, any de coronació d'Elisabet II com a reina del Canadà, en honor de la qual foren rebatejades oficialment.
Geografia
Les illes, juntes fan 419.061 km²[2] a la zona, van ser rebatejades com a grup per Elisabet II del Regne Unit en la seva coronació com a reina del Canadà el 1953. Les illes cobreixen una àrea aproximadament en forma de triangle rectangle, limitada per l'estret de Nares a l'est, el Canal de Parry al sud i l'oceà Àrtic al nord i a l'oest. La majoria estan deshabitades tot i que el Sector de Ciències de la Terra (ESS) del Programa de Geociència del Canvi Climàtic de Recursos Naturals del Canadà té monitors a les illes.[3] El 1969 Panarctic Oils, que ara forma part de Suncor Energy, va començar a operar pous de petroli d'exploració a les conques Franklinian i Sverdrup i va planificar establir la seva base de recursos a les illes de la Reina Elisabet. Va deixar de produir-se a la dècada de 1970. A la GeoConvention de 2013, la regió de les Illes Àrtiques es va anomenar l'«última frontera d'exploració de petroli» perpètua del Canadà. Hogg i Enachescu van argumentar que el desenvolupament i la implementació de tecnologies sísmiques marines i terrestres avançades a Alaska, el nord d'Europa i Sibèria es podrien modificar per utilitzar-les a les illes de la Reina Isabel.[4] Les illes de la Reina Isabel no s'havien cartografiat completament fins a les expedicions del pas britànic del nord-oest i, posteriorment, l'exploració noruega del segle xix.
Aquestes illes van ser conegudes com l'arxipèlag de Parry durant més de 130 anys. Van rebre el nom de l'explorador britànic de l'Àrtic Sir William Parry, que hi va navegar el 1820 a bord de l'Hecla. Des del canvi de nom de l'arxipèlag el 1953, el terme illes Parry es va continuar utilitzant per a la seva part sud-oest (menys l'illa d'Ellesmere i illes Sverdrup). Per tant, la distribució regional de l'arxipèlag és la següent:
Illa d'Ellesmere
Illes Sverdrup
Illes Parry
L'illa d'Ellesmere és la més septentrional i, amb diferència, la més gran. Les illes Sverdrup es troben a l'oest de l'illa d'Ellesmere i al nord de la badia de Noruega. Les illes restants més al sud i a l'oest, però al nord del Canal de Parry (Estret de Lancaster, Canal del Vescomte Melville i Estret de McClure), han estat portant el nom d'Illes Parry, nom que fins al 1953 també havia inclòs les illes Sverdrup i l'illa Ellesmere. Al sud del canal de Parry es troben les illes restants de l’arxipèlag àrtic.
Les illes es trobaven al damunt i es van formar pel moviment de la subplaca de les illes Queen Elizabeth.
Amb una població de menys de 400 habitants, les illes estan gairebé deshabitades. Només hi ha tres llocs habitats de manera permanent a les illes. Els dos municipis són els llogarets de Resolute (població 198 segons el cens de 2016[10]), a l'illa de Cornwallis, i Aujuittuq (població 129 segons el cens de 2016[11]), a l'illa d'Ellesmere. Alert és una estació meteorològica amb personal de Environment and Climate Change Canada, un laboratori de monitoratge de l'atmosfera de Global Atmosphere Watch (GAW) a l'illa d'Ellesmere, i té diversos habitants temporals a causa de l’Alerta CFS coubicada. Eureka, una petita base d'investigació a l'illa d'Ellesmere, té una població de zero, però almenys vuit membres de personal en rotació contínua.
Abandonada Assentament permanent Ocupat temporalment
Utilitzat com a destacament de la Reial Policia Muntada del Canadà des de 1953 fins a 1963. En aquell moment, era la comissaria de policia més septentrional del món.
L'assentament més poblat de les illes de la Reina Isabel
La comunitat és la segona comunitat pública més al nord del Canadà, només darrere de Aujuittuq
Les estacions anteriorment dotades de personal eren Mold Bay a l'illa Prince Patrick, Isachsen a l'illa Ellef Ringnes i Fort Conger a l'illa Ellesmere.
Els assentaments abandonats són Dundas Harbour a l'illa Devon i Craig Harbour a l'illa Ellesmere.
Administració
Fins a 1999, les illes de la Reina Isabel formaven part de la regió de Baffin dels Territoris del Nord-oest.
Amb la creació de Nunavut el 1999, totes les illes i fraccions d'illes de l'arxipèlag a l'est del meridià 110 oest van passar a formar part de la regió de Qikiqtaaluk del nou territori, que era la major part de l'arxipèlag. La resta es va quedar amb els Territoris del Nord-oest, ara reduïts. L'illa Borden, l'illa Mackenzie King i l'illa Melville es van dividir entre els dos territoris.
L'illa del Príncep Patrici, l'illa Eglinton i l'illa Esmeralda són les úniques illes notables que ara formen part completament dels Territoris del Nord-oest.
Per sota del nivell del territori, hi ha el nivell d'administració municipal. En aquest nivell, només hi ha dos municipis, Resolute i Grise Fiord, amb una superfície total de 450 km² (0,11 % de la superfície de les illes Reina Isabel), però amb la majoria de la població de l'arxipèlag (370 de 375). El 99,89 % restant són àrees no incorporades, amb una població del cens de 2006 de cinc persones, totes a Alert.
Vista general de les illes
Segons l’Atles del Canadà, a l'arxipèlag hi ha 34 illes més grans i 2.092 illes més petites.[2] Amb l'excepció de l'illa Ellesmere, es divideixen en dos grups, les illes Sverdrup i les illes Parry:
L'any 2000 es va estimar que les illes de la Reina Isabel estaven cobertes per uns 104000 km² glaceres que representen al voltant del 14% de totes les glaceres i casquets glacials del món.[1] Segons un informe de 2011, el balanç de massa superficial de quatre, la capa de gel de Devon mesurava 1699 km² (només sector nord-oest); la capa de gel de Meighen mesurava 75 km²; la capa de gel de Melville South va mesurar 52 km² i la glacera blanca, la glacera de l'illa Axel Heiberg tenia 39 km²[1] La mida d'aquestes glaceres s'ha mesurat des de 1961 i els seus resultats es publiquen en revistes tan distingides com els Annals of Glaciology de la International Glaciological Society.[1][47][48]
Dels quatre casquets glacials que el Sector de Ciències de la Terra (ESS) del Programa de Geociència del Canvi Climàtic de NRCan del govern federal supervisa in situ a l'Alt Àrtic canadenc, tres es troben a les illes Queen Elizabeth: Devon, Meighen i Melville.[3] Una nota de 2013 de Natural Resources Canada diu que la reducció dels casquets glacials va començar a finals de la dècada de 1980 i s'ha accelerat ràpidament des del 2005. L'augment de la taxa de fusió va ser confirmat per la Universitat de Califòrnia, Irvine el 2017.[49]
L'anàlisi per ordinador d'un inventari de glaceres de l'illa Axel Heiberg es va dur a terme a la dècada de 1960.[50] Els inventaris posteriors del World Glacier Monitoring Service sota la direcció de Fritz Müller, que va treballar en inventaris de glaceres a escala internacional, van incloure la glacera de l'illa Axel Heiberg.[51]
Altres glaceres i casquets glacials de les illes Queen Elizabeth inclouen la glacera Agassiz, la glacera Benedict, la glacera Disraeli, la glacera Eugenie, la glacera Gull, la glacera Parrish, la glacera Sven Hedin i la glacera Turnabout.
Referències
↑ 1,01,11,21,3Sharp, Martin; Burgess, David O.; Cogley, J. Graham; Ecclestone, Miles; Labine, Claude Geophysical Research Letters, 38, 11, 09-06-2011, pàg. n/a. Bibcode: 2011GeoRL..3811501S. DOI: 10.1029/2011GL047381 [Consulta: 20 febrer 2014].
↑«Stor Island». oceandots.com. Arxivat de l'original el 23 desembre 2010. [Consulta: 13 abril 2008].
↑Cogley, J. G.; Adams, W. P.; Ecclestone, M. A.; Jung‐Rothenhausler, F.; Ommaney, C. S. L. Journal of Glaciology, 42, 142, 1996, pàg. 548–563. Bibcode: 1996JGlac..42..548C. DOI: 10.1017/S0022143000003531 [Consulta: free].
.jpg)
_Islands,_northern_Canada.png)
