L'idioma dogri és una llengua indoària del grup Pahari occidental,[1] parlada principalment a la regió de Jammu, Índia, amb grups més petits de parlants a les regions adjacents de l'Himachal Pradesh occidental, al nord del Panjab,[2] i el nord-est del Panjab pakistanès.[3] Inusualment per a una llengua indoeuropea, el dogri és tonal,[4] un tret que comparteix amb altres llengües pahari occidentals i el panjabi. Té diverses varietats, totes amb una similitud lèxica superior al 80%.[5]
El dogri és parlat per 2,6 milions de persones a l'Índia (segons el cens de 2011). També és una de les cinc llengües oficials del territori de la unió de Jammu i Caixmir.
Guió
Exemplar de guió Dogra
L'idioma dogri va ser escrit originalment amb l'antiga escriptura Dogra Akkhar, una versió modificada de Takri.[6] Una versió modificada d'aquest guió va ser creada per l'ordre del Maharaja Ranbir Singh de Jammu i Caixmir, que llavors es deia Nom Dogra Akkhar.[7] Actualment, el Devanagari és el guió oficialment reconegut per Dogri a l'Índia i pràcticament tota la literatura Dogri s'hi publica.
La geminació es produeix en totes les consonants excepte les consonants /ɾ ɳ ɽ ʃ/.
Consonants retròflexes /ɽ ɳ/ poques vegades apareixen a la posició inicial de la paraula.
/f z x ɣ/ només apareixen a partir de paraules de préstec perso-àrab. /f/ també s'escolta com un al·lòfon de /pʰ/.
/ɾ/ també es pot escoltar marginalment com a trillat [r] en algun discurs.
En algunes paraules, /s/ pot arribar a ser més feblement pronunciat, o fins i tot eliminar i substituir-se per un so fricatiu glotal [h].
Un so nasal palatal [ɲ] es produeix normalment quan una nasal dental precedeix una consonant africada post-alveolar, rarament apareix en paraules, inicialment o medialment.
Un so nasal velar [ŋ] es produeix normalment quan una nasal dental precedeix una consonant plosiva velar, i rarament apareix inicialment o medialment.[8]
Hi ha variacions nasalitzades de les vocals següents /ĩ ũ ẽ õ ɛ̃ ɔ̃ ã/.[9]
Els sons vocàlics solen ser nasalitzats quan apareixen abans d'una paraula-medial o una paraula-final /n/, excepte quan /n/ apareix abans d'una vocal final de paraula.
/ʊ/ pot tenir un al·lòfon de pujada marginal [ʊᵛ] quan apareix abans d'un so vocàlic /a/.
Una final de paraula /aː/ es realitza com un so de darrere [ɑː] i també pot derivar cap a una [äː] centralitzada.[8]
↑ 8,08,1Bahri, Ujjal Singh. Dogri: Phonology and Grammatical Sketch. Series in Indian Languages and Linguistics, 24: New Delhi: Bahri Publications, 2001.
