Georg August Friedrich Hermann Schulz (que el 1932 adoptà el nom de Heirnich George) fou el segon fill d'un oficial naval. Va abandonar els estudis secundaris a Berlín per anar a Szczecin a aprendre a actuar.[1] L'estiu de 1912 va debutar a Kolberg com a actor i posteriorment actuà a Bromberg i Neustrelitz.[2] Va lluitar a la Primera Guerra Mundial com a voluntari però va ser declarat incapaç pel servei militar el 1917 després de sostindre una ferida seriosa.[3][4]
República de Weimar
Després de tornar de la guerra, va treballar a Dresden a l'Albert Theater (1917/18), a Frankfurt del Main a la Schauspielhaus (1918-1921) i el 1921 al Deutsches Theater de Berlín. Durant la seva estada a Frankfurt, George, que a més d'actuar també tocava el violí, va participar, entre altres projectes, en una producció de Job d'Oskar Kokoschka, que va acabar amb protestes i baralles de cops del públic per la breu aparició d'una dona nua a l'escenari.[5]
El1923 va fundar el Schauspielertheater amb els actors Elisabeth Bergner i Alexander Granach per tal de poder treballar amb més autonomia com a artista.[1] Entre 1925 i 1929 va interpretat principalment al teatre Volksbühne.[8] El 1926 va interpretar el capataç de la màquina-cor a la pel·lícula Metropolis de Fritz Lang. Entre 1926 i 1938 va aparèixer regularment al Festival de Teatre de Heidelberg.[1]
Per a la seva producció de Götz von Berlichingen, interpetant ell mateix el paper principal d'Urgötz l'octubre de 1930, buscava algú per interpretar el paper d'Adelheid von Walldorf. Ernst Legal va presentar-li a Berta Drews, amb qui havia treballat a la Reinhardt-Schule, George la va contractar per a aquesta producció. L'endemà de l'estrena, George va convidar-la a una festa d'estrena. Posteriorment es van casar i van tenir dos fills.[9][3]
Tercer Reich
Després que Hitlerva arribar al poder a principis de 1933, Heinrich George va ser inicialment exclòs de poder interpretar als teatres, però va arribar a un acord amb el règim nazi i va tenir un paper actiu en la propaganda del cinema i la ràdio nazi fins al 1945.[2] Va aparèixer en diverses pel·lícules de la UFA, incloses les pel·lícules de propaganda nazi Hitlerjunge Quex (1933) i Kolberg (1945) i la pel·lícula de propaganda antisemitaJud Süß (1940). L'1 de març de 1938, Joseph Goebbels li va encarregar la direcció del Schiller Theater a la capital del Reich, Berlín.[6] Com a tal, va contractar artistes que eren considerats indesitjables pel règim nazi, com ara l'historiador de l'art Wilhelm Fraenger (destituït com a comunista a Heidelberg el 1933), l'actor catòlic Robert Müller (destituït per jueu) i Karl Heinz Martin.[4]
Amb motiu del seu 50è aniversari, Adolf Hitler li va atorgar el títol de Director General "com a mostra del seu alt reconeixement pel mèrit artístic" i l'obsequià amb el seu retrat i una dedicatòria personal de Joseph Goebbels, que li va lliurar aquest honor.[10] Goebbels ja l'havia nomenat Actor Estatal el 1937.[2]
Detenció, internament i mort
El 22 de juny de 1945, després de la caiguda de Berlín en mans soviètiques, George va ser arrestat pel NKVD i el 27 de juliol fou internat a Hohenscönhausen sota acusació de ser un propagandista nazi i un actor feixista. A l'estiu de 1946 fou transferit al camp de concentració de Sachsenhausen.[6] Durant el seu internament seguí actuant dins els camps, creant adaptacions d'obres amb els altres presoners i arribant a aprendre de memòria escenes de Der Postmeister en rus.[2][6] Les peticions dels seus amics a les autoritats soviètiques demanant la seva alliberació no tingueren resultat.[7]
Heinrich George va morir al camp de concentració de Sachshausen el 25 de setembre de 1946 després d'una apendicectomia.[6]
George va ser enterrat al cementiri de Zehlendorf.[11] La seva làpida és un pedestal que suporta un bust de bronze de George, obra de l'escultor de Stuttgart Hans Gerdes.[12]
Galeria d'imatges
A la gala de premsa de 1939, George (dreta) està amb el guanyador d'un cotxe KdF en presència de Bengt Berg (3r des de la dreta) i Ferdinand Porsche (5è des de l'esquerra).
La tomba d'Heinrich George al cementiri de Zehlendorf amb un bust de Hans Gerdes.
↑Drews, Berta. Mein Mann Heinrich George. Kapitel »Die Kleene hat was!« Berliner Entree – Schicksalhafte erste Begegnung mit Heinrich George (en alemany), 1986/2006.