Günter Behnisch (Dresden, Alemanya, 12 de juny de 1922 - Stuttgart, Alemanya, 12 de juliol de 2010) va ser un arquitecte alemany. Durant la Segona Guerra Mundial es va convertir en un dels comandants de submarins més joves d'Alemanya. Després d'estar empresonat a Anglaterra un parell d'anys, Behnisch va estudiar arquitectura.[1] Posteriorment, esdevingué un dels arquitectes representants del deconstructivisme més prominents.
La seva aportació al desenvolupament industrial de l'arquitectura alemanya es va veure reconeguda amb el nomenament com a professor de disseny a l'Escola Tècnica de Darmstadt, en la qual va succeir a Ernst Neufert.[2] Va aconseguir renom mundial amb la configuració del sostre per a l'Estadi Olímpic de Múnic (1972), obra feta amb la col·laboració de Frei Otto.[3][4][5]
Primers anys
Behnisch era el segon de tres fills d'una família a Lockwitz, prop de Dresden.[6] Va assistir a diverses escoles, a causa del fet que el seu pare socialdemòcrata va ser arrestat, acomiadat i traslladat a Chemnitz pel nou govern nazi.[6]
El 1939, Behnisch es va oferir com a voluntari per unir-se a la marina (Kriegsmarine), amb 17 anys, que era una alternativa menys onerosa al servei de treball obligatori o al servei militar obligatori.[6] Amb el temps es va convertir en oficial de submarins i va servir a bord de l'U-952. L'octubre de 1944, es va convertir en un dels comandants de submarins més joves, quan va tenir al seu carregar l'U-2337. Al final de la Segona Guerra Mundial, va entregar el seu submarí als britànics i es va convertir en presoner de guerra al Castell Featherstone a Northumberland.[6]
Behnisch es va formar inicialment com a paleta[6] i després, el 1947, es va matricular per estudiar arquitectura a la Universitat Tècnica de Stuttgart.[7] Del 1967 al 1987 va ser professor de disseny arquitectònic / d'edificis i tecnologia de la construcció industrial a la Technische Hochschule Darmstadt.[8]
Sala Plenària del Parlament Alemany a Bonn
Carrera a l'arquitectura
Un dels seus edificis més notables va ser el nou parlament a la capital d'Alemanya Occidental, Bonn. Encara que va guanyar el concurs de disseny arquitectònic el 1973, la construcció només va començar el 1987 i es va completar el 1992.[7]
Va establir la seva pròpia pràctica d'arquitectura a Stuttgart el 1952, que el 1966 es va convertir en Behnisch & Partner.
El seu fill Stefan Behnisch va establir una signatura separada, Behnisch Architekten el 1989.
Jana Bille, Beate Ritter (Hrsg.): Günter Behnisch zum 75. Geburtstag. Eine Festschrift. (anlässlich der Ausstellung „Günter Behnisch: Architekturmodelle“ vom 15. November 1997 bis 18. Januar 1998, Städtische Kunstsammlungen Chemnitz) Chemnitz 1997, ISBN 3-930116-09-X.
Peter Blundell Jones: Günter Behnisch. (übersetzt von Nora von Mühlendahl) Birkhäuser, Basel / Berlin / Boston 2000, ISBN 3-7643-6046-1.
Günter Behnisch, Stefan Behnisch, Günther Schaller: Behnisch, Behnisch & Partner. Bauten und Entwürfe. Birkhäuser, Basel / Berlin / Boston 2003, ISBN 3-7643-6931-0.
Folkhard Cremer: Vollmontage-Schulen im Dienste der offenen Gesellschaft. Die Schulbauten des Büros Günter Behnisch aus den 1960er Jahren. In: Denkmalpflege in Baden-Württemberg, 40. Jahrgang 2011, Heft 3, S. 143–149 (PDF).
Elisabeth Spieker: Günter Behnisch. Die Entwicklung des architektonischen Werkes: Gebäude, Gedanken und Interpretationen. Dissertation, Universität Stuttgart, Stuttgart 2006. (online abrufbar im Volltext)
Jörg H. Damm (Hrsg.), Oliver Zybok u. a.: Kurskorrektur. Architektur und Wandel in Bonn. Hatje Cantz, Ostfildern-Ruit 2002, ISBN 3-7757-1269-0.
Berlin – Pariser Platz: Neubau der Akademie der Künste, Werner Durth, Günter Behnisch, herausgegeben von der Akademie der Künste. (Übersetzt ins Englische von Lucinda Rennison, übersetzt aus dem Ungarischen von Hans-Henning Paetzke). Jovis, Berlin 2005, ISBN 978-3-936314-36-6.
