La flor del guaiaber, amb una gran quantitat d'estamsFruits
El guaiaber (Psidium guajava)[1] és una espècie de plantaamb flors del gènerePsidium dins la família de les mirtàcies (Myrtaceae). És una planta nativa de les zones tropicals d'Amèrica del sud i en conrea a zones de clima tropical i subtropical d'Amèrica, Àfrica i Àsia.[2]
El nom comú guaiaber i el del seu fruit, la guaiaba, tindrien el seu origen en un mot de l'arauac o del carib que ens hauria arribat a través de l'espanyol.[3]
Descripció
És un arbre petit, entre 8 i 10 metre d'altura. Les fulles es disposen de manera oposada i són entre ovades i el·líptiques o entre oblongues i el·líptiques, pubescents al revers, amb un nervi medial molt marcat i fan entre 7 i 15 cm de llargària i entre 3 i 5 cm d'amplada. Les flors són blanques, d'uns 2,5 cm de diàmetre i fragants. La corol·la és formada per 4 o 5 pètals obovats d'entre 10 i 15 mm de llargària, al calze hi ha 4 o 5 lòbuls d'entre 6 i 8 mm de llargària. A l'androceu hi has una gran quantitat d'estams, entre 200 i 250, de color blanc i gairebé tan llargues com els pètals. Al gineceu l'estil fa entre 10 i 12 mm de llargària i l'estigma peltat (en forma de disc). El fruit pot ser globós, ovoide o piriforme d'entre 3 i 10 cm de llargària, inicialment ver i groguenc o rosa a la maturitat, la polpa pot ser groguenca o rosa, aromàtica i més o menys dolça, amb moltes llavors.[4]
És fàcilment pol·linitzat per insectes i en cultiu principalment per l'abella de la mel.
Taxonomia
Vista d'un guaiaber
Aquesta espècie va ser publicada per primer cop l'any 1753 al primer volum de l'obra Species Plantarum del botànic suec Carl von Linné (1707-1778).[5][6]
La guaiaba és un fruit apreciat per les seves propietats nutritives, en especial aporta fibra, proteïnes, vitamines i minerals.[7] Habitualment es consumeix en fresc, però també assecat o en preparacions com ara sucs o puré.[8]
Guaiaba (Psidium guajaba), per 100 g de part comestible[9]
És un arbre que es conrea pels seus fruits, pot créixer en zones de clima tropical i subtropical, suporta bé temperatures de més de 40°C però no el fred. Pel que fa a l'altura, es planta des del nivell del mar fins més de 2.000 metres d'altura. Tampoc no és massa exigent pel que fa al tipus de sòl, es pot establir en sòls argilosos, sorrencs, calcaris o graves, per exemple, i amb un pH d'entre 4,5 (mitjanament àcids) i 9,4 (molt alcalins).[10]
Segons dades de la FAO de l'any 2019, el major productor va ser l'Índia amb 21,8 milions de tones, seguida a molta distància per la Xina amb 4,8 milions de tones, Tailàndia amb 3,8 milions de tones, Indonèsia amb 3,1 milions de tones, Pakistan amb 2,3 milions de tones i Brasil amb 2,1 milions de tones.[8]
Referències
↑«Psidium guajava». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 27 abril 2024].
↑ 2,02,1«Psidium guajava L.» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 27 abril 2024].
↑«Psidium guajava L.» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. [Consulta: 21 octubre 2024].
.svg){kind=icon}
