Un grup d'aficionats esportius radicals és un gruporganitzat d'idees radicals que dona suport a equips de futbol. A Espanya són anomenats també ultras. A Anglaterra són coneguts com a hooligans. A Llatinoamèrica aquest tipus de grups són coneguts com a barras bravas, a excepció del Brasil, on hom els anomena torcida, tot i que en realitat aquest terme agrupa molts grups que no tenen un comportament radical.[1]
Origen
No és clar l'origen d'aquests grups. La violència en el futbol és gairebé tan antiga com el mateix joc, i hi ha a Anglaterra antecedents que la remunten a l'any 1898, quan en un informe de la policia s'utilitza per primera vegada el terme hooligan per a designar grups de seguidors que provocaven fets de violència.[2]
No obstant això, es tendeix a acceptar que l'origen dels grups organitzats amb la denominació ultres, amb algunes diferències estètiques i culturals pel que fa als hooligans, data de l'dècada de 1960 a Itàlia, des d'on es van estendre per la resta d'Europa. No va ser sinó fins a l'dècada de 1980 que els ultres van aconseguir notorietat pública, en diferents països europeus, pel nivell d'animació, membres i violència que generaven dins i fora dels estadis.[3]
Caràcter
La subcultura ultra és una barreja d'estils per a donar suport a un equip de futbol, fent servir coreografies, banderes, estendards, bengales, càntics i les bufandes amb el nom de cada grup ultra. Els grups poden estar formats per centenars o milers d'aficionats, entre els quals hi ha aliances i rivalitats que en molts casos es veuen forjades per les ideologiespolítiques dels grups ultres més radicals.
D'altra banda, també hi ha grups ultres que es defineixen a si mateixos com a extrema esquerra, mostrant símbols o imatges icòniques d'esquerra, com ara la de Ernesto "Che" Guevara. Alguns dels grups d'esquerra més coneguts són els South Winners de l'Olympique de Marsella a Occitània, les Brigate Autonome Livornesi del Livorno a Itàlia o la Green Brigade del Celtic FC. D'altres utilitzen símbols anarquistes, tot i que no necessàriament amb alguna identificació ideològica clara.[5]
No obstant això, molts grups no es defineixen en cap tipus d'ideologia política o reivindicació nacionalista, limitant-se a defensar els colors dels seus equips. Dins d'aquesta categoria entrava Gol Gran, del València CF.