Després de la Guerra Civil Espanyola, tot i les dificultats en tots els àmbits, les entitats excursionistes no deixaven d'avançar, creixien amb socis i augmentaven el nombre d'activitats excursionistes i culturals. Així, fou com, dels centres excursionistes més grans, van sorgir els diferents grups d'escalada i alta muntanya, amb la finalitat de formar tots aquells que volguessin anar a la muntanya i, especialment els que volguessin practicar l'escalada. Entre aquests centres que crearen seccions d'escalada trobem el Club Excursionista de Catalunya (CEC) amb el Grup Especial d'Escalada (GEDE).[2] Els seus impulsors van ser Ernest Mallafré,[3] primer president durant els anys 1941 i 1942, Joan E. Codina, Alexandre Marcet Reverté i Vicenç Barbé Lladós, entre d'altres. A més de cursos d'escalada, el GEDE divulgà aquesta modalitat amb activitats com l'arxiu de l'escalada, iniciat el 1942, exposicions i concursos. Al principi dels anys quaranta, escaladors del GEDE obriren moltes vies clàssiques de Montserrat i el Pedraforca, i al final de la mateixa dècada i posteriorment s'obriren noves vies de més dificultat a Montserrat, el Pedraforca i Sant Llorenç del Munt i s'exploraren d'altres massissos com els Ports de Beseit, el Montsec, els Pirineus i els Alps. Cap a la meitat dels anys seixanta membres del GEDE participaren en diverses expedicions fora d'Europa amb destacades ascensions, algunes de les quals eren primeres absolutes i estatals. Alpinistes com Jordi Colomer, Enric Font Lloret, Jordi Matas Grau, Joan Martí, Josep Paytubí Tubau, Francesc Sàbat Montserrat i Miquel Lusilla, entre d'altres, formaren part d'expedicions al Kilimanjaro i Ruwenzori (1967), l'Atles (1968), l'Himàlaia (1970 i 1985), l'Hindu Kush (1971), els Andes (1972 i 1980), l'Ahaggar (1973 i 1974) i al Karakoram (1982). El 1998, amb motiu del 75 aniversari del Club Excursionista de Gràcia, fou editat el llibre 50 anys d'escalada del GEDE 1941-1991.[1]
