Gonzalo del Castillo Alonso (Potes, Cantàbria, 1871 - Barcelona, 1946) fou un jurista, polític i professor universitari espanyol.
Biografia
Era director del diari El Porvenir de Valladolid, des d'on es va oposar a la Llei del Candau de José Canalejas i defensà Antoni Maura i Montaner. Després fou catedràtic de dret polític espanyol comparat amb l'estranger de la Universitat de Barcelona, càrrec que va ocupar fins al 1941. Posteriorment fou nomenat vicerector i degà honorari de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.[1]
El 1924 fou nomenat per la dictadura de Primo de Rivera regidor de l'ajuntament de Barcelona, on fou delegat de cultura i president de la Comissió de Colònies Escolars. El mateix any fou nomenat representant de la Universitat de Barcelona a l'Assemblea Nacional.[2] De 1925 a 1926 fou nomenat governador civil de Ciudad Real.
Durant la Segona República Espanyola fou membre de Defensa Social i fou candidat del Bloc de Dretes per la ciutat de Barcelona a les eleccions municipals de 1934, però no fou escollit. En produir-se el cop d'estat del 18 de juliol de 1936 fou perseguit i condemnat a mort per un Tribunal Popular al vaixell Uruguay. Es va mantenir ocult a la ciutat fins al 31 d'octubre de 1937, en què va fugir a la zona nacional. El 9 de novembre fou adscrit a la Universitat de Salamanca i s'adherí a les noves autoritats.[3] El 17 de novembre de 1939 fou retornat a la seva càtedra, que va ocupar fins a la seva jubilació en 1941.[4]
Fou pare d'Alberto del Castillo Yurrita, posterior secretari general de la Universitat de Barcelona i deixeble de Pere Bosch i Gimpera.[3]
Obres
Referències
_Version_with_Golden_Fleece_and_Charles_III_Orders.svg){kind=small}