Nascut el 28 de desembre de 1958 a Bagneaux. Fill d'Eliane Mesny i André Leroy (morts l'any 1988).[1]
Va estudiar a l'Institut Lakane de Sceaux,[2] on va fer el batxillerat de ciències experimentals (1975). El 1977 va obtenir la titulació DEUG de lletres i arts, (Diploma d'Estudis Universitaris Generals) que s'obté després de dos anys,[3] que va finalitzar amb un treball sobre el poeta Henri Michaux.[4]
És molt afeccionat a la jardineria, temàtica a la que ha dedicat diversos escrits a "Carnets de Courson" i també a "L'Observatoire des tendances du jardin" entre altres publicacions.[4]
Viatges i estades a l'estranger
Gilles Leroy ha fet nombrosos viatges, estades i gires promocionals:[1]
1990; “Maman est morte” -una modalitat de diari íntim on reviu els darrers moments de la seva mare[6]
1991: “Les derniers seront les premiers”
1992: "Madam X"
1994: "France-Loisirs" i "Les Jardins publics"
1996: “Les Maîtres du Monde” - història d'amor homosexual[6]
1998: “Machines a sous”
2000: "Soleil noir"
2002: "L'Amant russe"
2004: “Grandir”
2005: “Champsecret”, una autoficció on ell es fusiona amb el protagonista amb el nom de Gilles[6]
2007: “Alabama Song”, on explica el paper de Zelda Fitzgeral, l'esposa de Francis Scott Fitzgerald.
2010: “Zola Jackson”
2012: “Dormir avec ceux qu’on aime”
2013: “Nina Simone” (biografia novel·lada de la cantant americana).
2014: "Le Monde selon Billy Boy"
2017: "Dans les westerns"
2019: "Le diable emporte les fils rebelle"
Teatre
2011: “Angel Soleil” adaptació de la novela “Notre-Dame-des-Fleurs” de Jean Genet.[6]
2005 : "Le Jour des fleurs", un acte, dins l'obra "Mères et fils", espectacle col·lectiu (escrit conjuntament amb Colette Fellous, Chantal Thomas, i René de Ceccatty), al Teatre de Niça, amb la posada en escena d'Alfredo Arias.[10]