El Regne Unit comprèn Gran Bretanya (Anglaterra, Escòcia i Gal·les) i Irlanda del Nord. També, altres territoris, com les illes del Canal, Man i les colònies de la Corona formen part, de facto, de l'estat britànic.
Relleu
Gran Bretanya es divideix tradicionalment en una zona muntanyosa al nord i a l'oest, i una zona de terra baixa al sud i a l'est. Una frontera que funciona de la desembocadura del riu Exe, al sud-oest, a la del Tees, al nord-est, és una expressió succinta d'aquesta divisió. En general, però, està dominat per turons rugosos i muntanyes baixes. A la part septentrional, es troben les muntanyes de Ross, els Grampians, els Southern Uplands i les muntanyes xeviot. A la part occidental, estan les muntanyes Penins, les muntanyes Càmbriques a Gal·les i Cornualla, que són prolongació de l'orogènesi varisca d'Europa. Les Terres Altesescoceses i les muntanyes de l'Ulster s'assemblen als plegaments caledonians que es poden veure a la península escandinava, recoberts per materials més recents, d'origen volcànic i de glacera. Totes aquestes serralades no són massa elevades. Entre les diferents serres, apareixen de vegades estretes terres més baixes, com els Lowlands (Escòcia) o els Midlands (Anglaterra).
La zona de planes o peneplà es concentra al sud-est de l'illa de Gran Bretanya, i és una continuació de la gran plana del nord d'Europa. És una conca sedimentària.
Hidrografia
Rius
Els rius són més aviat curts, però el seu cabal és moderat, cosa que hi permet certa navegació. Tenen una certa importància econòmica. El més llarg, amb 354 km, i cabalós del país, és el Severn, que neix a Gal·les i creua també Anglaterra, i desemboca després a l'oceà Atlàntic pel seu estuari al sud-oest del país. És també el riu més cabalós d'Anglaterra. El seu principal afluent és el riu Tern. El segon en longitud és el Tàmesi, que és el més llarg d'Anglaterra, amb 346 km; creua Londres i desemboca al mar del Nord. El Swale, anglès, és afluent de l'Ure, que passa a ser l'Ouse, on aquest s'ajunta amb el Trent a Trent Falls (Faxfleet) i crea un gran estuari sotmès a l'acció de les marees, l'Humber. Des d'aquí fins al mar del Nord, marca la frontera entre el Riding Est de Yorkshire a la riba nord i Lincolnshire a la vora meridional. Encara que és un estuari, des del punt de vista de la seva formació, molts mapes el descriuen amb el nom de riu Humber. També destaquen diversos riusescocesos que desemboquen al mar del Nord: el Tay, que amb 188 km és el més llarg d'Escòcia, desemboca al fiord de Tay; Spey (desemboca en el Moray Firth), Tweed i el Dee. El riu més llarg d'Irlanda del Nord és el Bann, que mesura 122 km. El riu més llarg de Gal·les és el Towy (en gal·lès, Tywi), de 103 km.
Com a resultat de la seva història industrial, el Regne Unit té un ampli sistema de canals navegables, en la seva major part construït en els primers anys de la Revolució Industrial, abans de l'auge de la competició pels ferrocarrils. El Regne Unit també té nombrosos embassaments i pantans per a emmagatzemar aigües per a beure i per a la indústria. La generació d'energia hidroelèctrica és força limitada, i proporciona menys del 2% de l'electricitat britànica, principalment de les Terres Altes Escoceses.
Llacs
Els llacs abunden a Escòcia, on es diuen lochs, i hi ha una altra famosa regió, el districte dels Llacs al nord-est d'Anglaterra. Els llacs més grans del Regne Unit, segons els seus països, són:
El llac més profund del Regne Unit és Loch Morar, amb una profunditat màxima de 309 metres. Loch Ness és el segon, amb 228 metres de profunditat. El llac més profund d'Anglaterra és el Wast Water, que baixa fins als 79 metres.
En conjunt, es calcula que el Regne Unit inclou prop de 1.098 petites illes, algunes naturals i d'altres fetes pels humans, els crannógs, fets en l'antiguitat amb pedra i fusta, als quals van anar afegint detritus naturals amb el temps. A Escòcia, especialment, hi ha una gran quantitat d'illes al llarg de les costes septentrional i occidental, i formen els arxipèlags de les Hèbrides, les Òrcades i les Shetland.
Entre l'illa de la Gran Bretanya i la d'Irlanda, es troben el canal del Nord i el canal de Sant Jordi, que donen accés al mar d'Irlanda. Més escarpada i retallada n'és la costa occidental que l'oriental.
Clima
Paisatge gal·lès.
Pertany al climamarítimoceànic i temperat. El clima britànic és molt variable i pot passar d'un dia fred i plujós a un dia assolellat en només unes hores. També en varia bastant segons l'alçada i les regions. Els contrastos es deuen sobretot pels vents oceànics, que suavitzen les temperatures. Els vents del sud-oest prevalen sobre el corrent de l'Atlàntic Nord, de manera que el rigor del clima es modera. Està influït pel corrent del Golf (The Gulf Stream).
El clima és, en termes generals, temperat, encara que significativament més càlid que el d'altres llocs d'una latitud similar, com la Polònia central, a causa d'aquesta influència del corrent del Golf. En general, el sud és més càlid que el nord. La temperatura més alta registrada al Regne Unit van ser els 38,5 °C de Brogdale, prop de Faversham, al comtat de Kent, el 10 d'agost del 2003.[1] La més baixa van ser -27,2 °C registrats a Braemar, a les muntanyes Grampians, Escòcia, l'11 de febrer del 1895 i el 10 de gener del 1982 i a Altnaharra, també a Escòcia, el 30 de desembre del 1995.[2]
Més de la meitat dels dies està ennuvolat. La nuvolositat és extrema i la pluviositat abundant. La pluviositat anual mitjana varia de 3.000 mm de les Terres Altes escoceses fins als 553 mm de Cambridge. En general, el sud és més sec que el nord. Escòcia és el país més humit tots els mesos de l'any, excepte al maig, juny i desembre, en què plou més a Gal·les. El mes més plujós és gener, amb 170,5 mm de mitjana. Escòcia és també el país més ennuvolat al llarg de tot l'any, a part del juny i juliol, quan hi ha més núvols a Irlanda del Nord. El comtat d'Essex és un dels més secs del Regne Unit, amb una pluja anual mitjana de prop de 600 mm, encara que és típic que plogui més de 100 dies a l'any. En alguns anys, la pluja a Essex pot estar per sota dels 450 mm, menys que la pluja mitjana anual a Jerusalem i Beirut. Són freqüents les boires a les ciutats. Es poden produir forts vents i inundacions, especialment a l'hivern.
Paràmetres climàtics mitjans de Londres, capital del Regne Unit
Quant als temes mediambientals, cal assenyalar que les emissions de diòxid de sulfur de les centrals elèctriques contribueixen a la contaminació atmosfèrica. Alguns rius estan contaminats per residus agrícoles. Les aigües costaneres es troben contaminades a causa de l'abocament d'un gran volum d'aigües residuals al mar.
Geografia humana
La població del Regne Unit es calcula en 61.113.205 habitants (juliol del 2009), la qual cosa dona una densitat de 250,86 habitants per quilòmetre quadrat. La població es concentra en un 90% a les ciutats, cosa que el converteix en l'estat més urbanitzat del món.
La llengua oficial és l'anglès, encara que també parlen gal·lès el 26% de la població de Gal·les, i el gaèlic escocès el parlen al voltant de 60.000 escocesos.
El 71,82% de la població és cristiana, principalment anglicana, encara que també hi ha catòlics, presbiterians i metodistes. Hi ha un 2,78% de musulmans, un 0,98% que professa l'hinduisme i un 22,81% de creences sense especificar o sense cap,[3] segons un cens de 2011.
Tradicionalment, el Regne Unit es dividia en cent dos comtats, dels quals 46 són d'Anglaterra, 33 d'Escòcia, 13 del País de Gal·les i 8 d'Irlanda del Nord.
Les divisions administratives són actualment més complexes. A Anglaterra, hi ha 34 comtats two-tier (com, per exemple Bedfordshire), 32 boroughs de Londres (Barking i Dagenham) i una city, la city of London o Greater London, 36 comtats metropolitans (com ara Barnsley) i 46 autoritats unitàries, per exemple Blackpool.
Els recursos naturals del país són: carbó (els jaciments n'apareixen a Yorkshire, Derbyshire, Nottinghamshire, Northumberland, Gal·les meridional i Escòcia: Durham, i Staffordshire), petroli (plataforma continental del mar del Nord, gas natural (Escòcia), estany, pedra calcària, ferro, sal, argila, plom. Les conques hulleres de les Midlands (Anglaterra) van entrar en clara regressió a mitjans dels anys 1980, i es tancaren nombroses mines de carbó. Tanmateix, les reserves de gas i petroli estan declinant i el Regne Unit va passar a ser importador net d'energia l'any 2005. Quant a l'ús del sòl, cal assenyalar que el 48,89% del terreny es dedica a pastures permanents, mentre que el 10% està format per boscos i arbrat (est. 1993). El regadiu ocupa 1.080 quilòmetres quadrats (est. 1993).
El Regne Unit va ser agrícola i ramader, però també el primer país que es va industrialitzar, i és el lloc on es va originar la Revolució Industrial a causa de l'energia del carbó, que va donar auge a la indústria tèxtil i siderúrgica. Després de la Segona Guerra Mundial, i malgrat la pèrdua de l'Imperi Britànic, es va convertir en líder del comerç europeu i en centre financer. A partir dels anys 1980, el govern va privatitzar les empreses públiques i va contenir la despesa social. És un dels membres del quintet d'economies del trilió de dòlars de l'Europa occidental.
Els majors ingressos del producte interior brut són els que proporciona el sector de serveis, en particular la banca, el sector de les assegurances i els negocis, que aporten el 76,3% del PIB[5] i empren el 80% de la població activa.[6] La necessitat d'importar matèries primeres i d'exportar les seves manufactures ha fet, de sempre, del Regne Unit un dels líders del comerç mundial.
L'agricultura és intensiva, altament mecanitzada i molt eficient, segons els estàndards europeus, i es produeix al voltant del 60% de les necessitats alimentàries amb menys del 2% de la població activa[7] i produeix el 0,8% del PIB.[8] Els majors rendiments s'obtenen a la plana sud-est. S'hi produeixen cereals (ordi, blat, civada), colza oleaginosa, patates i hortalisses. Les pastures i prats permanents (estimats en els 80 al voltant del 47% del territori) permeten el pasturatge de bestiar boví i d'ovelles; també hi ha aviram. Finalment, té un important sector pesquer, i en són els ports més destacats Kingston upon Hull i Aberdeen.
