El relleu del Brasil es resol en tres grans unitats topogràfiques: la conca del Riu Amazones, que ocupa el terç nord del país, el massís brasiler, que ocupa gairebé els terços restants i que li serveix de límit pel sud i l'Escut guaianès, que la limita en la part septentrional i del que només una part és brasilera. L'altitud del territori brasiler és en general moderada. No presenta grans cadenes muntanyenques, serralades o similars.
Localitat més occidental: Mâncio Lima, estat d'Acre.
Litoral
El litoral del Brasil està banyat, exclusivament, per l'oceà Atlàntic, un tram del litoral sud-americà en general poc retallat que va des del cap Orange, en el nord, fins al rierol Chuy, en el sud, una longitud de 7.491 km.[8] La longitud de qualsevol línia de costa pot variar de forma notable en funció del mètode de mesurament; segons la paradoxa de la costa pot arribar a augmentar fins als 9.198 km si es consideren els sortints i entrants costaners— que el converteix en el 15è litoral nacional més llarg del món.
La zona del litoral té una amplària variable, des dels 300 km a la regió nord equatorial, disminuint a 170 km a Ceará, a 50 km en el cap de São Roque, a 30 km a Bahía i segueix al sud amb una mitjana de 100 a 170 km fins a la barra de Chuy. Les profunditats són petites, d'aproximadament 20 metres i es corresponen amb el relleu de la plataforma continental. Al llarg de la costa s'alternen litorals recillins, amb badies, platges, dunes i manglars amb zones escarpades i abruptes, amb esculls i penya-segats i altres formacions menors. Les platges brasileres (2.095 en total))[9] són famoses al món i reben un gran nombre de turistes.[10][11]
La majoria de les illes del Brasil són illes molt properes a la costa, de la qual les separen estrets passatges i canals. Moltes solen estar en les desembocadures dels rius, formades per les grans aportacions sedimentàries, sent destacable el gran arxipèlag de Marajó, a la boca de l'Amazones. Amb prou feines hi ha illes separades del litoral, en tot cas grups de petites illes, com l'atoló de les Roques i l'arxipèlag Fernando de Noronha (a 260 km i 360 km respectivament de Natal) i Trinidad i Martín Vaz (a 1.150 km de Vitória).
Una famosa expressió al Brasil és «do Oiapoque ao Chuí», que significa des de l'extrem sud a l'extrem nord del país. No obstant això, actualment el veritable punt més al nord del país és la muntanya Caburaí, a l'interior, a l'estat de Roraima, mentre que el punt més al sud es troba a Santa Vitória do Palmar.
Flora
El Riu Amazones, la major riquesa forestal del Brasil.
El paisatge natural brasiler està patint serioses devastacions, i actualment està disminuint la seva extensió territorial i la seva biodiversitat.
El Riu Amazones, des de fa molt temps, pateix incendis, causats per a pràctiques agrícoles, malgrat que el seu sòl no és adequat a aquestes activitats. Amb els incendis, les pluges, que són constants a la regió, acaben danyant intensament el sòl (abans protegit pels arbres), que conseqüentment, pateix una disminució dels seus nutrients, perdent l'humus, important per a la fertilitat de la vegetació. Intensa desforestació també és realitzada a la regió per a la mineria i per a l'extracció de fusta.
També la Mata Atlàntica, impròpia per a l'agricultura i per a la criança de bestiar, pateix agressions, principalment per la caça i pesca depredadora, així com amb la pol·lució industrial.
Clima
Mapa climàtic del Brasil
A conseqüència de factors variats,[12] la diversitat climàtica del territori brasiler és molt gran. D'entre ells, en destaca la fisonomia geogràfica, l'extensió territorial, el relleu i la dinàmica de les masses d'aire. Aquest últim factor és de gran importància perquè afecta directament la temperatura i la pluviositat, provocant les diferències climàtiques regionals. Les masses d'aire que interfereixen més directament són l'equatorial (continental i atlàntica), la tropical (continental i atlàntica) i la polar atlàntica.[13]
El clima semiàrid, molt diversificat quant a la humitat, correspon a una àmplia àrea del clima tropical calent. Així, hi ha el clima semiàrid tou, al nord-est del Maranhão, Piauí i comença al sud de la Bahia; el semiàrid mitjà, al Ceará, Rio Grande do Norte, Paraíba, Pernambuco i a l'interior de la Bahia; el semiàrid fort, al nord de la Bahia i a l'interior de la Paraíba, i el semiàrid molt fort, en petites porcions de l'interior de Paraíba, de Pernambuco i nord de Bahia.
La conca amazònica és la més gran del Brasil.[22] Hi existeixen a prop de 1.100 rius. El principal és el riu Amazones, que neix als Andes peruans. En entrar al Brasil s'anomena riu Solimões fins que rep el riu Negro, i comença a anomenar-se Amazones. El Canal del Nord, al costat occidental de l'arxipèlag de Marajó, és considerat la seva desembocadura. A pesar que la ciutat de Manaus està localitzada a la trobada de les aigües del riu Negro i el riu Solimões,[23] la ciutat es troba a la ribera del riu Negro, la qual cosa fa de Macapá l'única capital d'un estat brasiler banyada pel riu Amazones. Macapá la creua la línia de l'equador. S'hi troba un monument on es pot observar el fenomen de l'equinocci.[24]
Geologia
Mapa topogràfic del Brasil.
El Brasil té terrenys geològics molt antics i molt diversificats, atesa la seva extensa àrea territorial. No existeixen, tanmateix, cadenes orogèniques modernes, que datin del Mesozoic, com els Andes, els Alps o l'Himàlaia. Per aquest motiu les altituds modestes són una de les característiques principals de la geomorfologia brasilera. Són excepcionals els punts en què el relleu passa els dos mil metres d'altitud; les majors altituds es troben aïllades a la frontera nord del país, mentre que la majoria de les mitjanes regionals es troben a la Regió Sud-est, principalment a les fronteres de Minas Gerais i Rio de Janeiro. Les roques més antigues integren àrees d'escut cristal·lí, representades pels cratons: Amazònic, Guaianes, São Francisco, Riu de la Plata, acompanyades d'extenses franges mòbils proterozoiques. De l'existència d'aquests cratons advé una altra característica geològica molt important del territori: la seva estabilitat geològica.[25]
Són poc comuns al Brasil els grans moviments sísmics o terratrèmols. Tampoc no hi existeix cap activitat volcànica expressiva. Les zones més accidentades del relleu són el resultat de doblaments o plegaments antics de la crosta, que daten del proterozoic (franges mòbils). Les àrees de cobertures sedimentares estan representades per tres grans conques sedimentares: la Conca del riu Amazones, la Conca del Paranà i la Conca del Parnaíba, totes presentant roques d'edat paleozoic.
El Brasil és el país més biodivers del planeta:[26] una de cada cinc espècies es troben, al Brasil. Va ser el primer signatari de la Convenció sobre la Diversitat Biològica (CDB), i és considerat megabiodivers – el país és responsable d'aproximadament 14% de la biota mundial – per la Conservation International (CI).
A causa de la seva dimensió continental i la gran variació geomorfològica i climàtica, el Brasil té sis biomes,[28] 49 ecoregions, ja classificades, i incalculables ecosistemes. Els biomes són:[29]
El Brasil té la flora més rica del món, amb fins a 56.000 espècies de plantes superiors ja descrites; més de 3.000 espècies de peixos d'aigua dolça; 517 espècies d'amfibis; 1.677 espècies d'aus; i 530 espècies de mamífers.
Per aquest motiu, és gran la pressió internacional perquè el Brasil preservi el seu medi ambient, tasca en què el país ha fallat molt. Exemples són la destrucció dels seus biomes a l'Amazònia, la Selva Atlàntica i el Cerrado. El desastre ecològic més gran de la història del Brasil, va ocórrer el 1998, en omplir-se l'embassament de la Central hidroelèctrica Enginyer Sérgio Motta (Porto Primavera), al Mato Grosso do Sul, per la Companhia Energética de São Paulo. La central hidroelèctrica, considerada la tercera més ineficient del món, té el llac artificial més gran del Brasil, que és considerat com la destrucció d'un dels més rics ecosistemes del Brasil i del món, el desallotjament[30] de milers de famílies i la mort per ofegament de desenes d'espècies animals en extinció,[30] una vegada que la CESP no va realitzar el seu salvament. També van desaparèixer diverses espècies vegetals en extinció i la més gran i millor reserva d'argila de la Sud-amèrica.
Disposa d'una de les cascades més grans i impressionats del món les Cascades de l'Iguaçú, amb una amplada de més de 2.700 metres. Així com rares espècies de flora i fauna en perill d'extinció com la llúdriga i l'os formiguer gegant
Hi ha una suposada reivindicació territorial del Brasil a una regió del continent antàrtic al sud del paral·lel 60°S, originalment proposada per Therezinha de Castro i Delgado de Carvalho, que mai no va ser reconeguda pel govern. Brasil mai no ha fet una reivindicació territorial, d'una banda, perquè causaria un conflicte innecessari amb l'Argentina i Gran Bretanya, que reivindiquen el territori proposat per Castro i Carvalho, en part perquè la teoria de la confrontació no té la menor base (arriben a invocar el Tractat de Tordesillas en els seus arguments).[40]
El 1986, Brasil va establir una base en el continent anomenada "Comandant Ferraz", que és la base per a la recerca científica en el continent. La població és de 48 persones a l'hivern i 100 durant l'estiu.[41]
El 2009 s'anuncia una inversió de 8,1 milions de USD en projectes d'investigació a l'Antàrtida[42]
Zona econòmica exclusiva
Zones d'exclusivitat econòmica del Brasil
La zona econòmica exclusiva del Brasil, també anomenat amazònia blava o aigües territorials brasileres,[43] és una àrea d'aproximadament 3,5 milions de quilòmetres quadrats i podria ampliar-se a 4,4 milions de quilòmetres quadrats davant la legació del Brasil davant la Comissió de límits de les Nacions Unides, que proposa l'ampliació de la plataforma continental del Brasil, en 900 quilòmetres quadrats de sòl i del subsòl marins que el país pot explorar.
↑Cita llibre| cognom = Nogueira | nom = Kiko | títol = Guia Quatro Rodas Praias 2007 | any = 2007 | editorial = Editora Abril | lloc = São Paulo | data = 3 d'agost de 2012 | idioma = portuguès
