El genocidi circassià va ser l'assassinat massiu sistemàtic, la neteja ètnica i l'expulsió dels 80-97% de la població circassiana per l'Imperi rus des de la fi del segle xvii fins ben entrat al segle xix.[1][2][3][4][5] Vivien a la costa nord-est del Mar Negre, conquerit per Rússia. Va tocar al voltant de 800.000 a 1.500.000 persones,[2] durant i després de la guerra russo-circassiana (1763–1864).[1][6]
En aquest genocidi, Rússia va assassinar o expulsar cap a l'Imperi Otomà o Pèrsia, principalment els circassians, però també altres pobles musulmans del Caucas en van ser víctimes.[7] Hi ha testimonis de la violència de les forces russes com ara empalar o esquinçar el ventre de dones embarassades.[1] Generals russos com Grigory Zass van descriure els circassians com a «brutícia infrahumana», van glorificar l'assassinat massiu de civils circassians,[8] i van justificar el seu ús en experiments científics, van permetre que els seus soldats violessin les dones.[1]
Durant la guerra russo-circassiana, l'imperi rus va utilitzar una estratègia genocida. Només uns pocs que van acceptar la russificació i van poder establir-se en altres llocs dins de l'Imperi Rus. La resta de la població circassiana va ser assassinada o expulsada. Molts no van sobreviure les dures condicions durant l'èxode, víctimes d'epidèmies, fam o naufragis.[9][10] Després de la matança o l'expulsió, els pobles eren incendiats.[1]Lev Tolstoi descriu com els soldats russos van atacar les cases durant la nit amb molta violència.[11] William Palgrave, un diplomàtic britànic que va presenciar els fets, va escriure que «llur únic delicte va ser ‘no ser rus’».[12] El 1864, els circassians van enviar una petició a la reina Victòria de l'Imperi Britànic per a sol·licitar ajuda humanitària.[13] El mateix any, es va llançar la deportació massiva contra la població supervivent abans del final de la guerra el 1864 i es va completar principalment el 1867.[14]
Terres circassianes i rutes d'exili
Segons les fonts, incloent-hi les xifres d'arxiu del govern rus, entre 80 i 97% de la població circassiana va perir en el procés.[12][15][16][2] Les persones expulsades es van instal·lar principalment a l'Imperi Otomà. Dels refugiats, estimats entre 1 i 1,5 milions només la meitat van atènyer refugi fora de Rússia. Segons els arxius otomans gairebé un milió de migrants van entrar a les seves terres des del Caucas el 1879, però la meitat va morir poc després a conseqüència de malalties.[17] És un dels genocidis més grossos del segle xix.[18] El cens rus de 1897 només registra 150.000 circassians, una desena part de la població original a la regió ara conquistada.[19][20] Aquesta política quadra amb una tendència molt popular a Rússia i altres imperis, des del segle xviii fins avui, que considera lícit extermini de pobles «inferiors» per reemplaçar-les per colons «civilitzats».[18]
El 2011, Geòrgia és l'únic país que reconeix el genocidi circassià.[21] Rússia nega activament el genocidi circassi[22][23] i classifica els esdeveniments com a migració circassiana (en rus: Черкесское мухаджирство). Rússia invoca la definició de genocidi a partir de la definició de les Nacions Unides del 1948. L'esborrany del text comprenia qualsevol extermini sistemàtic de grups socials o polítics. La delegació russa el 1948 va vetar el text com que podria incloure les accions de llur màxim dirigent Ióssif Stalin (1878-1953), i el va fer reemplaçar-lo per una definició molt més restrictiva.[24][25]
Alguns nacionalistes russos a la regió del Caucas continuen celebrant cada any el 21 de maig, el dia en què va començar la deportació circassiana, com a «dia de la santa conquesta». Els circassians commemoren el 21 de maig cada any com el «dia de dol circassià».[26] El 21 de maig, circassians de tot el món protesten contra el govern rus, especialment a ciutats amb grans poblacions circassianes com Kayseri i Amman, així com altres grans ciutats com Istanbul.[27]
Tot i que la majoria dels circassians viuen en la diàspora, actuen per fer-se reconèixer com a poble europeu, i recuperar almenys una part de llurs terres ancestrals.[28] Uns 70.000 viue a Síria i des del conflicte volen fugir, i tornar a llurs terres ancestrals al, Caucas nord.[6] Actuen per obtenir una república pròpia al Caucas, independent d'Abkhàzia.[29] El 2014 es va crear a Ontario al Canadà l'Organització per la Repatriació Circassiana (CRO).[30]
↑ 18,018,1Leiztinger, Antero «The Circassian Genocide» (en anglès). The Eurasian Politician, 10-2000. Arxivat de l'original el 2020-11-12 [Consulta: 19 setembre 2022].
↑Abzakh, Edris. «The History of Circassians» (en anglys). University of Pennsylvania, School of Arts and Sciences, 1996. [Consulta: 19 setembre 2022].
↑Boronat, Natàlia «Fugint cap a casa». El Punt Avui (ed. Girona), 11-11-2012, pàg. 53.
Shenfield, Stephen; Levene, Mark (ed.); Roberts, Penny (ed.). «The Circassians: A Forgotten Genocide?». A: The massacre in history (en anglès). Nova York: Berghahn Books, 1999, p. 154. ISBN 1-57181-934-7.
