Ferran Torrent i Llorca (Sedaví, l'Horta, 1951)[1] és un escriptor i periodistavalencià, un dels més prolífics en català-valencià gràcies que ateny una alta xifra de vendes. Des dels seus inicis ha sigut conscient de les dificultats culturals i lingüístiques del País Valencià, però, en certa manera, el seu èxit representa la culminació de la normalització lingüística als territoris de parla catalana. Un dels trets més característic dels seus escrits és que fa ús de les variants valencianes. El gènere que més ha treballat és el de la novel·la negra. A més, col·labora cada dissabte i diumenge al programa de ràdio La primera pedra de RAC1 des de fa diversos anys.
Educat en un col·legi de jesuïtes, va començar la carrera de Dret però la va deixar. Es dedicà durant anys a treballar en qualsevol faena: venedor, representant comercial i d'altres oficis, fins que l'èxit literari li va facilitar dedicar-se només a escriure.
Aquesta cita és una bona mostra del seu caràcter i manera d'enfrontar la vida:
«
Sempre m'han posat nerviós els puristes de tota mena: els de la llengua, els de literatura i els de tot.
La veritat és que m'inspira més un antre que un ateneu. I m'ho passe millor, més ben dit, molt millor entre dones de qualsevol tipus que entre savis i intel·lectuals. Preferisc els bordells a les cadires d'una acadèmia. Els intel·lectuals i els polítics són les espècies que més m'avorreixen.
»
Trajectòria literària
Futbol, cultura i mitjans de coneixement: conferència de Ferran Torrent amb Damià Vidagany sobre el futbol.
Començà amb una novel·la, La gola del llop (1983), escrita en col·laboració amb Josep Lluís Seguí i signada sota el pseudònim Pere Lavaca.
Assolí l'èxit de públic amb la sèrie de novel·la negra protagonitzada pel periodista i exboxejador Hèctor Barrera i el detectiu Butxana. No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1989). Els dos protagonistes, amb l'ajuda d'un grupet de xoriços, s'endinsen als obscurs i intricats ambients de la prostitució i la delinqüència valenciana. La sèrie continua en Cavall i rei (1989). L'any de l'embotit (1993) és una novel·la d'humor amb ingredients de sèrie negra que pretén ser una sàtira sobre el món de la premsa i la política. Gràcies per la propina va ser guardonada amb el premi Sant Jordi 1994. En paraules del mateix autor, aquesta autobiografia novel·lada al cinquanta per cent li va permetre enfrontar-se als seus propis dimonis interiors.
A La mirada del tafur (1997) toca per primera vegada el tema del joc a la València dels anys finals del franquisme. Al cau d'una cafeteria regentada per dos germans, s'hi ajunta una timba de pòquer formada per un coronel de l'exèrcit, un comissari torturador, un macarra i un dels dos amos del garito, Ferran. Un atemptat anarquista, un assassinat i un cadàver que desapareix mostren un ambient polític i social corrupte, on la impunitat és possible.
L'illa de l'holandés (1999) presenta un escriptor i professor universitari d'idees marxistes deportat en una illa propera a la costa mediterrània. Hi troba un món gairebé aïllat, on l'amistat i la conversa són més importants que els esdeveniments polítics que estan succeint a la península, a l'Espanya franquista que s'enfonsa i desapareix.
Va rebre el guardó de la crítica de Serra d'Or per Societat Limitada (2000) amb la qual començà una anàlisi sobre la València actual, continuada amb Espècies protegides (2003). La trilogia finalitza amb Judici Final (2006). Societat limitada mostra els aspectes tèrbols del finançament dels partits polítics, les maniobres a l'ombra dels qui ocupen el poder, l'especulació sagnant dels constructors i la destrucció d'espais naturals que en resulta a un món sense escrúpols. A Espècies protegides utilitza de nou la figura de Juan Lloris, un empresari de la construcció que vol convertir-se en personatge social a través de la política i del futbol, per a continuar disseccionant amb precisió de cirurgià l'època actual. A Judici Final, a més d'antics personatges, un exmilitant de l'IRA entrarà en escena. Només Socis (2008) es podria considerar la continuadora de l'abans esmentada trilogia.
Quasi un llibre de viatges, Living l'Havana (1999), és la visió d'un turista com Ferran Torrent que recorre L'Havana desmuntant els tòpics de la Cuba actual: els hotels i restaurants emblemàtics, la prostitució com a forma de sobreviure, els havans, la gastronomia...
Torrent recupera les figures del comissari Butxana i del periodista Barrera, protagonistes de les seues primeres novel·les a Cambres d'acer inoxidable (2000). Recorren els ambients més perillosos i foscos de la València de final de segle on poques coses han canviat.
La vida en l'abisme, va ser finalista del Premi Planeta 2004. La versió catalana ha estat feta pel mateix autor. Sobre el fet que haja escrit en castellà i la polèmica que ha creat al món de les lletres catalanes, Torrent ja hi havia respost en una entrevista al diari El País feta quatre anys enrere: «—No ha pensat mai a passar-se al castellà? —Si m'ofereixen el Premi Planeta, sí. Me'l donen, recull els 50 quilos i me'n torne a casa. No li sembla bé?». D'altra banda, ha escrit en castellà com fan habitualment l'escriptor basc, Bernardo Atxaga, o els gallecs Suso de Toro i Manuel Rivas. Aquesta novel·la ha guanyat també el Premi de la Crítica Literària Valenciana, organitzat a la ciutat d'Alcoi per l'Associació Valenciana d'Escriptors i Crítics Literaris.
Com a prosa assagística podria considerar-se Tocant València (1995). Recopila i organitza els articles publicats a la revista El Temps tant les columnes escrites pel mateix autor com les converses mantingudes amb els periodistes Miquel Alberola i Vicent Martí. Repassa els seus ambients personals, València i la seua rodalia, la passió que sent per la boxa i tot allò que envolta aquest esport, la qüestió lingüística valenciana, el nom i l'ús del valencià, les seues idees polítiques d'esquerres però gens dogmàtiques com és el Torrent escriptor i novel·lista.
També ha escrit teatre amb Carles Alberola: O tu o res (1991), Nit i dia (1993). Ha participat com a guionista de cinema en tres pel·lícules sobre novel·les seues (Un negre amb un saxo, Gràcies per la propina i L'illa de l'holandés) i a la pel·lícula El complot dels anells.
D'altra banda, com a periodista, és constant la seua presència als mitjans de comunicació a través d'articles, cròniques i comentaris a diaris com El País, La Vanguardia o El Temps, a programes de ràdio i televisió (TV3, Catalunya Ràdio, Ràdio Nou).
El mateix Ferran Torrent reconeix que una de les majors dificultats quan escriu és el model de llengua. Ha volgut fer-la propera a la parla del carrer però sense allunyar-se de la normativa. Davant la diglòssia valenciana, l'aposta de Torrent per escriure en valencià fou arriscada. S'ha convertit en un narrador acompanyat pel reconeixement públic i el nombre de lectors.
D'entre les seues publicacions indicades a dalt, hi ha la sèrie de novel·les negres protagonitzades pel detectiu privat Toni Butxana i l'exboxejador i periodista Hèctor Barrera. La llista que segueix inclou els llibres on surten els dos personatges i les obres on només en surt un.
Butxana - Barrera #1: No emprenyeu el comissari. València: Eliseu Climent / 3i4, 1984.
Butxana - Barrera #8: Només socis. Barcelona: Columna, 2008. De fet, en aquesta obra hi entren tot una sèrie de personatges que ha anat creant el Ferran Torrent i que han protagonitzat (o aparegut en) anteriors novel·les, com ara el Toni Butxana (aquí exdetectiu privat i el protagonista), el comissari Tordera (ara retirat), els germans Torres, i el Juan Lloris (aspirant a alcalde frustrat).[4]
Traduccions de la seua obra
Al castellà
No me vacilen al comisario. Trad. de Javier Gispert. Barcelona: Ediciones B, 1987
Contra las cuerdas. Trad. de Josep Lluís Bonet. Barcelona: Anagrama, 1987
Un negro con un saxo. Trad. de Joaquín Jordá. Barcelona: Anagrama, 1988
Gracias por la propina. Trad. d'Enrique Benavent. Barcelona: Alba, 1996
Sociedad Limitada. Trad. de Felip Tobar. Barcelona: Destino, 2002
Especies protegidas. Trad. de Felip Tobar. Barcelona: Planeta, 2004
Juicio final. Trad. de Felip Tobar. Barcelona: Planeta, 2007
Bulevard de los franceses. Trad. de Felip Tobar. Barcelona: Columna, 2010
Una comida un día cualquiera. Trad. de Teresa Galarza. Barcelona: Columna, 2015
Poder contarlo. Trad. de Pau Sanchis. Barcelona: Columna, 2019
Memorias de mi mismo. Trad. de Pau Sanchis. Barcelona: Columna, 2023
Al francès
Contre les cordes. Trad. d'Edmon Raillard. Nimes: Jascqueline Chambon, 1992
A l'italià
Un negro con un sax (trad. di Un negre amb un saxo), trad. di Gina Maneri, Marcos y Marcos, Milano, 1997
Actes de la I Jornada sobre els Escriptors Valencians Actuals. El món i l'obra de Ferran Torrent, València 2010. Generalitat Valenciana. Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2011, p. 119. ISBN 978-84-482-5572-5.
