La seva família havia perdut els seus drets sobre el petit ducat saxó. A la vegada renunciaren a la fe protestant i abraçaren l'església catòlica enllaçant amb la millor reialesa europea a través de cases com la portuguesa o la dels Orleans.
Va rebre una educació, destacant la formació en música i arts.[1]
Rei de Portugal
Després de negociacions entre diplomàtics portuguesos i lord Palmerston per elegir un espòs adequat per a la reina Maria II, va sortir el nom de Ferran.[4] L'any 1836 pel seu casament amb Maria II de Portugal obtingué el títol de príncep de Portugal, i tal com marca la tradició portuguesa.
El 1836 va ser nomenat mariscal de camp, però va haver de dimitir el mateix any a instàncies del Partit Liberal, que el volia allunyar-lo de la política. Des de 1837 va ostentar el títol de rei, però la constitució limitava els seus drets reials, i Anglaterra va haver d'intervenir sovint en nom de la parella reial contra els liberals del país. El poble inicialment li va ser hostil, però aviat va saber guanyar-se la seva estimació pels seus esforços en trobar un equilibri entre les parts en els conflictes interns, per la seva reserva en els afers públics i la voluntat d'assumir tasques importants en situacions difícils.[2]
A la guerra civil de 1846-147 va tornar a ser comandant de l'exèrcit, i després de la mort prematura de la reina, va govern per l'hereu menor d'edat durant dos anys. Amb la seva actitud respectuosa i de tacte, la seva comprensió davant els problemes social i els interessos del país, va pacificar el país va aplanar el terreny per al desenvolupament posterior durant el regnat dels seus fills.[2]
Va promoure les arts i va intentar donar una educació àmplia i rigorosa als seus fills.[1] Va dedicar-se a la promoció de les arts i va ser un diletant format en tots els àmbits de belles arts. Va contribuir al coneixement i a la protecció del patrimoni històric portuguès i va pensionar artistes a l'estranger.[2] És conegut també per haver estat qui va manar construir el Palau de Pena, a partir d'un antic monestir.[5]
A la mort de la seva esposa el 1853 va actuar com a regent durant dos anys fins a la majoria d'edat del seu fill.[1] Va renunciar als seus drets en favor Pere, primer rei de la dinastia Bragança-Wettin.
Darrers anys
Passada la seva etapa com a regent, va rebutjar la corona grega, que se li va oferir el 1862 i l'espanyola el 1869, perquè la unió dinàstica amb Espanya va ser rebutjada pels portuguesos.[2]
El 10 de juny de 1869 va casar-se amb l'actriu Elisa Hensler,[4] a la que va deixar tota la seva fortuna a la seva mort, el 15 de desembre de 1885.[6]
Va contraure segones núpcies, morganàticament, el 10 de juny de 1869 a la capella del Palau de Santo Domingos de Benfica (Lisboa) amb l'actriu suïssa Elisa Hensler, comtessa d'Edla.[3][4] D'aquest matrimoni no van tenir fills, però la comtessa havia tingut una filla de soltera anys abans de conèixer Ferran, Alícia Hensler (1855-1941).
↑ 3,03,13,2«Fernando II (D).» (en portuguès). Diccionario histórico, corográfico, heráldico, biográfico, bibliográfico, numismático y artístico. João Romano Torres - Manuel Amaral, 1904-1915/2000-2015. [Consulta: 30 gener 2023].
_-_Lesser.png)
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
