La feijoa (Feijoa sellowiana),[1] també denominada guaiabo, feixoa, guaiabo del país, guaiaba, guaiabo del Brasil o haihober a La Cellera de Ter, és una espècie botànica arbustiva, ramificada, que assoleix 4 m d'altura. És originària de les terres altes del sud del Brasil, Argentina i l'Uruguai.[2] Resisteix el fred, encara que no per sota dels -12 °C. És sensible a les temperatures molt elevades i a l'excessiva sequedat de l'aire.
Morfologia
Té l'escorça de color gris pàl·lid, aspra o una mica escamosa. Fullatge persistent i branquillons rígids. Fulles simples, oposades, peciolades, amb pecíols de 4 a 8 mm, ovoides o el·líptiques, verd fosc i brillants en el feix, blanquinoses al revés. Flors solitàries amb 4 sèpals i 4 pètals de color blanc-rosat; estams nombrosos amb anteres de color groc intens o vermell, ornamentals. La pol·linització és realitzada per ocells i per insectes, especialment les abelles.
El fruit és una baia oblonga de 4 a 7 cm × 3 a 5 cm, verd fosc en la maduresa, amb aromes agradables pròpies. La fructificació requereix clima fresc. La polpa del fruit és carnosa, blanquinosa o groguenca, i fragant. És comestible, rica en vitamina C i amb ella es preparen begudes, gelees, gelats i melmelades.
Cura en el conreu
Flors de Feijoa.
Pot mantenir-se des de ple sol a semiombra amb contacte freqüent de lluminositat.
Suporta el fred però no el fred extrem (-10/-12 °C).[3]
A regions on l'hivern és molt fred s'ha de conrear en tests i protegir del fred en un hivernacle o portar a l'interior de la casa.
A resguard del vent.
Suporta els sòls salinitzats i atmosferes marines, requerint sòls ben drenats.
Reg setmanal
No suporta bé la poda, encara que es pot dur a terme. Les seves conseqüències poden ser l'atur en la producció de fruita de fins a dos anys.
Propagació mitjançant llavors, però la multiplicació per esqueix proporciona resultats ràpids.
Al municipi de La Cellera de Ter, la Selva, hi ha diversos arbres de feijoas. Se sap que un vilatà va tornar d'Amèrica amb llavors i va plantar-les al seu jardí. L'arbre va adaptar-se bé al clima local i el fruit va tenir èxit entre els veïns, que també en van plantar. El nom comú, en canvi, no va mantenir-se i va passar a dir-se haihober, amb hacs aspirades, amb el que és conegut avui en dia.[15][16]
Referències
↑«Feijoa sellowiana». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 22 febrer 2022].
↑«Acca sellowiana (O. Berg) Burret». Germplasm Resources Information Network. United States Department of Agriculture, 13-10-2009. Arxivat de l'original el 24 de setembre 2015.
↑Morton JF. «Feijoa; In: Fruits of Warm Climates» p. 367-70. Center for New Crops & Plant Products, Department of Horticulture and Landscape Architecture, Purdue University, West Lafayette, IN, 1987.
Idárraga-Piedrahita, A., R. D. C. Ortiz, R. Callejas Posada & M. Merello. 2011. Flora de Antioquia. Catálogo de las Plantas Vasculares, vol. 2. Listado de las Plantas Vasculares del Departamento de Antioquia. Pp. 1-939.
Landrum, L. R. 1986. Campomanesia, Pimenta, Blepharocalyx, Legrandia, Acca, Myrrhinium, and Luma (Myrtaceae). Fl. Neotrop. 45: 1-178.
Zuloaga, F. O., O. Morrone, M. J. Belgrano, C. Marticorena & E. Marchesi. (editors) 2008. Catálogo de las Plantas Vasculares del Cono Sur (Argentina, Sur de Brasil, Chile, Paraguay y Uruguay). Monogr. Syst. Bot. Missouri Bot. Gard. 107(1): i-xcvi, 1-983; 107(2): i-xx, 985-2286; 107(3): i-xxi, 2287-3348
.svg){kind=icon}
