En aquesta entrada s'introduirà el tema de l'evolució territorial de Mèxic al llarg de la seva història com a país independent. El trastorn territorial limítrof de Mèxic va ser afectat per diversos decrets presidencials i imperials, des de la Llei de Bases per a la convocatòria al congrés constituent fins a l'acta constitutiva de la federació, que van determinar l'extensió territorial nacional com a resultat de la integració de les jurisdiccions que van correspondre en el seu moment a la Nova Espanya, la capitania general de Yucatán i Guatemala i els Regnes autònoms d'Orient i Occident, i que, al seu torn, establix la independència d'Espanya.
Organitzacions territorials
Intendències
A la ciutat de Còrdoba, va ser l'escenari en el qual el màxim cap de les forces independentistes trigarantes, Agustín de Iturbide, i l'últim virrei que acabava d'arribar d'Espanya, Juan O'Donojú, es van trobar per fer el que cap altre havia fet abans en el territori: signar la independència de la colònia. Establix la independència per sempre d'Espanya. Sota el govern d'Agustín de Iturbide, és quan Mèxic va tenir la seva major extensió territorial, ja que els territoris de la Capitania General de Guatemala s'annexionaren a l'Imperi. L'imperi mexicà va disposar que s'havia de mantenir el sistema creat per la real ordenança d'intendents que dividia el territori de la Nova Espanya en 12 intendències, 3 governs i 2 províncies internes.
Estats i territoris
L'acta constitutiva de la federació determina l'extensió territorial nacional com a la resultant de la integració de les jurisdiccions que van correspondre en el seu moment a la Nova Espanya, la Capitania General de Yucatán i les Províncies internes d'Orient i Occident. També establix la independència per sempre d'Espanya, ratifica el principi de sobirania popular, confirma la pertinença perpètua de l'Estat a la religió catòlica, apostòlica i romana, adopta un règim de govern en forma de república representativa popular i federal, reconeix la sobirania dels Estats que conformen la unió federal, divideix el poder suprem de la federació en legislatiu, executiu i federal, així com divideix en tres poders els govern dels Estats federats, crea un poder legislatiu dividit en dos càmeres, la de senadors i la de diputats, consolida el principi d'igualtat de les persones davant la llei i, per acabar, integra també els drets fonamentals de les persones i del ciutadà, tals com la llibertat de creença, d'escriure i publicar idees.[1]
Departaments
En el govern d'Antonio López de Santa Anna es ratifiquen les Set Lleis per decret presidencial. Aquestes lleis van ser una sèrie de seqüències constitucionals que van alterar l'estructura de la república mexicana a principis del segle xix. Les lleis van ser promogudes pel president de Mèxic i promulgades pel president interí de Mèxic, José Justo Corro, el 30 de desembre de 1836. Aquestes mesures d'enfocament central van ocasionar la declaració de la independència de Texas, Yucatán i altres entitats sense haver estat formades per aquestes polítiques, i que, encara que tinguin tendència conservadora, les lleis van preveure la divisió de poders. És en aquests territois en què els estats federals serien departaments amb governadors i legisladors electes pel president de Mèxic.[2][3]
Departaments Imperials
Durant la instauració del Segon Imperi Mexicà, l'emperador Maximilià I de Mèxic va realitzar una nova divisió del territori nacional de Mèxic ajudat per Manuel Orozco y Berra, per la qual el país de Mèxic quedava dividit en 50 departaments imperials pels seus límits naturals. Cada departament tenia una extensió superficial a la seva configuració territorial, clima i elements de producció equitatius al nombre d'habitants, pels quals es va tenir en compte els elements geogràfics per a la delimitació de les jurisdiccions territorials i per al futur desenvolupament de les noves demarcacions. D'aquesta manera, va assolí una millor influència comercial entre les entitats. Maximilià va ser contactat per primera ocasió pels conservadors mexicans, els quals buscaven un príncep europeu per ocupar la corona del Segon Imperi Mexicà que estaven planejant amb el suport de França i de l'Església catòlica. L'emperador va decidir acceptar l'oferta, no sense abans renunciar a tots els seus títols a fi d'evitar qualsevol ingerència del seu germà en les polítiques del seu futur govern.