El seu conreu és molt antic: l'espelta i l'espelta petita (T. monococcum), van ser les primeres espècies domesticades de cereals.[4] A més, l'espelta és més rica en proteïna que el blat (19 % en comparació a 11 %) i conté tres cops més albúmines, fòsfor i vitamina A que no pas el blat.[5] Malgrat això, com que l'espelta té un rendiment per hectàrea més baix que el blat i només es pot plantar a zones fredes i muntanyoses,[3] va caure pràcticament en desús i només es va conservar en indrets de clima o terres poc adequades pel blat normal com ara els climes més freds d'algunes zones del centre d'Europa. És una planta molt resistent al fred i a les malalties que no ha experimentat les alteracions genètiques de les plantes conreades intensivament.
Taxonomia
Aquesta subespècie va ser publicada per primer cop l'any 1753 a l'obra Species Plantarum de Carl von Linné (1707-1778) com una espècie, amb el nom de Triticum spelta,[6][7] però la seva classificació actual com a subespècie de Triticum aestivum' va ser publicada l'any 1918 pel botànic suís Albert Thellung (1881-1928) a la revista berlinesa Naturwissenschaftliche Wochenschrift.[8][9]
Darrerament s'ha incrementat el consum de l'espelta de la mà de les botigues de dietètica i vegetarianes. Hi ha moviments gastronòmics que afirmen que menjar aquest tipus de cereals és millor per la salut humana que consumir els blats corrents.[10]
Referències
↑ 1,01,1«espelta». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 29 juny 2023].
↑«Triticum spelta L.» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. [Consulta: 29 juny 2023].
↑«riticum aestivum subsp. spelta (L.) Thell.» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. [Consulta: 29 juny 2023].