Situada a un extrem de la part fortificada de la plaça de Carles III, presenta un atri avençat, rematat per una balustrada, amb quatre columnes en pedra, de fust llis i capitells toscans, a doble alçada dels porxos, amb accés des d'aquests.[1]
La part superior, amb finestral d'arc de mig punt, centrat, està rematat per un frontó sobre quatre falses pilastres amb capitells jònics. Coberta a dues aigües. Al costat esquerre presenta una torre alta, de planta quadrada, sobre una gran cornisa, acabada amb un campanar, amb frontons sobre falses columnes i capitells jònics.[1]
A l'interior té una ampla nau central amb pilastres estriades, arquitrau corregut i cornisa de la qual parteix una volta de canó amb arcs torals decorada per cassetons quadrats i tancada amb un absis semicircular, de volta de quart d'esfera i cassetons, també. Als costats, dos petites naus laterals.[1]
Altar d'alabastre, decorat amb columnes i frontó partit amb la imatge de la mare de Déu a sobre, dins la fornícula. Obra revocada.[1]
Història
Aquest edifici es troba al mateix emplaçament que l'església antiga, dins el conjunt urbanístic projectat en temps del rei Carles III, però presenta radicals diferències formals.[1]
L'edifici actual és una reconstrucció deguda a la devastació que va provocar la guerra civil de 1936-39.[1]
L'any 1938, el rector de la Ràpita, Ramon Millan, juntament amb el suport de J. Torné, P. Castro i altres rapitencs, encarregaren una tallapolicromada, d'estil romànic, a l'escultor barceloní Campanya. El 24 de juliol de 1941, la imatge de la verge de la Ràpita entrà al poble.[1]
El 25 de juliol de 1941, fou col·locada la primera pedra de l'església, la qual fou beneïda el mateix dia, però de 1945, pel Vicari General de la Diòcesi, M. Joaquim Blanch.[1]
Segons la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 13 (Baix Ebre i Montsià), p.307: "L'església antiga fou enderrocada després de la guerra civil espanyola per construir aquesta, que és més gran, al mateix indret".[1]
S'intentà fer una rèplica de l'antiga imatge que hi havia i que s'havia guardat durant molt de temps a la clausura de les Monges Santjoanistes de Tortosa i que desaparegué sota les flames, juntament amb el convent, el 1936. Ha estat restaurada l'estiu de 1990, afectada de xilòfags i despreniments.[1]
