El fenomen dels esclaus que fugien i buscaven guanyar la llibertat és tan vell com la mateixa institució de l'esclavitud. En la història de l'esclavitud als Estats Units, els esclaus fugitius (fugitive slaves o runaway slaves) eren els esclaus que volien abandonar el seu propietari i viatjaven sense autorització; generalment intentaven arribar a altres estats o territoris on l'esclavitud estava prohibida com el Canadà. Moltes lleis esclavistes intentaven controlar el moviment dels esclaus, que havien de portar passaports oficials si viatjaven sense el seu propietari.
Amb la llei Llei dels esclaus fugitius de 1850 es van augmentar les penes contra els esclaus fugitius i la gent que els ajudava. Això va provocar que els esclaus fugitius intentessin abandonar els Estats Units en direcció a Mèxic o a Canadà. Els defensors de l'esclavitud afirmaven que la majoria dels esclaus preferien continuar amb aquest estatus; tot i això, es considera que un milió i mig de persones van escapar-se per obtenir la llibertat, cosa que representa un de cada cinc dels esclaus estatunidencs. Es creu que aquest nombre no fou superior perquè molts esclaus no sabien cap a on anar o què havien de fer per sobreviure.
Història
La Constitució dels Estats Units incloïa la protecció de l'esclavitud i la Llei dels esclaus fugitius de 1793 que ajudava als ciutadans blancs perquè se'ls retornés els seus esclaus fugitius. En la pràctica, els ciutadans i els governs dels estats lliures van ajudar els esclaus fugitius a escapar-se. Durant els primers anys de la història dels Estats Units, els esclaus fugitius foren perseguits per la llei i mitjançant pòsters, cartells, fulletons, etc.
La Llei dels esclaus fugitius de 1850 va intentar recuperar els esclaus fugitius i els va deixar de protegir en el sistema judicial. Caçadors de recompenses i civils podien capturar esclaus fugits al nord o en qualsevol altre lloc utilitzant només una declaració jurada i després els podien retornar al seu propietari.
pòster d'un esclau fugitiu
La majoria d'esclaus fugitius que foren recuperats van rebre grans càstigs com amputacions de llavis i assots, entre d'altres.[1]
Els individus que ajudaven els esclaus fugitius també eren perseguits per la llei. En el cas d'Ableman versus Booth, Booth fou castigat per ajudar a escapar Glover a Wisconsin perquè no el capturessin els policies federals. La Cort Suprema de Wisconsin va considerar que la Fugitive Slave Act de 1850 era inconstitucional perquè demanava als estats d'anar contra les seves pròpies lleis per protegir l'esclavitud. Ableman contra Booth fou apel·lat a la Cort Suprema dels Estats Units, que va sostenir que la llei era constitucional.[2]
Molts estats van intentar anul·lar la nova llei pro esclavista o prevenir la captura dels esclaus fugitius redactant noves lleis que els protegien. La Massachusetts Liberty ActArxivat 2009-10-10 a Wayback Machine. n'és una de les més destacades que ho fan. Aquesta llei es va aprovar per evitar que els esclaus fugitius fossin retornats als seus amos si eren segrestats pels policies federals o els caçadors de recompenses.[3]
Negres lliures i blancs van desenvolupar el Ferrocarril Subterrani per ajudar els esclaus fugitius a aconseguir la llibertat en els estats del nord. Hi havia "estacions" en cases privades, esglésies, coves, estables i altres llocs ocults per a amagar els esclaus fugitius quan s'escapaven. La gent que mantenia les estacions donava menjar, roba i refugi als fugitius i algunes vegades els guiaven a través del camí. Aquesta és una de les maneres més conegudes amb què els abolicionistes ajudaven els esclaus a marxar del sud dels Estats Units. D'aquesta manera, els esclaus anaven de casa en casa de gent blanca i negres lliures, a on rebien refugi, menjar i roba.
Els propietaris dels esclaus feien tots els possibles per recuperar-los. Enganxaven pasquins, enviaven caçadors de recompenses i la nova Llei dels esclaus fugitius permetia que hi hagués policies federals que anessin al nord per capturar-los. Aquesta nova llei també va provocar un augment dels caçadors de recompenses, ja que si capturaven un negre que anava sense els papers de llibertat, el podien portar cap al sud per vendre'l. El 1851 hi va haver el cas d'un cambrer negre que va ser capturat per policies federals perquè un home, John Debre, afirmava que era un esclau seu fugitiu.[4] Tot i que el cambrer era fugitiu, el seu cas fou presentat davant la Cort Suprema de Massachusetts.
El Ferrocarril Subterrani
L'esclau fugitiu Gordon durant el seu examen mèdic al camp Union el 1863
Harriet Tubman fou una de les esclaves fugitives més famosa de la història dels Estats Units. Va néixer esclava al comtat de Dorchester (Maryland) al voltant de 1822. El 1849 es va escapar del seu propietari. Enre el 1850 i el 1860 va tornar nombroses vegades al sud per ajudar altres esclaus fugitius a aconseguir la llibertat fent de guia. Va ajudar unes tres-centes persones a escapar de l'esclavitud. Durant aquesta època hi havia un premi de 40.000$ per a qui la capturés i la retornés al seu propietari. Durant la Guerra de Secessió va fer d'espia i d'infermera a Port Royal (Carolina del Sud).
