El terme escalda[1] (skáld, literalment "poeta"[2]) designa, a l'Edat mitjana, un tipus de poeta associat a les corts escandinaves, però no només, ja que hi ha escaldes i escaldesses (skáldkonur) que van compondre llurs poemes sense fer-ho en l'entorn d'una cort. La poesia escàldica forma una de les dues agrupacions principals de la poesia nòrdica antiga, essent l'altra l'Edda poètica, de caràcter anònim.
La mètrica prevalent a la poesia escàldica és el dróttkvætt. El tema és normalment de caràcter històric i encomiàstic, detallant les proeses del patró de l'escalda. No hi ha cap evidència de que el escaldes empressin cap tipus d'instruments musicals, però s'especula que podrien haver acompanyat els seus versos amb l'arpa o la lira.[3]
Les demandes tècniques de la poètica escàldica era igual a les formes de vers complicades que dominaven els bards gal·lesos i goidèlics. Com aquells bards, molts versos escàldics consistien en panegírics a reis i aristòcrates o memorials i testimonis de les seves batalles.
Etimologia
La paraula escalda possiblement estigui relacionada amb el protogermànic * skalliz "so, veu, crit" (i l'alt alemany anticskal "so"). L'alt alemany antic té la paraula skalsang "cançó d'elogi, salm", i skellan significa "dringar, repicar, resonar".
Això mostra una gran similitud amb el verb holandès "schelden" i amb l'alemany del sud "schelten", els quals signifiquen "cridar abúsos" o "insultar."
La versió anglosaxona de l'escalda era l'scop, així com els bards celtes i els trobadors de l'Europa continental realitzaven funcions molt similars a l'hora de registrar i transmetre informació contemporània.
Història
La poesia escàldica pot ser traçada fins al segle ix més primerenc amb Bragi Boddason i el seu Ragnarsdrápa, considerat el poema nòrdic més antic conservat. Molts escaldes posteriors com Egill Skallagrímsson i Þorbjǫrn hornklofi van obtenir molta fama al segle x pels poemes dedicats als reis als quals servien. Durant l'Era vikinga, els nòrdics i elsislandesos encara eren pagans, i per tant els escaldes incloïen moltes referències a déus com Thor i Odin així com a vidents i runes.[4] La poesia d'aleshores també pot és una bona representació de "l'edat heroica" dels vikings.[4]
En aquells època els escaldes actuaven com la font principal d'història i cultura nòrdiques, ja que pràcticament tota es basava en tradició oral.[5]
La seva rellevància social i política va permetre als escaldes obtenir posicions més prominents. Cada rei i capitost necessitava un escalda per registrar les seves proeses i assegurar el seu llegat, esdevenint així els principals historiadors de la societat nòrdica. Amb el temps, molts escaldes esdevingueren treballadors clericals, enregistrant lleis i successos. Altres treballaven amb esglésies per a registrar les vides i miracles de Sants, així com transmetent els ideals cristians. Aquest fet és molt important, quan els escaldes, els agents principals de transmissió de la cultura nòrdica van començar glorificar i a transmetre el cristianisme deixant enrere les antigues creences paganes, la nòrdica virà també cap al cristianisme.
Amb el pas dels anys, l'ofici d'escalda va començar a extingir-se fins que Snorri Sturluson va compilar la Edda prosaica, com a manual per a una comprensió apreciativa del seu art.[6] Snorri, nascut a Islàndia durant el segle xii és l'escalda més conegut. A més de ser un gran poeta, va ser un dirigent de l'Alþingi part de la seva vida, dirigint el govern d'Islàndia. La seva Edda va transmetre les tradicions i mètodes dels escaldes, afegint un impuls molt necessari per a la professió, i proporcionant molta de la informació ara sabuda sobre escaldes i com treballaven. Per exemple, la Edda prosaica va desgranar i explicar els kennings utilitzats a la poesia escàldica, permetent que gran part d'aquesta pugui ser entesa avui dia.
Més enllà d'escriure la Edda prosaica, Snorri va escriure grans poemes que tractaven des de les llegendes nòrdiques fins a les proeses de reis, els quals li van donar molta fama i feren que la seva reputació es mantingui encara avui.[7]
La majoria de la poesia nòrdica de l'Era dels vikings es donava en dues formes: èddica o escàldica. El vers èddic acostumava a ser senzill, en termes de contingut, estil i mètrica, tractant sobretot amb continguts mitològics o heroics. El vers escàldic, per contra, era complex, i normalment compost com a tribut o homenatge a algun jarl o rei en particular. Existeix un debat sobre com es recitava la poesia escàldica, però hi ha un cert consens de que devia ser parlat més que cantat.[8]
A diferència de moltes altres formes literàries de l'època, molta de la poesia escàldica és atribuïble a un autor. Aquestes atribucions es coneixen amb un grau raonable de certesa. Molts escaldes eren homes d'influència, així que n'existeixen anotacions biogràfiques. La mètrica era normalment dróttkvætt o una variació d'aquesta. La sintaxi era complexa, amb les frases generalment entrellaçades, amb un ús freqüent de kennings i heitis.
La poesia escàldica es donava en diverses varietats i dialectes de nòrdic antic.
Formes de poesia escàldica
Existiren diverses formes de poesia escàldica:
Drápa, una sèrie llarga d'estrofes (normalment al·literatives), amb una tornada (stef) a intervals.
Flokkr, vísur o dræplingr, una sèrie més curta d'estrofes sense tornada.
Lausavísa, una estrofa al·literativa aïllada, en principi improvisada i referent a l'ocasió.
Els escaldes també componien insults (níðvísur) i molt ocasionalment, versos eròtics (mansöngr).
Kennings
Els versos del escaldes solien contenir un gran nombre de kennings, les metàfores prefixades de la poesia nòrdica europea de l'època. Els kennings recursos usats per a proporcionar una imatge ja coneguda. Aquestes imatges i escenes solen tenir avui en dia un contingut totalment hermètic, tant pel desconeixement de les al·lusions a les quals es fa referència com pels violents hipèrbatons de què fan gala sovint.
La majoria de la poesia escàldica són poemes que es van compondre a reis individuals pels seus poetes de la cort. Acostumaven a tenir un contingut històric, relacionant batalles i altres accions de la carrera del rei en qüestió.
Eyvindr Finnsson (segle X), també conegut com a Eyvindr skáldaspillir, o Eyvindr Espatlla-escaldes, l'autor de Hákonarmál i de Háleygjatal. El seu malnom se sol interpretar en el sentit que feia malbé les composicions d'altres escaldes en modificar-les per als seus objectius (la paraula plagi no és recomanable usar-la en referència a la cultura medieval).
El griots realitzen funcions similars a les societats d'Àfrica Occidental.
Fonts
↑«Macià Riutort i Riutort: ÍSLENSK-KATALÓNSK ORÐABÓK XXVI – DICCIONARI ISLANDÈS-CATALÀ XXVI». [Consulta: 8 juny 2024]. «◊ Þá mælti Haraldur konungur: "Lofa konung þenna sem þú vilt," segir hann, "en lasta ei aðra konunga." Og nú kveður skáldið hið sama sitt. Kemur upp þetta erindi...: aleshores el rei Haraldur li va dir: "Lloa aquest rei tant i tal com vulguis, però no dejectis els altres reis!" I aleshores l'escalda va continuar declamant [la seva composició] de la mateixa manera i va recitar aquesta estrofa...»
↑The Skalds: A Selection of Their Poems, with Introduction and Notes by Lee M. Hollander
Review by H. M. Smyser, Speculum,"
Vol. 21, No. 2 (Apr. 1946), Medieval Academy of America [1]
Snorre Sturlasøn: Kongesagaer. Oversat af dr. Gustav Storm med illustrationer af Halfdan Egedius, Christian Krogh, Gerhard Munthe, Eilif Peterssen, Erik Werenskiold, Wilhelm Wetlesen. Kristiania: J.M. Stenersen & Co. Forlag, 1899.
