Enric Montoriol i Tarrés |
|
|
| Gènere | Sardana  |
|---|
Enric Montoriol i Tarrés (Figueres, 23 d'octubre de 1877 - Figueres, 1 de febrer de 1951)[1][2] va ser un pianista i compositor català. Fill del comerciant Joaquim Montoriol Porret i de Marcelina Tarrés Alsina, es va casar en primeres núpcies amb la pintora francesa Isabelle Beaubois i en segones amb Berta Quidé Sclepe. La seva neboda, Carme Montoriol i Puig, també va ser pianista. Per part de pare estava emparentat amb l'enginyer i intel·lectual Narcís Monturiol.[3]
Biografia
Va començar els seus estudis de música a Figueres, amb en Pere Codina, i els amplià estudiant piano a Barcelona amb Carles Gumersind Vidiella[4] i composició amb Melcior Rodríguez d'Alcántara. El 1892, amb quinze anys, va oferir el seu primer concert al Palau de les Belles Arts i posteriorment al Teatre Liceu de Barcelona. En el 1896 va actuar al Teatre Líric i es va estrenar com acompanyant de l'Orfeó Català al Teatre Principal.
L'any 1897 es va traslladar a París, on va estudiar composició a Georges Street, impartí classes de piano i va oferir el seu primer concert a la Sala Érard en 1898. Va freqüentar els cercles intel·lectuals i artístics de la capital francesa i va establir amistat amb Joaquím Nin i Enric Granados. Va abanderar la interpretació de l'obra de Granados a París, i en els seus concerts incloïa de forma regular les obres “Goyescas”, “El pelele”, “La maja y el ruiseñor” o “Requiebros”. El 7 de juny de 1911, es va estrenar a la Salle Gaveau de París l'obra Hispània, una fantasia per a piano i orquestra de Joaquim Cassadó, com a solista al piano va intervenir Enric Montoriol, sota la direcció del mateix autor.[5] L'any 1913 es desplaça a Madrid, per actuar al Teatro Real amb l'Orquestra Simfònica dirigida pel mestre Arbós interpretant Hispània, pel que rebé els millors elogis per part de la premsa madrilenya.[6]
Durant la I Guerra Mundial va tornar a Barcelona, on va organitzar concerts en benefici de la Creu Roja francesa. Després del conflicte bèl·lic va tornar a París, va col·laborar amb la Société Musicale Indépendante; aquell mateix any va viatjar a Londres i hi oferí diversos concerts. Va viure a París fins al 1924. Mantingué una breu correspondència amb Manuel de Falla, a qui va enviar, l'any 1923, un programa de mà amb obres seves interpretades a la Sala Érard.
Abans d'establir-se a Figueres, va voler acomiadar-se de les actuacions públiques, fent el 6 i 10 de març de 1924[7] dos concerts al Palau de la Música Catalana juntament amb el violinista Francesc Costa. I finalment pel 4 de novembre en interpretar un altre al cinema de Figueres, la Sala Edison, que va ser el comiat definitiu de les seves actuacions públiques.[6] A partir d'aleshores continuà impartint classes de piano, i entre els seus alumnes tingué Mercè Moner Raguer (també alumna d'Enric Granados, i pianista distingida), Margarita Gratacós de Massot (germana del músic i compositor Simò Gratacòs i futura pianista i professora de música) i Josep Falgarona i Canadell (compositor i instrumentista d'anomenada,[8] a qui el mestre Monturiol apreciava molt, fins al punt que en el seu testament li va deixar el seu propi piano).[6]
Encara que va compondre obres com Deux mazurkas va ser més conegut com a pianista virtuós.[cal citació]
Sardanes i música per a cobla
- El puput
- Empordanesa. Estrena el 19 de desembre de 1948 a Barcelona.
- Joc d'infants. Estrena el 1931.
- La pastoreta
- Margarida
- Mercè
Referències
