Emilio Oribe

Biografia
Naixement	13 abril 1893 Melo (Uruguai)
Mort	24 maig 1975 (82 anys) Montevideo (Uruguai)
Nacionalitat	Uruguaiana
Formació	Universitat de la República
Activitat
Ocupació	assagista, filòsof i metge
Ocupador	Universitat de la República
Premis
(1968)  Gran Creu de l'Orde del Mèrit Civil (1964)  docteur honoris causa de l'université de la République (fr)

Emilio Oribe (Melo, 1893 - Montevideo, 1975) fou un poeta, assagista, filòsof i metge uruguaià.

Va ser professor i degà de la facultat d'Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat de la República i membre de l'Acadèmia de Lletres de l'Uruguai (en castellà i oficialment, Academia de Letras del Uruguay). Va cultivar una poesia avantguardista, orientada cap a l'ultraisme. La seva filosofia es va caracteritzar sobretot per aforismes i posicions clarament idealistes.^[1]

És considerat com a integrant de la Generació del Centenari, paraula que fa referència al centenari de la independència de l'Uruguai, és a dir, a la generació d'artistes que van tenir el seu gran moment en els anys 1930, al costat de Líber Falco i de Carlos Sabat Ercasty.^[2]

• Alucinaciones de belleza (1912).
• El nardo del ánfora (1915).
• El castillo interior (1917).
• El halconero astral (1919).
• El nunca usado mar (1922).
• La colina del pájaro rojo (1925).

• Poética y plástica (1930).
• Teoría del «nous» (1934).
• El mito y el logos (1945).
• Ars magna (1960).

• Arturo Ardao