Emilio Bacardí Moreau (1844-1922) fou un escriptor, industrial i polític cubà.
Fill de Facund Bacardí i Massó, natural de Sitges, i d'Amàlia Moreau. En les seves activitats polítiques, va lluitar sempre al costat dels partidaris de la independència de l'illa antillana, i per això que és considerat un dels primers patriotes del país.[1]
Biografia
Nasqué a Santiago de Cuba el 5 de juny de 1844. De molt jove tingué inquietuds literàries i polítiques, primer en el moviment reformista i, poc després, a les files de l'independentisme, com a participant en una frustrada conspiració que, després de l'alçament del 10 d'octubre de 1868, intentava deposar el gobernador del Departament Oriental. Acusat de facilitar diners i armes als insurrectes, el 1876 fou condemnat a cumplir presó a les illes Xafarines. El 1896, de nou, el seu activisme emancipador durant la Guerra d'Independencia el va portar a presidi –en aquesta ocasió a Ceuta-, amb l'acusació d'haver proporcionat armes als patriotes. El seu fill Emilio —fruit del seu primer matrimoni amb María Lay—, va arribar al grau de coronel de l'Exèrcit Alliberador, com a ajudant d'Antonio Maceo durant la campanya invasora.[2] Fou el primer alcalde republicà de Santiago de Cuba, elegit el 1901 amb el 61% dels vots. El 1906 va ser senador de la república en el si del conservador Partido Moderado de Domingo Méndez Capote i Tomás Estrada Palma. Els seus serveis a la seva ciutat natal (estengué l'electrificació ciutadana i va pavimentar gran part del nucli urbà) li varen valdre el reconeixement oficial de "Fill predilecte de Santiago de Cuba".
