Els contes de CanterburyThe Canterbury Tales |
---|
|
|
Direcció | Pier Paolo Pasolini |
---|
Protagonistes | |
---|
Producció | Alberto Grimaldi |
---|
Dissenyador de producció | Dante Ferretti |
---|
Guió | Pier Paolo Pasolini |
---|
Música | Ennio Morricone |
---|
Fotografia | Tonino Delli Colli |
---|
Muntatge | Nino Baragli |
---|
Vestuari | Danilo Donati |
---|
Productora | Produzioni Europee Associati |
---|
Distribuïdor | United Artists i Netflix |
---|
|
País d'origen | França i Itàlia |
---|
Estrena | 2 juliol 1972 |
---|
Durada | 110 min |
---|
Idioma original | italià anglès |
---|
Versió en català | Sí |
---|
Rodatge | Sicília, catedral de Canterbury, Cambridge, Chipping Campden, Lavenham, Etna, Abadia de Battle, Layer Marney Tower, Bath, Rolvenden, St Osyth, catedral de Wells, Hastings, Maidstone, Rye i Warwick |
---|
Color | en color |
---|
|
Basat en | Els contes de Canterbury |
---|
Gènere | cinema fantàstic, pel·lícula basada en un llibre i comèdia |
---|
Qualificació MPAA | NC-17 |
---|
Lloc de la narració | Anglaterra |
---|
|
Premis | |
---|
|
|
|
|
Els contes de Canterbury.[1] (títol original en italià: I racconti di Canterbury) és una pel·lícula italiana dirigida per Pier Paolo Pasolini, inspirada en Els contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer. Dirigida el 1972, aquesta pel·lícula és la segona part de la Trilogia de la Vida, després d'El Decameró (1971) i abans de Les mil i una nits (1974). Pasolini hi adapta successivament els grans relats de l'italià Giovanni Boccaccio , de l'anglès Geoffrey Chaucer (interpretat pel mateix Pasolini), i de mites orientals. El film guanyà el 1972 l'Ós d'or al millor director.
Argument
La pel·lícula és una adaptació de vuit dels vint-i-quatre Contes de Canterbury: El conte del mercader, El conte del germà mendicant, El conte del cuiner (Pasolini desenvolupa aquest conte abandonat per Chaucer després de només cinquanta versos), El conte del moliner, el pròleg del Conte de la burgesa de Bath (però no el conte en si mateix), El conte del regidor, El conte del venedor d'indulgències i El conte de l'uixer d'església. Contràriament al text original, el vincle entre els contes no es dona per les interaccions entre els pelegrins, sinó per l'única persona de Chaucer, ocupat en la seva redacció.[2][3]
Repartiment
Referències
|
---|
Pel·lícules | |
---|
Obres literàries | |
---|
Obres relacionades | |
---|
|
---|
1951–1975 | |
---|
1976–2000 | |
---|
2001–present | |
---|