El Eco, un poble remot de Puebla, les terres altes mexicanes, on les condicions canvien dràsticament entre estacions, els nens atenen les ovelles i cuiden els seus grans. Enfrontant les gelades i la sequera, els nens aprenen a entendre la mort, la malaltia i l'amor a partir de cada paraula i cada silenci dels seus pares. El Eco és una història sobre el ressò del que hi ha a l'ànima, sobre la certesa de la calidesa dels que ens envolten, "sobre la rebel·lió i el vertigen davant la vida" i "sobre créixer".[6]
Repartiment
Montserrat Hernández Hernández com a Montse
María de los Ángeles Pacheco Tapia com a Abuela Angeles
Luz María Vázquez González com a Luz Ma
Sarahí Rojas Hernández com a Sarahí
William Antonio Vázquez González com a Toño
Uriel Hernández Hernández com a Uriel
Ramiro Hernández Hernández com a Ramiro
Berenice Cortés Muñoz com a Bere
Andrea González Lima com a Andrea
Producció
La pel·lícula és el cinquè llargmetratge de Tatiana Huezo. Ambdós documentals anteriors, El lugar más pequeño (2011) i Tempestad (2016), amb aquesta pel·lícula formen una "trilogia de dolor i trauma". Va seguir tres famílies durant un any sencer al poble remot de Mèxic per filmar el projecte.[6]
Al lloc web de l'agregador de ressenyes Rotten Tomatoes, la pel·lícula té una puntuació d'aprovació del 100% basada en 20 ressenyes, amb una puntuació mitjana de 8,2/10.[12] A Metacritic, té una puntuació mitjana ponderada de 91 sobre 100 basada en 5 ressenyes, que indica "aclamació universal".[13]
Guy Lodge en una ressenya al Festival de Cinema de Berlín, per a Variety va escriure: "Aquesta pel·lícula amb una textura exquisida observa com la vida dels nens es fa ressò de la dels seus pares, repetint-se durant generacions en la mateixa terra constantment inconstant, fins que algú trenca el patró". Lodge va afirmar que Tatiana Huezo "observa aquesta comunitat en fragments amb una tendresa poc sentimental". Va opinar que la banda sonora tradicionalment flexionada de Leonardo Heiblum i Jacobo Lieberman endolça ocasionalment el procediment. Per concloure, va dir: "Al final, un llamp blanc i calent trenca la pantalla, senyalant alleujament després d'una llarga sequera, però amb prou feines una solució idealitzada a llarg termini als grans problemes generacionals als quals s'enfronta El Eco."[14] Sheri Linden per The Hollywood Reporter va anomenar la pel·lícula "Un assoliment rotund" i va citar diàlegs de la pel·lícula entre pare i filla que diuen: "La feina és feina", "No és fàcil", afegeix. "Ho has de fer amb amor". Linden va opinar que Tatiana Huezo "en aquesta crònica clara i afectuosa, ho ha fet precisament així".[15] Wendy Ide per ScreenDaily va escriure en una ressenya que la pel·lícula és "un retrat íntim i immersiu d'una manera de la vida –els seus ritmes, les seves dificultats i les seves alegries comunitàries– explicada a través dels ulls dels joves que poques vegades la qüestionen."[16] Vladan Petkovic escrivint per a Cineuropa va afirmar: "Fidel al seu títol, El Eco" tracta sobre els antecedents, sobre les restes i les coses que no s'han dit i mai s'han fet. Petkovic va concloure: "És una bella pel·lícula que aconsegueix ser alhora moderada i immersiva, poètica i terrenal."[17]
Reconeixements
Tatiana Huezo, amb el premi de cinema documental de la Berlinale per El Eco
