D'acord amb la llista de carrers[2] i la llista de barris[3] de la pàgina de l'Ajuntament,[4] el Port i la platja del Postiguet s'inclouen dins d'aquest barri, ja que aquestes àrees manquen d'habitants i no afecten des del punt de vista estadístic. Aplicant aquesta ampliació, el barri de l'Eixample-Diputació també limita amb els barris del Barri Vell-Santa Creu, el Raval Roig i Bonavista de la Creu per l'est; el Polígon del Baver per l'oest; i la mar Mediterrània pel sud.
Segons el cens de 2019, compta amb una població de 14 659 habitants (6 606 homes i 8 053 dones), que el converteixen en el sisé barri més habitat d'Alacant.[5]
Història
El barri és considerat com el centre neuràlgic de la ciutat, i els seus carrers són on es concentren la major part de comerços, seus d'entitats (tant públiques com privades) i vida social de la ciutat, juntament amb el barri oficialment designat com a Centre.
Va ser dissenyat a finals del segle xix i començaments del xx, després de l'enderrocament de la muralla de la ciutat (que en la seua versió més moderna tancava la ciutat a la porta de Sant Francesc, actual plaça de Calvo Sotelo) i el projecte de construcció del palau de la Diputació d'Alacant per l'aleshores arquitecte municipal Juan Vidal i Ramos. Prèviament aquesta zona era ocupada per edificacions industrials esparses, així com habitatges a vora mar desordenats. La filosofia de l'urbanisme higienista que imperava en el moment i destacada en la figura de l'arquitecte Juan Guardiola i Picó, qui va coordinar la principal tasca de planificació d'aquesta expansió urbana, a més d'impulsar reformes urbanes des del Port d'Alacant i les edificacions que hi fitaven fins al barranc de Sant Blai, aleshores prou separat del nucli urbà. La manca d'accés a l'aigua corrent i la mala higiene causada pels carrers estrets i el clavegueram a cel obert, així com qüestions urbanístiques i militars, motivaren el desenvolupament d'aquesta operació urbanística[6] que va cristal·litzar lentament amb el pas del segle fins a l'enderrocament de la Montanyeta durant la dècada dels anys 40, suposant la superació definitiva d'un dels límits urbanístics històrics de la ciutat. Presenta un característic traçat de mena hipodàmica.
