Eduard Ferrés i Puig (Vilassar de Mar, 1872[1] - Barcelona, 1928) fou un arquitecte modernista i noucentista titulat per la Universitat de Barcelona el 31 de juliol de 1897.[2] Premi d'Arquitectura de la Ciutat de Barcelona el 1915. Fou caricaturista de ¡Cu-Cut!, amb el pseudònim de «Feréstech». Té dedicada una avinguda a Vilassar de Mar i un carrer a Canet de Mar.
Biografia
Neix a Vilassar de Mar el dia 20 d'agost de 1872 a ca la Duana,[3] en el si d'una família naviliera. Fill d'Eduard Ferrés i Viada i d'Elvira Puig i Mir. Cursà els primers estudis al Col·legi Nàutic Mercantil de Vilassar de Mar regentat per la família Monjo. Estudià també al col·legi Valldemia de Mataró i el 1890 va assolir el grau de batxiller. Seguidament, ingressà a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i el 30 de juliol de 1897 va rebre el títol d'arquitecte. El 25 d'agost del mateix any l'ajuntament de Vilassar de Mar li encarregà el projecte d'ampliació del cementiri municipal que fou ajornat. El 26 d'abril de 1898 fou nomenat arquitecte municipal de Mataró. I el mateix any director de l'Escola d'Arts i Oficis de la mateixa ciutat, on impartirà classes de modelatge i construcció, també és nomenat cap dels bombers de la ciutat.[cal citació]
A la tardor de 1899 fa un viatge d'estudis a París, de dos mesos de duració, on visita les obres de l'Exposició Universal. El 1901 és nomenat arquitecte municipal de Premià de Mar i el 1902 també de Vilassar de Mar.[cal citació] Són d'aquests anys els esgrafiats de la casa de la vila de Vilassar de Mar, parcialment desapareguts, i la portalada del cementiri municipal.[cal citació]
El 1902 estableix relació amb el constructor Miró i Trepat, després «Construcciones y Pavimentos»; d'aquesta societat, ell en serà el director artístic i l'impulsor. I, a través d'aquesta empresa, serà l'introductor de l'ús del formigó armat a Catalunya.[cal citació] En aquesta època va construir, a Castellar de N'Hug i en col·laboració amb l'arquitecte Lluís Homs, el seu cunyat (casat amb Maria Ferrés i Puig), el xalet del Clot del Moro (1904). El xalet està situat al costat de la fàbrica Asland, on va realitzar diversos edificis industrials i residencials, inspirats en la Secessió de Viena i, en alguns casos, en l'arquitectura de Victor Horta, amb una interpretació molt personal. No s'ha de confondre aquest xalet amb el de les mines del Catllaràs, obra de Gaudí i situat a la mateixa zona (la Pobla de Lillet).[cal citació]
El 24 d'abril de 1904 es casà amb Pepita Puig i Riera, filla d'un important industrial tèxtil de Premià de Mar. La parella s'establí a Mataró (al carrer Lepant) i tingueren quatre fills: Elvira, Joan de Mata, Vicenç i Eduard. El viatge de noces els portà per França, Itàlia, Suïssa, Alemanya i Bèlgica. Posteriorment ell visitarà aquells països en solitari per negocis.[cal citació]
Projecte no realitzat per l'edifici del Reial Club de Regates de Barcelona
A primers de 1905 el Reial Club de Regates de Barcelona li encarrega el projecte de la seva seu social al port de Barcelona, edifici que no es construirà per dificultats de finançament. El mateix any prendrà part en el concurs del projecte de la Gran Via de Madrid. L'any 1907 va a Brussel·les, amb Miró i Trepat, on contacta amb el promotor Marquet per a qui acabarà construint l'Hotel Palace de Madrid i l'Hotel Ritz de Barcelona després de llargues negociacions durant l'any 1910.
Per l'abril assisteix a la inauguració de la Gran Via de Madrid i s'entrevista amb Alfons XIII en la presentació que va fer del projecte al Palau Reial. De fet, amb el rei, ja es coneixien des de l'octubre de 1908 quan aquest visità Barcelona i donà suport al projecte del Reial Club de Regates. En aquella ocasió Ferrés s'embarcà amb la família reial per observar les obres del port i mostrar l'emplaçament del Club. Al novembre del mateix any tornaren a coincidir, aquesta vegada a Canet de Mar, d'on era arquitecte municipal i on el rei feu la inauguració de l'escorxador municipal.[4]
Durant tot l'any 1911 alterna la seva residència entre Madrid i Barcelona per tal de poder controlar les obres de l'Hotel Palace, que ja estaven en marxa. El 1912 fa el projecte per al Sevilla Palace Hotel i també rep la proposta de fer un gran hotel a Sant Petersburg que quedarà avortada per la Primera Guerra Mundial.[cal citació] L'agost del 1914 presenta el projecte de reforma de les cases que conformaran el Palau Maricel, palau de Sitges que construí conjuntament amb l'enginier Miquel Utrillo i Morlius que havia rebut l'encàrrec del milionari americà Charles Deering.[5]
L'any 1915 obté el Premi d'Arquitectura de la ciutat de Barcelona pel seu edifici de la gran ferreteria de Can Damians, al carrer Pelai. Edifici que posteriorment va ser ocupat pels magatzems El Siglo.[6] Un altre edifici molt conegut a Barcelona, que ell va fer en aquells anys, va ser l'Hotel Ritz, inaugurat el 1919. Les gestions les va iniciar el 1917 quan estudià els interiors del Ritz de Madrid per tal d'aconseguir un estil uniforme.[cal citació]
A finals de 1919 va a Lisboa, on contacta amb Fauso de Figueiredo, que li encarrega diversos treballs. S'establirà en aquella ciutat i la seva família residirà durant l'estiu a Estoril, on projectarà el Gran Casino.[cal citació]
El 1922 és nomenat director general de les obres de l'Exposició Internacional de Barcelonaa del 1929. Hi dirigirà la construcció del palau de la Indústria a Montjuïc i organitzarà la Fira Internacional del Moble i la Decoració el 1923. Dimitirà d'aquest càrrec l'abril de l'any 1924.[cal citació]
Entre 1926 i 1928 projecta per a Mataró els grups de cases barates El Palau i Goya. Així igualment, a Madrid, la Cooperativa de Empleados del Estado, Provincia i Municipio li encarrega la construcció dels seus habitatges dels carrers Alcántara, Padilla, Fernádez de la Hoz, Viriato Lafuente, Cruz del Rayo i Manzanares. Inicia, també, l'ordenació de la Ciutat Universitària de Madrid.[cal citació]
El 23 de juny de 1928, mentre era a Madrid, va caure greument malalt d'una broncopneumònia. Ràpidament, se'l traslladà a Barcelona on morí, l'endemà, al seu domicili del carrer Pau Claris número 75.[cal citació]
Edifici de doble escala amb clara tendència noucentista tot i mantenir algun detall d'estils anteriors com les garlandes sobre les portes i la balconada del primer pis en traceria.
D'estil noucentista amb una façana canviant cada dos pisos creant un mostrari de solucions estilístiques: galeries simètriques o una central, balcons rodons o angulats, galeria porticada. Al costat de l'entrada manté un esgrafiat floral minimalista.
Casa de veïns d'estil noucentista on l'arquitecte realitzà una composició de façana atípica amb galeria a l'entresòl i primer pis i balcó porticat a la resta. La planta baixa ha estat totalment reformada.
Casa de veïns d'estil noucentista amb molts signes d'incipient art déco. La façana que ocupa tot un xamfrà de l'Eixample combina diverses formes i solucions com era costum en aquest autor, tot mantenint una sòbria simetria.
Casa de veïns amb un tractament diferenciat de la façana segons la planta. L'entresòl el va plantejar com una extensió dels aparadors de la planta baixa, el primer amb una galeria semicircular amb grans finestrals i la resta amb balcons balustrats.
Casa de veïns. D'un discret noucentisme, encara conserva elements decoratius modernista. A diferència d'edificis anteriors, manté una estructura molt homogènia a la façana amb reduïda galeria a l'entresòl.
Edifici industrial que ocupava tot el xamfrà de la Gran Via amb el carrer d'Urgell. Va ser la seu de l'empresa Anglo a partir de la seva construcció i fins al seu enderrocament. L'empresa Anglo va ser creada el 1880 per un enginyer anglès resident a Barcelona anomenat George St. Noble, i va participar en l'electrificació de l'Exposició Universal de 1888 i de l'Hotel Internacional. Als anys 1960 va obtenir gran popularitat al comercialitzar electrodomèstics com ràdios i televisors. El 1974 va ser comprada per la japonesa Panasonic.[10]
Casa d'estiueig encàrrec de Ramiro Busquets, un terratinent i industrial. L'obra és d'estil modernista elegant i amb gran cura pels detalls, com els esgrafiats interiors i la forja de les baranes.
Sis sortides d'aigua de la mina Busquets i una glorieta. Formaven part de l'horta de la família Busquets. Actualment es troben en diversos espais públics, ja que en urbanitzar el sector es van respectar i integrar en la nova trama de carrers.
Excel·lent mansió entre mitgeres al cor de la vila de Canet tractada amb un aire general modernista però amb força detalls d'un noucentisme ja molt evolucionat com els esgrafiats o les baranes de forja.
George Marquet, propietari dels hotels Palace, va intentar establir-se a la ciutat de Madrid i comprar-hi l'hotel Ritz. En negar-se els propietaris a vendre'l va decidir la construcció del seu propi.
Molt bo
1927-1929
Colònia Cruz del Rayo
C/ Príncipe de Vergara
Ciutat jardí de 300 habitatges unifamiliars de diferents tipus ordenats en carrers i places amb: guarderia, central telefònica i grup escolar.
?
1927-1930
Colònia de los Infantes
Ribera del Manzanares
Ciutat jardí de 200 habitatges amb totes les infraestructures de clavegueram, electrificació, carrers i arbrat.
Casa de dos cossos de planta semi-soterrani i pis. La façana és decorada amb importants grups escultòrics i rematada per una torreta. S'han perdut els pinacles de pedra, que remataven la façana, i la barana esculturada de l'escala, que porta des del pati a la planta noble.
Actual seu del Museu Municipal de la Marina de Vilassar de Mar. Casa de pagès de planta baixa pis i golfes. De cinc cossos dels quals els dos dels extrems només són de planta baixa. A la façana hi destaca un gran rellotge amb un grup escultòric.
Actual seu del Museu Monjo de Vilassar de Mar. Antic hostal (s. XVIII), acollí l'Ajuntament fins a la construcció de l'edifici actual. Eduard Ferrés hi decorà la façana amb esgrafiats.
Només es conserven els esgrafiats de la façana de llevant.
Fàbrica dels Srs. Casanovas. A l'urbanitzar tot l'antic solar de la fàbrica es va deixar la façana intacta que encara es pot veure. Té decoració ceràmica.
La reforma feta per Eduard Ferrés desaparegué en convertir el carrer en zona per a vianants, no tenia cap element gaire destacable però fou una bona solució urbanística.
Casa de cos de planta baixa i dos pisos. De la façana en destaca la decoració vegetal estilitzada i els grans finestrals de segon pis que donaven llum a l'estudi de l'arquitecte.
Urbanització i reordenació de l'antic Camí Ral i prolongació del mateix tot creant un passeig de 900 metres. Aquest passeig va desaparèixer amb l'ampliació a quatre carrils de la carretera N-II.
«Glossari d'artistes». A: El Modernisme. Vol 2. Barcelona: Ed. Olimpíada Cultural i Lundwerg, 1990. ISBN 84-87647-006.
Ferrés Padró, Xavier. Eduard Ferrés i Puig : Arquitecte. Vilassar de Mar: La Comarcal Edicions, 1997. ISBN 84-606-2808-6.
Novell Andinyac, Feliu «Eduard Ferrés i Canet de Mar». Àmbit [Canet de Mar], núm. 29, 8-1998, p. 19.
Serrano Méndez, Alexis «El cementiri de Vilassar de Mar, aproximació històrica i valors artístics». III Trobada d'entitats de recerca local i comarcal del Maresme : El patrimoni funerari al Maresme [Vilassar de Mar], 14-11-2009, p. 193.
Bas Macià, Damià. Carrers i gent de Vilassar de Mar : Qui és qui a la nomenclatura urbana. Vilassar de Mar: L'autor, 1997.
Bas Macià, Damià. Galeria de penja-ases : Motius dels vilassarencs de mar. Vilassar de Mar: L'autor, 2003.
.jpeg)
_01.jpg)
.jpg)
