La pluviometria és reduïda amb oscil·lacions entre 400 i 800 mm/any a la major part (amb puntes als 1200 mm/any al nord). La vegetació és majoritàriament de pi blanc (Pinus halepensis).
Límits
Abans que un conjunt compacte de muntanyes (anomenades djebel), la dorsal és una successió de massissos muntanyosos més o menys alineats, més o menys elevats i separats entre ells per passos transversals.[1] Es poden distingir, a efectes orogràfics vuit divisions que comprenen alineacions muntanyoses, terres altes i un pas:
Meitat nord de la dorsal
Eix occidental: una alineació d'elevades muntanyes (Debel Bargou (1266 m), Djebel Kesra (1174 m), Djebel Serj (1357 m) i Djebel Zaghouan (1295 m)) situat entre la vall del uadi Miliane al nord i el passadís Zaghouan-Bouficha a sud, amb el Djbel Boukornine a l'extrem;
Elevades terres al voltant de Makthar (900 m) i Rebaa (600 m) separades per la vall del uadi Siliana
Eix oriental format per una alineació muntanyosa més modesta, que culmina al Djebel Ousselat (895 m), en contacte amb la gran plana de Kairuan al centre de país
Muntanyes d'Enfidha i de Sidi Jedidi que formen petits massissos muntanyosos en contacte amb la plana litoral de el golf d'Hammamet.
Vista del vessant occidental del Djebel Bargou
Djebel Zaghouan vist des de Zriba
Contorn del Djebel Ousselat
Meitat sud de la dorsal
Pas de Rouhia-Merguellil, caracteritzat per formes de relleu irregulars amb la conca hidrogràfica de l'uadi Merguellil i la conca d'enfonsament de Rouhia-Sbiba;
Més a sud, es troba tres alineacions majors paral·leles:
Alineació dels djebels Essif (1352 m), Bireno (1419 m) i l'Ou Jedour (1 309 m);
Alineació dels djebels Chambi, Semmama (1314 m) i Tioucha (1 363 m);[2]
Alineació dels jdebels Salloum (1373 m) i Mrhila (1 376 m).
Medi natural
La dorsal tunisiana apareix com un espai de transició entre el nord de Tunísia per una banda, i el centre i el sud de Tunísia per altra banda. Efectivament, el nord, o Tell, es caracteritza per un clima més humit, mentre que el centre i el sud tenen un clima àrid o semiàrid. La isohieta de 400 mil·límetres de precipitació a l'any travessa la dorsal tunisiana i permet diferenciar sobretot la vegetació de muntanya.
Així, al nord i a partir dels 950-1 050 metres d'altitud, la vegetació està dominada pel bosc i les espècies més difoses són el garric (Quercus coccifera), l'alzina surera (Quercus suber) i l'alzina (Quercus ilex), mentre que el sud està dominat per la vegetació estepària. D'altra banda les altituds no són prou elevades com perquè es pugui trobar la vegetació característica de l'Atles.
Poblament
Ruinas d'una cisterna aOudna
En l'antiguitat, la dorsal apareix com un espai poblat si es considera el cas de ciutats florents com Oudna, Mactaris (Makthar), Hir Souar, Sufetula (Sbeïtla), Cillium (Kasserine), etc.
Després de la conquesta àrab al segle vii, algunes han desaparegut (Sufetula o Cillium) mentre que altres han trobat el seu lloc a la xarxa de ciutats organitzades al voltant de Kairuan (Aïn Djeloula, Agar, Hir Souar o Sbiba). Amb les invasions per les tribus hilalianes al segle xi s'assisteix a un abandonament agrícola i a un canvi de poblament cap a una nomadització de tribus beduïnes, quedant alguns llocs per a la vida sedentària rural (Bargou, Serj i Kesra a nord-est).
Durant els segles xix i xx, després de la guerra durant el Beylicat de Tunísia i la instauració del Protectorat francès de Tunísia, aquest espai s'explota en benefici de les grans ciutats litorals (Tunísia, Sfax i Sussa) a través de l'adquisició de grans propietats d'agricultura extensiva per part de notables de les ciutats, de la família del bei o de grans grangers colonials, i la captació de les manantials (Aïn Tebournouk, Jougar, Bargou, Haffouz i Sbeïtla). La dorsal és considerada així com la capçalera de la conques hidrogràfiques de Tunísia.
.JPG)
