Diccionari Llatí-Català| Tipus | diccionari  |
|---|
|
| Autor | Director: Antoni Seva i Llinares
Redactors: Dolors Condom i Gratacòs, Antoni Peris i Juan, Josep Maria Tatjer i Montaña, Carme Bosch i Juan, Josep Granados i Serrat |
|---|
| Publicació | 1993 |
|---|
| Editorial | Grup Enciclopèdia |
|---|
| Format | Tapa dura amb sobrecoberta |
|---|
|
| Nombre de pàgines | 1.632 |
|---|
|
| ISBN | 9788477396314 |
|---|
El Diccionari Llatí-Català és un diccionari bilingüe llatí-català publicat el 1993 obra d'un grup de llatinistes catalans dirigits Antoni Seva i Llinares. L'edició de l'obra és a càrrec del Grup Enciclopèdia Catalana, i fa part de la seva sèrie de diccionaris bilingües, a la qual també pertany el Diccionari Grec-Català.
Conté unes 60.000 entrades, cosa que el converteix en un diccionari mitjà, de menor envergadura que els anglesos Lewis & Short i Oxford Latin Dictionary o el Gaffiot francès, però més ambiciós que un simple diccionari escolar.[1] Per cobrir aquesta necessitat, existeix una versió reduïda, el Diccionari bàsic llatí-català, de la mateixa editorial.[2]
El diccionari pretén ser una eina per l'«estudiant avançat i l'estudiós versat en les lletres», i, per això, conté un corpus gairebé exhaustiu del lèxic arcaic, clàssic i postclàssic i, en menor mesura, del llatí tardà, amb un gran nombre de noms propis. A més, les entrades contenen variants morfològiques, fonètiques i usos sintàctics, a més d'informació prosòdica detallada, citacions de passatges amb llurs autors i una breu notació etimològica per cada mot.[3]
Amb la inclusió de noms propis, el diccionari contribueix a la fixació de les formes catalanes dels noms propis llatins. Com que fou publicat només uns mesos després de La transcripció dels noms propis grecs i llatins (1993),[4] els redactors no foren a temps per tenir en compte aquests criteris, i només esmenten l'obra en una nota a peu de pàgina. No obstant això, la coincidència entre una obra i l'altra és gairebé total.[5] Solament difereix, a grans trets, en l'acceptació de formes popularitzades com Oceà (per Ocèan) i amazona (per amàzona), la preferència per acusatius llatins en els mots de la declinació atemàtica de tema en dental (Èlide per Èlida, plèiade per plèiada, Tròade per Tròada), i en l'omissió de les terminacions en els topònims de la declinació temàtica (Farsal per Farsalos, Dirraqui per Dirràquium, Túscul per Túsculum).[6]
L'equip redactor del diccionari comprengué, a més del mateix Antoni Seva, els filòlegs Dolors Condom i Gratacòs, Antoni Peris i Juan, Josep Maria Tatjer i Montaña, Carme Bosch i Juan, i Josep Granados i Serrat. També hi col·laboraren breument Joan Castellanos, Mariàngela Vilallonga, Maria Josep Valeri i Pere Villalba. La tasca d'elaboració s'estengué al llarg de tots els anys vuitanta i fou promoguda per l'equip redactor i l'editor Joan Carreras, director del Grup Enciclopèdia Catalana.[7]
Notes i referències
- ↑ Alsina Keith, Victòria «Diccionari grec-català i Diccionari grec clàssic-català». Els Marges: revista de llengua i literatura, 106, 2016, pàg. 114.
- ↑ Alsina Keith, Victòria. «Diccionari de la traducció catalana: Seva i Llinares, Antoni». Visat.cat.
- ↑ «Introducció», p. 11.
- ↑ Alberich, Joan; Ros, Montserrat. La transcripció dels noms propis grecs i llatins. Enciclopèdia Catalana, 1993. ISBN 8477392250.
- ↑ El Diccionari Llatí-Català és una de les obres de referència per la Viquipèdia pel que fa a les formes catalanes dels noms propis del llatí (vegeu Viquipèdia:Adaptació de noms propis grecs i llatins).
- ↑ «Introducció», p. 14-15.
- ↑ «Nota editorial», p. 10.
Bibliografia
