El decasÃl·lab és un vers d'art major que té deu sÃl·labes. Ha sigut un vers de gran tradició en la literatura catalana i des de l'edat mitjana ha tingut un conreu molt estès. En ser un vers d'art major no n'hi ha prou només amb el fet que tingui deu sÃl·labes, sinó que a més hi ha d'haver un ritme prosòdic per tal de mantenir-lo. Correspon a l'endecasÃlabo castellà , el vers per excel·lència del sonet.
En català medieval la forma més corrent era el decasÃl·lab anomenat clà ssic català i que es compon de quatre sÃl·labes, cesura i sis sÃl·labes, amb la particularitat que la quarta sÃl·laba coincideixi amb final de paraula. Erròniament sempre s'ha dit que la poesia d'Ausià s March era un cas de cesura a la sisena sÃl·laba, però realment el cas marquià correspon a la forma de decasÃl·lab clà ssics catalans, és a dir, decasÃl·lbs cesurats a minore: amb l'estructura en dos hemistiquis 4+6.
- "Colguen les gents, ab alegria festes" (Ausiàs March, poema XIII)
A partir de finals del segle xv apareixen altres formes del decasÃl·lab, sobretot per influència italiana que accentua a la sisena sÃl·laba, aixà els autors catalans també accentuen a la sisena, però mantenen l'accent a la quarta pel gran pes de la tradició. Aquest seria el cas de Joan RoÃs de Corella o de Pere SerafÃ:
- "Si el ferro cald refreda la mà casta" (Joan RoÃs de Corella, A Caldesa)
- "Anant un jorn tot sol, mal percebit" (Pere SerafÃ, poema XLIX)
A partir d'aquests dos models les variants que es poden construir són múltiples: decasÃl·lab èpic o francès (amb un hemistiqui de sis sÃl·labes i un segon de quatre), l'espanyol o simètric (cinc + cinc) i altres més propers a la mètrica lliure.
Viccionari