Va estudiar ciències polítiques a la Universitat de Pavia i abans de la guerra va publicar crítica teatral a la revista Platee. El 1946 va dirigir a Milà l'obra de teatre antimilitarista Venticinque metri di fango i va suscitar diverses controvèrsies i una apreciació crítica.[1] Una altra de les seves obres, la revista Tempo di musica, una sàtira de la història italiana entre els anys de les dècades de 1930 i 1950, va ser fortament censurada, primer va ser prohibida i només es va permetre després d'haver rebut fortes retallades.[1]
És considerat pioner de la televisió italiana, en la que va treballar des de principis de la dècada de 1950, quan la RAI va iniciar la seva difusió experimental abans de començar el servei de televisió habitual. Va dirigir diverses sèries de televisió amb èxit, en particular Il segno del comando (1971) i L'amaro caso della Baronessa di Carini (1976).[1] El seu darrer treball, la minisèrie La ragazza dell'addio fou emesa per la RAI pòstumament, dos mesos després de la seva mort.[2] També fou força actiu en el cinema, en el que fou autor de guions com el de la pel·lícula de Michelangelo AntonioniCronaca di un amore (1950).[3] Va rebre un dels Premis Ondas 1960.[4]
