En català qualsevol espècie cultivada d'aquest gènere es denomina carabasser i addicionalment pot rebre els noms de carabassera, carbasser i carbassera. Però aquestes denominacions són compartides amb d'altres gèneres de les cucurbitàcies com ara Cucumis, Lagenaria i Luffa.[2]
Descripció
Són plantes herbàcies anuals o perennes de tija reptant o enfiladissa, piloses i en algunes espècies amb circells ramificats. Poden atènyer grans dimensions, les tiges poder arribar a fer fins a 6 metres de llargària. Les fulles són de mida variable, palmades i més o menys lobulades, acostumen a tenir entre 3 i 7 lòbuls, tot i que de vegades només en tenen dos o cap. Els marges acostumen a ser serrats o dentats, de vegades amb un petit mucró. En algunes espècies són pudents. Les flors són grans i solitàries a les axil·les, presenten un receptacle en hipant de forma campanulada, cilíndrica o de cúpula, tenen 5 sèpals i un periant de color entre groc i taronja de forma campanulada amb 5 pètals soldats a la part inferior i cinc lòbuls , en algunes espècies són fragants. Les flors masculines, dites badocs en català, manquen de pistil·lodi i tenen un androceu format per tres estams, amb les teques de les anteres connates (soldades). A les flors femenines al gineceuovari és ínfer, amb nombrosos òvuls, l'estil és curt i gruixut, habitualment amb tres estigmes bífids o fins a cinc lòbuls. L'androceu està representat per tres estaminodis. El fruit és una pepònide grossa, carnosa i amb moltes llavors.[3][4]
Taxonomia
Aquest gènere va ser publicat per primer cop l'any 1753 al segon volum de l'obra Species Plantarum del botànic suec Carl von Linné (1707-1778).[5][6]
Espècies
Dins del gènere Cucurbita es reconeixen les 18 espècies següents:[1]
La utilització del fruits de les espècies d'aquest gènere és molt antiga, les restes arqueològiques demostren que eren utilitzats com a recipients a inicis de l'Holocè. La domesticació també es va fer molt aviat, s'estima que la primera espècie domesticada fou Cucurbita pepo farà uns 10.000 anys a Mèxic. Posteriorment i en diferents zones d'Amèrica altres quatre espècies foren domesticades per a la seva utilització com a aliment, incloses les llavors, Cucurbita argyrosperma, Cucurbita moschata, Cucurbita ficifolia i Cucurbita maxima.[7]
Conreu
D'entre tota la família de les cucurbitacees el gènere Cucurbita és el que menys ha menester calor. A partir de prop de 10 °C germina normalment. La sembra se sol fer l'abril o maig i cal una gran quantitat d'adob orgànic i molt d'espai. Creix amb gran rapiditat i els fruits acostumen a madurar a partir de l'agost.
Usos
Les espècies cultivades són utilitzades per a l'alimentació humana, especialment els seus fruits, però també les llavors i fins i tot les flors.[8] La pasta de llavors moltes o la farina s'usen a la cuina.
Entre el 600 i 800 dC a l'imperi Chimú s'utilitzà per a comunicar amb un cordell que unia dos recipients fets amb el fruit ja assecat de la Cucurbita o la Lagenària o totes dues alhora.[9]
Referències
↑ 1,01,11,21,3«Cucurbita L.» (en anglès). Plants of the World Online. Royal Botanic Gardens. Kew. [Consulta: 20 agost 2024].
↑«carabasser». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 20 agost 2024].
↑«Cucurbita L.» (en anglès). International Plant Names Index, The Royal Botanic Gardens, Kew, Harvard University Herbaria & Libraries and Australian National Botanic Gardens. [Consulta: 20 agost 2024].
Schaefer, H.; Renner, S. S.. «Cucurbitaceae». A: K. Kubitzki. The Families and Genera of Vascular Plants (en anglès). vol. X. Springer, 2011, p. 112-174. DOI10.1007/978-3-642-14397-7. ISBN 978-3-642-14396-0.