La segona fase de la Copa del Món de Futbol de 2014 és la segona fase, i final, de la Copa del Món, jugada a continuació de la fase de grups. Va començar el 28 de juny amb els partits de vuitens de final, i acabarà el 13 de juliol amb la final del Mundial, que se celebrarà a l'Estádio do Maracanã, a Rio de Janeiro. Els dos primers classificats de cada grup (16 en total) varen avançar a la segona fase per competir en partits d'eliminació directa. Els dos equips perdedors de les semifinals jugaran un partit pel tercer lloc.[1][2]
A la fase d'eliminatòries (inclosa la final), en cas d'empat al final dels 90 minuts, es juga una pròrroga amb dues parts de 15 minuts. Si el marcador encara és empatat després de la pròrroga, el partit es decideix per una tanda de penals.[2][3]
Tots els horaris es refereixen al temps oficial del Brasil (UTC–3).
Els dos equips havien jugat entre ells anteriorment 68 cops,[4] inclosos tres partits en la segona fase d'un Mundial, tots ells guanyats pel Brasil (1962, semifinals: 4–2; 1998, vuitens de final: 4–1; 2010, vuitens de final 3–0).
Brazil va obrir el marcador quan en un córner David Luiz va tocar per Thiago Silva, qui va xutar a la xarxa, tot i que les repeticions mostren que el defensa xilèGonzalo Jara podria haver tocat la pilota.[5] Xile va igualar el marcador quan Alexis Sánchez va aprofitar un error de Hulk. Hi va haver certa polèmica a la segona part quan Hulk va marcar però l'àrbitre Howard Webb va jutjar que havia usat el braç per baixar la pilota, i li va ensenyar targeta groga.[6] Hi va haver poques oportunitats de marcar a partir de llavors, amb el Brasil dominant la possessió i amb Hulk forçant una bona parada de Claudio Bravo. La millor ocasió va venir als darrers segons, quan Mauricio Pinilla va xutar al travesser; després seria un dels jugadors que varen fallar en la tanda de penals. Amb el resultat igualat al cinquè penal, Neymar va marcar el seu, obligant a Xile a marcar, però Jara va xutar al pal.[7]
Els dos equips s'havien enfrontat prèviament 38 cops,[8] un d'ells a la Copa del Món de Futbol de 1962 a la fase de grups, amb victòria de 2–1 per l'Uruguai. Els seus enfrontaments més recentrs foren a la Classificació de la Copa del Món de futbol 2014-CONMEBOL, quan ambdós equips guanyaren a casa, Colòmbia per 4–0 i l'Uruguai per 2–0. El davanter uruguaiàLuis Suárez no formà part de l'alineació a causa de la sanció de 9 partits imposada per la FIFA després de l'incident produït al partit Itàlia - Uruguai de la primera fase, quan Suarez va mossegar el defensa italiàGiorgio Chiellini.[9]
Colombia va guanyar per 2–0 amb dos gols de James Rodríguez; en el primer va controlar la pilota amb el pit abans de xutar una volea amb l'esquerra des de vint mentres, que va entrar just per sota el travesser, i en el segon va afusellar el porter després de rebre una passada des de la dreta de Juan Guillermo Cuadrado.[10]
Colòmbia va avançar així fins als quarts de final per primer cop en la seva història. Allà s'enfrontaria amb el Brasil.[11]
Els dos equips s'havien enfrontat anteriorment sis cops,[13] inclòs un enfrontament a la fase de grups de la Copa del Món de Futbol de 1998 que va acabar 2–2. El migcampista mexicà José Juan Vázquez no va poder jugar, per acumulació de targetes grogues.
Giovani dos Santos va obrir el marcador per Mèxic a començaments de la segona part, amb un xut amb l'esquerra des de fora de l'àrea. Mèxic semblava tenir el partit controlat fins que al minut 88 Wesley Sneijder va empatar pels Països Baixos. Pocs minuts després, quan el temps afegit s'estava acabant, Arjen Robben va provocar un controvertit penal, que Klaas-Jan Huntelaar va marcar per evitar la tanda de penals i guanyar així el partit pels neerlandesos.[cal citació]
Aquests equips no s'havien enfrontat mai anteriorment.[14]
Bryan Ruiz va obrir el marcador al minut 52 quan va fer un xut ras des de fora de l'àrea, i el porter grec Orestis Karnezis no va reacciónar. Costa Rica a continuació va quedar amb deu jugadors quan Óscar Duarte fou expulsat en veure la segona groga. Sokratis Papastathopoulos va empatar en temps afegit, quan va afusellar el porter després que aquest hagués salvat un xut inicial de Theofanis Gekas.[15]
Durant el temps entre la finalització del partit i la tanda de penals, l'entrenador grec Fernando Santos fou expulsat després d'una disputa amb l'àrbitre.[16]
A la tanda de penals Keylor Navas va aturar el xut de Gekas i Michael Umaña va margar el penal guanyador a la dreta del porter.[17] This marked the first time that Costa Rica progressed to the quarter-finals in a FIFA World Cup.
Els dos equips s'havien enfrontat prèviament un cop, en un partit amistós el 2009, guanyat per Nigèria per 1–0.[19]
Paul Pogba va tenir la millor oportunitat a la primera part, però el seu xut va ser aturat per Vincent Enyeama. A la segona part Yohan Cabaye va xutar al pal.[20]
El primer gol va arribar quan faltaven onze minuts per jugar, quan Pogba va marcar de cap després d'una errada d'Enyeama en un córner xutat des de l'esquerra per Mathieu Valbuena.
Al temps de descompte França va marcar altre cop quan Joseph Yobo va marcar a la seva pròpia porteria pressionat per Antoine Griezmann després d'una centrada des de la dreta de Valbuena.
[21]
Els dos equips s'havien enfrontat prèviament en dos partits,[22] un dels quals a la fase de grups de la Copa del Món de 1982, quan Algèria va guanyar per 2–1.
Àrbitres assistents: Emerson de Carvalho (Brasil)
Marcelo Van Gasse (Brasil)
Quart àrbitre: Walter López (Guatemala)
Cinquè àrbitre: Leonel Leal (Costa Rica)
Argentina vs Suïssa
Els dos equips s'havien enfrontat prèviament en sis ocasions,[23] una d'elles a la fase de grups de la Copa del Món de futbol de 1966, quan Argentina guanyà 2–0.
El partit arribà al temps de descompte quan Ángel di María va marcar l'únic gol, quan falten només dos minuts per al final, després d'una passada en velocitat de Lionel Messi.[24]
Suïssa va tenir una oportunitat d'empatar en el temps de descompte, però Blerim Džemaili va rematar de cap al pal.[25]
Els dos equips s'havien enfrontat prèviament en cinc ocasions,[26] inclosa una a la fase de grups de la Copa del Món de Futbol de 1930, quan els Estats Units guanyaren per 3–0; aquest fou un dels dos primers partits de la història de la Copa del Món. El 12 de juny de 2014 es va programar un partit amistós entre els dos equips a São Paulo,[27] però fou finalment cancel·lat.[28]
El migcampista belga Steven Defour estava sancionat i no pogué jugar,[29] després d'haver estat expulsat al darrer partit de la fase de grups contra Corea del Sud.
Amb la victòria de Bèlgica, l'edició de 2014 de la Copa del Món va esdevenir la primera en què només els guanyadors de cada grup varen avançar als quarts de final.[30]
Els dos equips s'havien enfrontat en vint-i-cinc partits anteriors, inclosos tres a la Copa del món (1958, partit pel tercer lloc: França 6–3 Alemanya Occidental; 1982 semifinals: França 3–3 Alemanya Occidental, la RFA va guanyar 5–4 als penals, després d'una pròrroga; 1986, semifinals: França 0–2 Alemanya Occidental).
Els dos equips s'havien enfrontat anteriorment en vint-i-cinc ocasions, però mai en una Copa del Món. Aquest era el primer cop en què Colòmbia havia arribat als quarts de final de la competició. El migcampista brasiler Luiz Gustavo no podia jugar el partit perquè estava sancionat per acumulació de targetes.
Aquest partit va suposar el rècord de faltes en un partit de la Copa del Món, amb un total de 54, inclosa una de destacable comesa pel defensa Juan Camilo Zúñiga sobre el brasiler Neymar al minut 88, que li va causar una fractura en una vèrtebra i que va fer que no pogués disputar cap altre partit en el torneig.[31][32]
Els dos equips s'havien enfrontat prèviament en tres partits, dos d'ells en Copa del Món (1982, fase de grups: Argentina 0–1 Bèlgica; 1986, semifinals: Argentina 2–0 Bèlgica). Ambdós equips havien guanyat tots els seus quatre partits fins a arribar a aquest. El defensa argentíMarcos Rojo estava sancionat per acumulació de targetes grogues, i no pogué jugar.
Els dos equips no s'havien enfrontat mai abans. Aquest fou el primer cop que Costa Rica arribà als quarts de final de la Copa del Món. El defensor de Costa Rica Óscar Duarte estava sancionat, després d'haver estat expulsat al partit de vuitens de final contra Grècia.
Els dos equips s'havien enfrontat prèviament en 21 ocasions, inclosa la final de la Copa del Món de Futbol de 2002 (que havia estat el seu únic partit previ en Copa del Món), la qual va guanyar el Brasil per 2–0.
El defensa brasiler Thiago Silva estava sancionat pel partit, a causa de l'acumulació de targetes grogues, i el davanter Neymar estava lesionat (per la resta de la competició) després d'haver patit una fractura de vèrtebra als quarts de final contra Colòmbia.[31]
Va ser el pitjor resultat del Brasil de tots els temps (empatat amb la derrota per 6–0 contra l'Uruguai el 1920), i trencà una ratxa de 62 partits sense perdre a casa en competició oficial, que es remuntava al 1975.[33] El gol de Miroslav Klose als 23 minuts (el segon dels set del seu equip) fou el seu setzè entre totes les edicions de la Copa del Món que havia jugat, i li va permetre de batre Ronaldo pel lloc de màxim golejador històric dels mundials.[34] Fou també el partit en què el Brasil va concedir el major nombre de gols des del seu partit contra Polònia a la Copa del Món de Futbol de 1938, que acabà 5-6 pels brasilers.
El partit va acabar 0-0 després de la pròrroga, en un partit amb molt poques oportunitats per marcar.[35]
A la tanda de penals, Sergio Romero va aturar el primer penal a Ron Vlaar estirant-se a la seva esquerra, i el tercer a Wesley Sneijder estirant-se a la dreta. Argentina va marcar els seus quatre penals, i guanyà 4-2.[36]Maxi Rodríguez va marcar el quart i decisiu penal, a la dreta del porter, permetent així el pas de l'Argentina a la final.[37] Aquesta fou la primera semifinal d'una copa del món en acabar en empat a zero gols.[38]
Els Països Baixos derrotaren el Brasil per 3–0 i obtingueren així el tercer lloc. En total, el Brasil va concedir 14 gols durant el torneig, que és el número més elevat concedit per qualsevol equip en una Copa del Món des del 1986, i el màxim concedit per un equip amfitrió en tota la història.[39]
Alemanya va vèncer l'Argentia a la final, per un gol a zero. Aquest resultat feu que per primer cop tres equips del mateix continent guanyessin el Mundial de forma consecutiva, després que ho fessin Itàlia el 2006 i Espanya el 2010.
↑«Germany - Algeria». FIFA.com (Fédération Internationale de Football Association). Arxivat de l'original el 2014-07-08. [Consulta: 28 juny 2014].
↑«Argentina - Switzerland». FIFA.com (Fédération Internationale de Football Association). Arxivat de l'original el 2014-07-08. [Consulta: 28 juny 2014].
.jpg)
