Una llei de 2 de novembre de 1940, publicada en el Boletín Oficial del Estado el 7 de novembre, va donar formalment origen a l'organisme.[1][2] El text, que col·locava en el preàmbul a Espanya com a «eix espiritual del món hispànic com a títol de preeminència en les empreses universals», feia contradictòriament referencia en l'articulat a la possibilitat, irrealitzable a curt termini, d'una unió política (Art. 2), pròpia de l'ideari falangista.[3] Dos mesos més tard es decidiria la composició interna dels membres de l'organisme i, a l'abril de 1941, es va desenvolupar el seu Reglament.[4] En la composició del Consell es van barrejar funcionaris, militars, líders falangistes, religiosos i intel·lectuals de dretes, comptabilitzant-se un total de 74 consellers.[5]
Manuel Halcón y Villalón-Daoíz va ser canceller de l'organisme fins a la seva destitució al juliol de 1943, no arribant formalment a cobrir-se la vacant del càrrec.[6]
L'ens, la importància del qual hi havia experimentant un progressiu declivi des de la caiguda de l'estel de Ramón Serrano Súñer,[7] i del que ja a la fi de 1942 s'havia plantejat una adaptació en les seves funcions per sobreposar-se a les crítiques que provenien d'Amèrica que ratllaven al Consell de propaganda pro-feixista i anti-estatunidenc,[8] va ser reemplaçat en les seves funcions al desembre de 1945 —després de finalitzar la Segona Guerra Mundial— pel nounat Institut de Cultura Hispànica.[9]
