El conflicte nord-irlandès, anomenat també The Troubles ("els trastorns" o "els problemes") o Na Trioblóidi en gaèlic irlandès[Note 4] és un període de violència i d'agitació política a Irlanda del Nord en la segona meitat del segle xx. Comença a finals dels anys 60[Note 1] i es considera que acaba entre 1997 i 2007, segons les interpretacions.[Note 2] La violència continua tanmateix després d'aquesta data, però de manera ocasional i a petita escala, mentre que la majoria dels grups bel·ligerants deposen les armes.
Aquest conflicte afecta la vida quotidiana de la majoria dels nord-irlandesos, així com incidentalment la dels anglesos i dels irlandesos al sud de l'illa. El 1969, vaenviar tropes britàniques a Irlanda del Nord iniciant l'Operació Banner,[7] i en diverses ocasions entre 1969 i 1998, aquest conflicte va córrer el risc de transformar-se en una verdadera guerra civil, com, per exemple, el 1972 després del Diumenge Sagnant o durant la vaga de fam del 1981, quan es produeixen les mobilitzacions massives i hostils per ambdues parts.
En 1998, un procés de pau posa fi al conflicte, prenent com a base l'Acord de Divendres Sant. Per primer cop, el govern britànic reconeix la «dimensió irlandesa» del conflicte, el principi que el poble de l'illa d'Irlanda en el seu conjunt pugui resoldre els problemes entre el Nord i el Sud per consentiment mutu, sense intervenció exterior,[8] permet obtenir l'acord dels nacionalistes i dels republicans. Estableix també a Irlanda del Nord un govern consociatiu, compost obligatòriament d'unionistes i de nacionalistes.
Abans de la colonització britànica, Irlanda no havia conegut mai una invasió, llevat d'una petita incursió dels vikings, que foren ràpidament assimilats, durant els segles viii i IX. El 1155, una butlla d'Adrià IV dona Irlanda a Enric II d'Anglaterra per tal de restablir les relacions preexistents entre l'Església irlandesa i Roma. No obstant això, el rei d'Anglaterra no intervé en l'illa fins al 1167 per sostenir Dermot Macmurrough. El 1175 és reconeguda oficialment l'autoritat anglesa sobre Irlanda.[9][10]
L'assentament anglès se circumscriu en principi a la Palissada.[11] L'assimilació d'aquests colons anglesos als costums irlandesos és percebuda com a degradant per la Corona, que fa votar, el 1366, els «Estatuts de Kilkenny», que estableix una segregació entre colons i indígenes.[11] La verdadera colonització comença amb la dinastia Tudor. Des de 1556 es confisquen terres per tal de crear colònies de població, les «Plantacions», mentre que s'assenta el poder britànic sobre l'illa.[11]
Entre 1695 i 1727 es promulguen diverses legislacions, anomenades «Lleis penals d'Irlanda»: un conjunt de discriminacions econòmiques, socials i polítiques enfront dels catòlics. Una persecució religiosa, certament moderada, afecta catòlics i English Dissenter. El clergat catòlic organitza tanmateix un culte clandestí.[13]
Naixement del nacionalisme irlandès, protestant i catòlic
El govern britànic limita a la fi del segle xviii les possibilitats de desenvolupament econòmic i comercial de l'illa.[14] Al si de l'elit colonial protestant, a poc a poc allunyada del poder polític i religiós, neix un primer nacionalisme irlandès[15] El 1759, Henry Flood crea el Partit patriòtic irlandès. Al final del Society of the United Irishmen, la situació econòmica dels irlandesos, en particular la dels catòlics, millora, i, el 1783, el Parlament d'Irlanda obté una major autonomia. La Revolució Francesa inspira certs nacionalistes, com ara Wolfe Tone que crea el 1791The Defenders. Creada el 1795, l'Orde d'Orange reagrupa els protestants lleials a la Corona d'Anglaterra. Mentre que a l'Ulster, els pagesos catòlics i protestants s'enfronten al si de societats secretes - The Defenders i els Peep O'Day Boys- esclata una rebel·lió el maig de 1798, conduïda per la Societat dels Irlandesos Units. Fracassa per culpa d'aliança real entre nacionalistes catòlics i protestants. Presentada un any abans, l'Acta d'Unió, que posa fi a la relativa autonomia d'Irlanda, és adoptada el 7 de juny de 1800.[16]
Quan Irlanda és integrada al Regne unit, més d'un 90% de les terres es troben en possessió dels colons.[17] L'advocat catòlic Daniel O'connell obté l'abril de 1829 la fi de nombroses discriminacions contra els catòlics.[18] Pacifista, endureix tanmateix les seves posicions, fundant onze anys més tard la Loyal National Repeal Association[19] El suport de les masses catòliques a la seva acció transforma el paisatge del nacionalisme irlandès, abans majoritàriament protestant. Els anglicans i els presbiterians, al contrari, s'acosten a la Corona. Les organitzacions republicanes com ara la Young Ireland, proven no obstant això d'acostar les dues comunitats al voltant d'idees independentistes.[20] Algunes es deixen temptar, sense èxit, per la lluita armada.[21]
El problema agrari que segueix la Gran fam de 1845-1849 i la difusió de les idees separatistes i republicanes agiten Irlanda en la segona part del segle XIX, mentre que de les organitzacions secretes, com ara l'Irish Republican Brotherhood,[22] fundada el 1858, es llancen a campanyes d'atemptats i d'assassinats.[22][23] A partir de 1870, els partidaris d'una solució política, com ara Charles Parnell, militen a favor de l'aplicació d'un Home Rule.[24] Les eleccions per al Parlament del Regne Unit de 1885 a Irlanda donen la victòria al Home Rule Party (també conegut com a Partit Parlamentari Irlandès), mentre que els unionistes s'organitzen contra tota autonomia.[25] Es presenten diferents projectes de Home Rule el juny de 1886 i després, durant el setembre de 1893 i es converteixen en un dels principals temes de campanya al Regne Unit.[26]
Al començament del segle xx, Irlanda és sacsejada pels moviments nacionalistes, republicans i ràpidament per les seves rèpliques unionistes. Gran Bretanya ja ha acceptat, finalment, d'establir un Home Rule, que confereix una relativa autonomia a Irlanda respecte del Regne Unit.[F 5] Els dos camps es preparen per a un augment de la violència i s'organitzen en milícies, multiplicant els entrenaments militars i els estocs d'armes : els Ulster Volunteers, de l'unionista Edward Carson el 1912, els Voluntaris Irlandesos de l'Irish Republican Brotherhood, l'Exèrcit Ciutadà Irlandès, del sindicat Irish Transport and General Workers' Union l'any següent. Mentre que el moviment republicà es divideix sobre l'actitud a adoptar durant la Primera Guerra Mundial,[F 6] una part hi veu l'ocasió d'un aixecament. El 24 d'abril de 1916, prop de 750 membres dels Voluntaris Irlandesos de l'Irish Republican Brotherhood i de l'Irish Transport and General Workers' Union proclamen la República Irlandesa a Dublín apoderant-se de diversos edificis estratègics. És l'«Alçament de Pasqua». Si bé la població en principi no va donar suport als insurgents, sí que va simpatitzar amb les seves idees després d'una repressió sagnant en el moment de la qual la majoria dels caps de la rebel·lió van ser passats per les armes. El Sinn Féin, petit partit oposat a l'ús de la força, és acusat pels britànics de ser a l'origen de la insurrecció. Esdevé un important partit polític nacionalista en la seva continuació, amb la pujada en potència en el seu si dels republicans.[30]
Fins a l'elecció de Terence O'neill el 1963, Irlanda del Nord viu un verdader estancament polític.[37][F 15] L'IRA, aïllat, intenta moltes vegades reprendre les seves activitats armades. El 12 de gener de 1939, una declaració de guerra a la Gran Bretanya és seguida d'una campanya d'atemptats a Anglaterra. Alguns dels seus membres intenten fins i tot obtenir el suport de l'Alemanya nazi[F 16] i més endavant, s'acosten a altres grups armats antibritànics (Eoka, Irgun, Lehí.[F 17] El 12 de desembre de 1956 s'endega la Campanaya de les fronteres que acaba el 1962, havent causat un total de 17 morts (11 de l'IRA i 6 de la Royal Ulster Constabulary, la policia nord-irlandesa). L'IRA enterra llavors les armes.[F 18] i les ven el 1968 al Free Wales Army.[F 19]
Desenvolupament del conflicte
1966-1969: Moviment dels drets civils, violència lleialista i alçament dels guetos catòlics
La commemoració de la Insurrecció de Pasqua el 1966 i l'acostament entre els governs de les dues Irlandes, empenyen els legitimistes cap a l'acció paramilitar. El 1966, una desena d'ells formen un grup armat anticatòlic, l'Ulster Volunteer Force (UVF), en un bar de Belfast. El 27 de maig, l'organització signa allò que és de vegades considerat com el primer acte de violència del conflicte, abatent un civil catòlic[Note 6][38] L'UVF multiplica les agressions sectàries,[Note 7] de vegades mortals. Alguns dels seus atemptats amb bomba, no reivindicats, a finals dels anys 60 són en aquell temps atribuïts a l'IRA, tanmateix moribund.[F 20]
James Chichester-Clark, escollit l'1 de maig de 1969 com a Primer Ministre d'Irlanda del Nord, promet reformar el codi electoral.[F 20]Les actuacions de la Royal Ulster Constabulary augmenten, tanmateix, en violència. El 12 d'agost, els Apprentices Boys of Derry, moviment juvenil de l'Orde d'Orange, desfilen prop de Bogside, desafiant la població del gueto, que ràpidament és assetjat pel RUC. El barri es revolta de nou, posant en marxa la batalla de Bogside, i replicant amb pedres i còctels molotov a les porres, canons d'aigua, vehicles blindats armats de metralladores Browning 30 i gasos lacrimògens, usats per primer cop a Gran Bretanya. Un cop feta una barricada, la població organitza la seva autodefensa mentre esclaten aixecaments en altres ciutats del país, atacades per forces combinades del Royal Ulster Constabulary, Ulster Special Constabulary i lleialistes.[41] L'exèrcit britànic arriba el 14 d'agost i prova d'interposar-se entre les faccions enfrontades. Dos dies més tard, surt a la llum el balanç dels disturbis: nou morts, tots ells civils, majoritàriament republicans, 500 cases incendiades i 1820 famílies que han fugit de casa seva.[F 22]
Cridada pels catòlics del Nord, Irlanda vacil·la a intervenir, malgrat les manifestacions de suport a Dublín, i només proveirà d'ajuda humanitària, sense passar la frontera. Diversos membres del govern de Jack Lynch, amb el suport d'Éamonn de Valera, intenten secretament fer arribar armes als avalotadors, la qual cosa posa en marxa una crisi política. Patrick Hillery, llavors ministre d'afers exteriors, porta a l'ONU una denúncia contra la Gran Bretanya, però el suport inesperat del Bloc de l'Est l'empeny a retirar-la[F 23]
Durant aquesta crisi, l'IRA no juga més que un paper extremadament menor. Havent enterrat les seves armes el 1962, no pot defensar els guetos[Note 8][42] El desembre de 1969, en el moment d'una Convenció general de l'IRA, la direcció del moviment presenta una línia exclusivament política, abandonant l'abstencionisme que caracteritza el moviment, en vista d'una unió amb l'extrema esquerra. Immediatament després un vot de ratificació, els partidaris d'un rearmament i d'una línia principalment militarista s'escindeixen per formar l'IRA Provisional (IRA). Els partidaris d'un tomb més polític es rebategen com IRA Oficial (OIRA)[43]
1970-1971 : començament de la campanya militar de l'IRA i internament
L'IRA Provisional no aplega, després de l'escissió, més enllà de 500 membres, però el nombre augmenta ràpidament, atenyent 2.000 en 1970.[F 24] Les seves primeres accions es concentren en l'autodefensa dels guetos catòlics.[F 25] El 27 de juny de 1970, intervé per primera vegada en el moment de la batalla de Saint-Matthew, cridat en efecte per la població per defensar l'església de Saint-Matthew, situada al barri de Short Strand a Belfast, donat que un alçament lleialista la volia incendiar. Un membre de l'IRA Provisional, el primer del conflicte, i dos protestants, moren.[44] El 3 de juliol, a Lower Falls, un barri de Belfast, els dos IRA combaten per primera vegada l'exèrcit britànic, venint en ajuda d'aixecaments que havien començat després de perquisicions.[45]
Al començament de l'any 1971, l'exèrcit britànic parlamenta amb els dos IRA perquè mantinguin l'ordre a les zones republicanes. Com a verdaderes policies, ambdós IRA controlen els diferents guetos fins al mes de febre, quan l'exèrcit, temerós d'aquesta autoorganització, recomença les seves operacions de patrullatge.[F 26] El 6 de febrer, l'IRA Provisional abat un soldat britànic, el primer mort en servei a Irlanda des de 1921.[46] L'acció de l'IRA Provisional es transforma, durant l'any 1971, en una autèntica guerrilla, a la vegada urbana i rural.[F 27] Mentre que l'IRA Oficial s'adreça exclusivament a objectius militars i polítics,[F 28] l'IRA Provisional tracta d'augmentar el cost de l'ocupació, tot atacant objectius econòmics.[F 29] El 15 de maig de 1971 és fundada l'Ulster Defence Association, unió, legal, de diferents grups d'autodefensa protestants, que esdevé llavors el més important grup paramilitar lleialista.[47]
Amb el suport de Londres, els moderats (nacionalistes, republicans, membres del moviment per als drets cívics) funden l'agost de 1971 el Social Democratic and Labour Party.[F 30] El 20 de març de 1971, Brian Faulkner, personatge proper als unionistes radicals, esdevé Primer Ministre d'Irlanda del Nord.[48] Aplicant l'Special Powers Act de 1922, l'exèrcit britànic arresta més de 300 homes, sospitosos de donar suport als republicans, el 9 d'agost de 1971, en el que s'anomenarà en el seu moment, Operació Demetrius. L'operació és un fracàs, però signa el començament de l'internament sense procés a Irlanda del Nord.[49] En el moment dels interrogatoris com a les presons de Crumlin Road, de Magilligan i del Maze i al vaixell-presó Maidstone, els presoners són víctimes de tortures i de maltractaments.[50][51] De resultes dels atemptats del Saor Éire, el govern de Jack Lynch intenta introduir-lo al Sud.[F 31] Entre el 9 d'agost de 1971 i el 5 de desembre de 1975, 1.981 persones són internades. D'entre elles, 1.874 són catòliques o republicanes.[CAIN 3]
1972 és l'any més mortífer del conflicte, amb gairebé 500 morts. El 30 de gener, el 1r batalló de paracaigudistes dispara sobre una marxa pacífica de 20.000 persones, prop de Bogside, per causa d'uns presumptes trets que els haurien disparat diversos membres del Provisional Irish Republican Army i de l'Official Irish Republican Army, que es trobaven presents a la manifestació (tot i que no duien armes en aquell moment). Aquesta acció causa 14 morts, i serà coneguda com Bloody Sunday (en català, Diumenge Sagnant)[54][55] L'acció de l'exèrcit britànic rebrà ràpidament una forta condemna internacional.,[Note 9] mentre que els catòlics nord-irlandesos organitzen vagues i manifestacions.[F 34] El 10 de març, l'IRA Provisional declara un alto el foc de tres dies, i crida a negociacions amb el govern britànic, però aquestes no prosperen. El 24, Irlanda del Nord passa sota el control directe (Direct Rule) de la corona anglesa.[56] Els lleialistes, entre la primavera i l'estiu, fan barricades als seus barris a la manera dels guetos catòlics.[57]
El maig comença una vaga de fam dels republicans de la Presó de Crumlin Road en vista d'obtenir l'estatut de presoner polític. Aquest els és concedit de resultes de la treva bilateral del 26 de juny entre els «provisionals» i el govern britànic. Però les converses es torcen i, el juliol, els atacs i els atemptats es reprenen. El 21 de juliol té lloc el Divendres Sagnant: esclaten 22 bombes de l'IRA Provisional a Belfast, amb un saldo de 9 morts[Note 10] Deu dies més tard, 21.000 soldats de l'Exèrcit britànic, amb el suport de blindats, envaeixen els guetos catòlics, destruint les barricades erigides per la població, en el que s'anomenarà Operació Motorman.[59] Igualment són destruïdes les barricades que s'erigien a certs barris protestants.[F 35]
En criticar el referèndum del mes de maig sobre l'entrada d'Irlanda en la CEE, els republicans sofreixen la repressió del govern del Sud. El camp de concentració de Curragh és obert el 19 de maig, l'endemà d'un aixecament republicà a la Presó de Mountjoy, mentre tornen a funcionar els tribunals sense jurat, anomenats Special Criminal Courts.[F 36] Després de la Massacre de Múnic, els governs britànic i irlandès decideixen de donar suport a les forces polítiques moderades d'Irlanda del Nord, com ara Social Democratic and Labour Party, Partit de l'Aliança d'Irlanda del Nord, etc.), per tal que facin de contrapès dels republicans. L'1 de novembre del 1972 es publica un Llibre Verd, un pla britànic de solució política intitulat «Avenir per a Irlanda del Nord». Gran Bretanya accepta la idea d'una Irlanda unida i federal. La repressió s'abat al Sud sobre l'IRA Provisional: successivament, Seán MacStíofáin, Joe Cahill, Seán Ó Brádaigh i Ruairí Ó Brádaigh són arrestats. Després d'un atemptat a Dublín, organitzat per membres de l'Ulster Defence Association, en col·laboració amb els serveis secrets britànics, el govern del Sud aprovarà una llei segons la qual tot sospitós de pertinença a l'IRA haurà de provar la seva innocència, en una clara violació de la presumpció d'innocència[F 37]
1973-1974: Ressorgiment lleialista i tractat de Sunningdale
Amb la introducció del Direct Rule, el govern britànic intenta establir un nou sistema a Irlanda del Nord. El 8 de març de 1973, un referèndum planteja la possibilitat de la unió amb la República d'Irlanda o el manteniment dins el Regne Unit. Boicotejat pels republicans i els nacionalistes, el resultat no té discussió : 41% d'abstenció, 99% de vot per al manteniment de l'autoritat britànica. Dotze dies més tard és presentat un llibre blanc, el Northern Ireland Constitutional Proposals, que proposa la tornada a una representació proporcional en el marc d'un repartiment del poder entre moderats (nacionalistes i unionistes) així com la creació d'un Consell d'Irlanda, un organisme oficial comú entre Irlanda i la Gran Bretanya.[60] Al mes de juny, se celebren les eleccions de la nova Assemblea d'Irlanda del Nord; els unionistes, oposats al llibre blanc, en surten vencedors, amb 27 escons sobre 78, per 22 escons dels unionistes que donen suport al projecte.[61] Els governs d'Irlanda i del Regne Unit signen l'Acord de Sunningdale, un acord que també és signat pels representants del Social Democratic and Labour Party, Partit Unionista de l'Ulster i el Partit de l'Aliança d'Irlanda del Nord el 9 de desembre de 1973.[F 38]
Des de les finals de 1972, els paramilitars legitimistes reprenen les seves campanyes d'assassinats i d'agressions sectàries de civils.[F 35] Les relacions entre britànics i legitimistes es deterioren, car aquests últims temen que hi hagi una voluntat de retirada de part de la Gran Bretanya. El 3 de febrer de 1973, s'internen els primers legitimistes. L'Ulster Defence Association i la Loyalist Association of Workers, llancen, com a resposta, una crida a la vaga general que fa set morts del costat catòlic.[F 39]
Les execucions i els atemptats amb bomba sense avís previ de l'Ulster Freedom Fighters i de l'Ulster Volunteer Force es multipliquen en 1973 i 1974. El 22 d'abril de 1974 es funda el sindicat Ulster Workers' Council (coordinació dels diferents grups paramilitars legitimistes). El 14 de maig de 1974, les propostes de l'acord de Sunningdale són acceptades per l'Assemblea nord-irlandesa. Immediatament, l'Ulster Workers' Council posa en marxa una vaga general mentre que l'Ulster Defence Association aixeca barricades a Belfast i fa plegar per la força les fàbriques i els tallers que no s'han aturat. Mentre que l'IRA Provisional acaba amb tota violència durant la vaga, els atemptats i els homicidis legitimistes s'intensifiquen.[F 40] Un quàdruple atemptat amb cotxe bomba a Irlanda, el més assassí del conflicte, és reivindicat per l'Ulster Volunteer Force el 1993, i sospitós d'haver estat organitzat en col·lusió amb els serveis secrets britànics, fa 28 morts i 258 ferits.[CAIN 4] El rebuig a intervenir de l'exèrcit empeny el govern a cedir davant els vaguistes i suspendre les institucions de repartiment dels poders sortides de l'Acord de Sunningdale. El 28 de maig, Brian Faulkner dimiteix, la qual comporta la reintroducció del Direct Rule[62]
L'IRA Provisional, i el moviment republicà al Nord en general, experimenten les mesures d'internament i les execucions sumàries de l'exèrcit britànic a partir de 1972.[F 41] Els «provisionals» reforcen tanmateix el seu arsenal, important armes, entre altres llocs, de Líbia i dotant-se de llançacoets i de detonadors a distància (minimitzant així les pèrdues civils).[F 42][F 43] Per prevenir els possibles riscos de la repressió, l'organització es va dividir en cèl·lules[F 44] L'agost de 1973, posa en marxa una campanya de bombes incendiàries a Anglaterra.[F 44] La repressió d'atemptats mortífers de l'IRA dona lloc a diversos errors judicials : Els Quatre de Guildford i els Set de Maguire, Judith Ward i els Sis de Birmingham.
Es revifa un moviment popular durant el mes de juliol de 1973, en el moment d'una vaga de fam de dos dirigents de People's Democracy (empresonats per aldarulls), per tal d'obtenir l'estatut de presoner polític. El Political Hostages Release Committee (Comitè per a l'alliberament dels ostatges polítics) organitza manifestacions i es produeixen aldarulls. Malgrat l'alliberament dels dos presoners, el moviment continua prenent amplitud[F 45] Al començament de l'any 1973, l'IRA Provisional, sota la influència de Dáithí ó Conaill i Séamus Twomey, comença un tomb cap a l'esquerra i el socialisme[F 42] El 1974, com a prova d'apaivagament, el Sinn Féin (al mateix temps que l'Ulster Volunteer Force) és autoritzat a Irlanda del Nord[63] i el juny, participa per primera vegada a les eleccions municipals.[F 46] Gràcies a la mediació del clergat protestant, el desembre de 1974 s'organitzen converses entre el govern britànic i l'IRA provisional. Aquest anuncia, el 22 de desembre, una treva per al període de Nadal.[64]
1975-1979 : treva i criminalització
La treva havia de finalitzar el 2 de gener de 1975. El govern britànic, mitjançant el diplomàtic James Allan i l'agent de l'MI6 Michael Oatley,[65] i l'IRA Provisional comencen negociacions secretes.[F 47] Prometent alliberar els internats i mantenir converses en vista d'una retirada militar,[F 48] els britànics obtenen de l'IRA provisional una treva il·limitada, anunciada el 8 de febrer. Els Truce Incident Centers (Centres de control de la treva), controlats pel Sinn Féin, han de verificar el respecte de la treva.[66] La violència es reprèn a poc a poc en el transcurs de l'estiu del 1975. Hi participen unitats autònomes i organitzacions testaferros de l'IRA Provisional.[F 49] Els Truce Incident Centers són tancats el 12 de novembre i la treva, que no en tenia més que el nom, finalitza, tot i que, secretament, continuen converse entre l'IRA Provisional i el govern britànic.[67]
En el transcurs de l'any 1977, el Provisional Irish Republican Army es reorganitza en cèl·lules, sota l'impuls de Gerry Adams i Martin McGuinness. El paper del Sinn Féin també és precisat : es tracta, d'ara endavant, de fer-ne una organització de masses, tant al nord com al sud. Es crearan diverses unitats que actuaran a l'estranger contra els interessos britànics.[F 53] El 1979, els provisionals maten Richard Sykes, l'ambaixador britànic als Països Baixos, Lluís Mountbatten, l'oncle de la reina d'Anglaterra Elisabeth II, mentre que l'Irish National Liberation Army abat Airey Neave, un parent de Margaret Thatcher. Els paramilitars republicans apunten d'ara endavant personalitats de primer pla.[F 54]
Els «lleialistes» són contraris a la treva i esperen fer-la fracassar atacant la població catòlica per tal del que l'IRA Provisional reprengui les armes per defensar els guetos. Es funda una nova organització que coordina els diferents grups paramilitars, l'Ulster Loyalist Central Co-ordinating Committee.[F 55]
Reforçats per la seva victòria electoral de maig de 1975,[69] els lleialistes es preparen per a una retirada britànica i per a una presa militar del poder d'una Irlanda del Nord independent tant d'Irlanda com del Regne Unit, similar a la independència de la República de Rhodèsia en 1965.[F 56] El 2 de maig de 1977, el United Unionist Action Council, que reagrupa l'Ulster Workers' Council i altres grups paramilitars, llança una nova crida a la vaga general, sobre el model de la de 1974. Però la vaga fracassa i s'atura onze dies més tard.[70] La multiplicació dels atemptats sectaris[71] juga en contra dels lleialistes, i el novembre de 1975, l'Ulster Volunteer Force és de nou prohibit.[72] En la segona meitat dels anys 1970 s'obren processos sobre les violències lleialistes. Així, onze membres de la banda dels Shankill Butchers són condemnats a quaranta-dues penes de presó a perpetuïtat.[73]
Les eleccions de maig de 1975, un esbós de solució política, són un fracàs. En haver cridat al boicot (d'on en resulta un 40% d'abstenció), els lleialistes obtenen una àmplia victòria.[F 57] No obstant això, es percep una voluntat de sortida de la crisi, tant en la població i els governs, com en els grups paramilitars. El desembre de 1976 és votada l'Fair Employment Act (Acta de la feina justa), una temptativa d'acabar amb la discriminació en la contractació.[74] L'agost de 1976, la mort de tres nens[Note 11] fa néixer un moviment pacifista espontani, que aviat es transformarà en Peace People per Mairead Corrigan i Betty Williams.[75] Els paramilitars dels dos bàndols comencen converses de pau,al final de l'any, sense el govern britànic, per intermediació dels advocats Desmond Boal per als lleialistes i Seán MacBride per als republicans, però el projecte fracassa al començament de l'any següent.[F 58] Certes personalitats internacionals, com ara el president americà Jimmy Carter el 1977 i el papa Joan Pau II el 1979 criden a la resolució del conflicte.[74] El maig de 1979, els conservadors guanyen les eleccions britàniques, portant Margaret Thatcher al poder. L'homicidi d'un dels seus parents, Airey Neave, per l'Irish National Liberation Army al mes de març explica en part la seva intransigència envers els republicans i els nacionalistes irlandesos.[76][F 59] A partir de 1975, la política britànica a Irlanda del Nord s'organitza segons dos eixos : la criminalització[Note 12] i la «ulsterització»[Note 13][F 56].[77]
La treva de 1975 posa fi a l'internament sense procés, però els processos sense jurat i amb un sol jutge continuen.[77] El 4 de novembre de 1975 s'anuncia la fi del Special Category Status, aplicable a partir de l'1 de març de 1976. D'ara endavant, les infraccions paramilitars són jutjades com de dret comú a Irlanda del Nord,[78] mentre s'estableixen noves mesures asseguradores al Sud.[F 56]Des de 1976, els presoners republicans de la Presó de Maze es neguen a portar l'uniforme de presoners de dret comú. Aquesta Blanket protest (literalment «protesta de la manta»)[Note 14] s'amplia : a mitjans de l'any 1977, es compten al voltant de 150 participants[79] El 1978 al voltant de 300[80] El març de 1978, el moviment pren una altra envergadura amb la Dirty protest (literalment «protesta de la brutícia»). Els presoners republicans es neguen a sortir de la seva cel·la per rentar-se per protestar contra la violència dels guardians. Llavors, llancen la seva orina als passadissos de la presó i embruten els murs de la seva cel·la amb els seus excrements.[81] Però el govern britànic no reacciona.
Al començament dels anys 1980, els conflictes dels H Blocks (sobrenom dels edificis de les presons, en forma de «H») s'intensifiquen, contribuint a donar una ressò internacional als problemes d'Irlanda del Nord. El gener de 1980, els presoners republicans fan paleses les seves reivindicacions, que seran conegudes com les Five Demands.[Note 15][82] El 10 d'octubre, el Sinn Féin anunci una vaga de fam per al 27, seguida per sis membres de l'IRA Provisional i un de l'Irish National Liberation Army, detinguts a Long Kesh, a la qual s'uniran 4 presos més de l'IRA provisional l'1 de desembre i 23 altres presos el dia 10.[83] Un acord entre l'IRA Provisional i el govern britànic posa fi a la protesta.[F 60] El dia de l'aniversari del Special Category Status, o sigui l'1 de març de 1981, Bobby Sands, oficial de l'IRA Provisional, es nega a alimentar-se, començant una segona vaga de fam.[84] Altres presos de l'IRA provisional s'uneixen al moviment.[85] Els republicans presenten alguns dels vaguistes a les eleccions a Irlanda del Nord i del Sud.[86] El 10 d'abril, Bobby Sands és elegit diputat a la Cambra dels Comuns, provocant un fort remolí polític i mediàtic, però mor el 5 de maig. L'11 de juny, Kieran Doherty és escollit Diputat a Irlanda, però mor el 2 d'agost. En total, onze presoners troben la mort durant aquesta vaga,[F 61] malgrat les temptatives d'intervenció de la Creu Roja, del Tribunal Europeu de Drets Humans, del Vaticà i del govern irlandès.[87] Arreu al món es formen comitès de suport als vaguistes i certs Estats, entre els quals l'Iran, l'URSS i diverses antigues colònies britàniques, critiquen l'acció de la Gran Bretanya.[F 62]
Mural commemoratiu de la lluita dels presoners republicans des de la Special Category Status fins a la vaga de fam..
Margaret Thatcher refusa efectivament tot compromís, segons la seva fórmula: «Hom no parla pas amb terroristes» malgrat que es donen contactes entre l'MI6, l'IRA Provisional i certs presoners.[87][F 60] De resultes de la defunció dels vaguistes, l'IRA Provisional condemna a mort el Primer Ministre.[F 63] El 16 d'octubre de 1984, a les 2:45 de la matinada, esclata una bomba de l'IRA Provisional explota al Gran Hotel de Brighton, seu de la convenció anual del Partit Conservador. Cinc persones moren, però Margaret Thatcher se n'escapa per poc.[88]
Durant tota la duració del seu mandat, Margaret Thatcher refusa tota discussió amb grups armats, ja sigui l'IRA Provisional o el Congrés Nacional Africà.[F 64] Aquesta inflexibilitat es tradueix per una propaganda creixent dels serveis secrets britànics durant la segona vaga de fam[F 62] Al començament dels anys 80, s'acompanya d'una verdadera campanya d'assassinats de part dels grups paramilitars legitimistes i dels serveis secrets, que de vegades actuen concertadament, i fins i tot en certs casos amb l'acord del Primer Ministre[F 60]Algunes unitats militars i policíaques, com ara l'E4A o el Special Air Service es troben implicades en una presumpta «política de tirar a matar»[89][90] Aquests homicidis apunten a les personalitats polítiques republicanes, en particular a aquelles que donen suport a la lluita dels presoners[F 62]Al final del decenni, es faran diverses revelacions sobre l'activitat dels britànics des del començament dels Trastorns, gràcies, alhora, a la investigació de periodistes, de policies com John Stalker i per les confessions d'antics dels serveis secrets, com ara Peter Wright: falsos atemptats, desestabilització del govern laborista el 1974, esquadró de la mort, etc.[F 65]
El 1984, l'IRA Provisional prova d'assassinar Margaret Thatcher fent explotar una bomba al Gran Hotel de Brighton.
El camp republicà es transforma profundament en el transcurs del decenni. La Convenció general de l'IRA Provisional es reuneix el 20 de setembre de 1986 al comtat de Meath i el Sinn Féin celebra el seu Ard Fheis (el congrés del partit) el 2 de novembre. S'enfronten dos corrents: d'una banda, els partidaris de l'electoralisme, o sigui (Gerry Adams, Martin McGuinness, Patrick Doherty, etc. I de l'altre, els tradicionalistes, partidaris de l'abstencionisme (Ruairí ó Brádaigh, Seán Macstíofáin, etc.) L'octubre, la Convenció general jura continuar la lluita armada però obre la via a una més àmplia participació en la vida política electoral. Després del congrés, es va proposar de posar fi a la tradició republicana.[Note 16] La moció és acceptada per 429 vots contra 161. Els tradicionalistes deixen llavors el Sinn Féin per fundar el Sinn Féin Republicà.[F 66] Segons l'expressió de Danny Morrison,[Note 17] serà la d' «Armalite and Ballot Box» (Armalita i urna).[91]
Durant les vagues de fam de 1981, l'Irish National Liberation Army, contràriament a l'IRA Provisional, multiplica els atemptats. L'organització fa implosió l'any següent després de la detenció del seu líder, Dominic McGlinchy. Els ajustaments de comptes sagnants entre els diferents grups obliguen Gerry Adams a demanar l'autodissolució de l'Irish National Liberation Army el 1987. Llavors, els seus membres semblen haver abandonat majoritàriament la lluita armada, de vegades per dedicar-se a activitats criminals.[F 67]
Al començament dels anys 1980, la Gran Bretanya i Irlanda intenten resoldre el conflicte mitjançant un diàleg entre els dos Estats : Pla Prior des de 1982,New Ireland Forum[F 68]Anglo-Irish Agreement en novembre de 1985. Aquest acord provoca la ira dels unionistes perquè atorga a Irlanda una posició de control sobre la política nord-irlandesa.[92] El Social Democratic and Labour Party endega, l'11 de gener de 1988, converses amb el Sinn Féin, en vista d'una coalició electoral nacionalista, que dugui cap a una solució política i per tant un desarmament de l'IRA Provisional.[93] L'any 1989 marca el verdader punt de partida del procés de pau del decenni següent. El Secretari d'Estat per a Irlanda del NordPeter Brooke reconeix que dubta d'una possible victòria militar sobre l'IRA Provisional[94] i si disminueix la seva acció, consideraria el fet de mantenir-hi converses.[F 69] El març de 1990, per veu del Sinn Féin, l'organització refusa tot alto el foc com a condició prèvia a les discussions. El mes de novembre, el conservadorJohn Major reemplaça Margaret Thatcher al lloc de Primer Ministre. L'IRA Provisional anuncia una treva de tres dies per a Nadal, la primera des de 1975.[95]
Malgrat aquests avenços, la violència continua per ambdues bandes. Els lleialistes (legitimistes) reprenen les seves campanyes d'assassinats sectaris,[F 74] però també de membres del Sinn Féin i de les seves famílies.[97] L'IRA Provisional llança una campanya d'atemptats amb bomba a Anglaterra (Atemptats de Warrington, atemptats a la City, etc.)[F 75] Assumeix d'altra banda un paper de policia, atacant el tràfic de drogues, i duu a terme verdaders raids.[F 76] o fins i tot abatent traficants, com ara Martin Cahill[F 75]El 15 de desembre de 1993, els Primers Ministres britànic i irlandès, John Major i Albert Reynolds, en la Downing Street Declaration, afirmen el dret a l'autodeterminació per als nord-irlandesos.[98] Conscient de l'avanç del procés de pau, l'IRA Provisional decideix un alto el foc el 31 d'agost de 1994.[F 77] seguit per l'Ulster Volunteer Force i l'Ulster Freedom Fighters el 9 de setembre.[F 78]
El gener de 1994, Bill Clinton concedeix un visat limitat per als Estats Units a Gerry Adams.[99] S'aixeca la prohibició de l'accés als mitjans de comunicació britànics als republicans, nacionalistes i lleialistes.[F 78] Mentre els diferents grups paramilitars estudien les seves possibles evolucions en l'esfera política després de la pau, les converses s'encallen sobre la qüestió del desarmament, que és administrada per una comissió internacional, l'Independent International Commission on Decommissioning,[F 79] reconeguda el 1997 pels governs britànic i irlandès. Al cap d'un any i mig de treva, el 9 de febrer de 1996, l'IRA Provisional, decebut per la manca d'avanç del procés de pau, romp l'alto el foc, reprenent la seva campanya d'atemptats a Anglaterra, mentre que es comencen a formar dissidències en el camp dels paramilitars republicans. A les activitats del l'Irish National Liberation Army s'hi afegeixen les del Continuity Irish Republican Army, branca armada del 'Sinn Féin Republicà.[F 80]
Exhibició dels Orangistes, 12 juliol de 2010, a Bangor
La violència interconfessional, nogensmenys, no resta pas totalment extinta. I de fet es construeixen regularment Peace Walls per limitar el risc d'enfrontaments[115] i esclaten, regularment, disturbis, quan tenen lloc les paredes orangistes, en particular a Portadown[116] o fins i tot al voltant d'escoles catòliques situades en un barri protestant[CAIN 11]
Un conflicte armat
Segons el Police Service of Northern Ireland, de 1969 a 2003, hi va haver 36.923 tirotejos, 16.209 atemptats o temptatives d'atemptats amb bomba, 2.225 incendis o temptatives d'incendis provocats.[CAIN 12] Entre 1972 i 2003, 19.605 van ser acusades de presumptes delictes de terrorisme.[CAIN 13]
2.058 foren abatuts pels grups paramilitars republicans ;
1.018 foren abatuts pels grups paramilitars lleialistes ;
363 foren abatuts per les forces de seguretat britàniques ;
1.842 són civils ;
1.114 són membres de les forces de seguretat britàniques ;
393 són paramilitars republicans ;
167 són paramilitars lleialistes.
El Northern Ireland Annual Abstract of Statistics calcula, entre agost de 1969 i el 2002, un total de 22.539 robatoris a mà armada per un import total de 43.074.000 lliures esterlines.[CAIN 15]
Segons el Police Service of Northern Ireland, les forces de seguretat es van confiscar, entre 1969 i 2003, d'un total de 12.025 armes de foc i 112.969 quilos d'explosiu.[CAIN 16]
El Royal Ulster Constabulary (RUC), creat en 1922, és la principal força de policia nord-irlandesa. El seu reclutament, principalment protestant, li comporta nombroses crítiques, que fan que sigui reemplaçada per la Police Service of Northern Ireland en 2001[CAIN 17] Dins la seva organització, hi ha diverses branques especials, com ara l'E4A o la Special Branch. Fundada en 1920, l'Ulster Special Constabulary (B-Specials) és una força complementària de policia, però el seu reclutament essencialment protestant i la seva participació en els fets violents de l'estiu de 1969, comportarà la seva transformació en una unitat militar, l'Ulster Defence Regiment (UDR).[CAIN 18]
L'Exèrcit britànic intervé des de 1969 en el conflicte i és responsable de 316 morts durant el conflicte. El govern va reduir a poc a poc la seva presència en benefici de l'Ulster Defence Regiment, de reclutament local.[CAIN 19] Fundat el 1970, aquest regiment, compost, en la seva immensa majoria, per protestants, es troba implicat en afers de col·lusió amb els grups paramilitars lleialistes, la qual cosa conduirà a la seva dissolució el 1992, en el Royal Irish Regiment.[CAIN 18]
Diversos serveis d'informació i forces especials britàniques es troben actives en el conflicte, sense actuar del tot directament a Irlanda del Nord: són l'MI5, MI6, Defense Intelligence Staff, Special Military Units, etc. L'Special Air Service (SAS), força d'elit de l'exèrcit britànic, es troba actiu a partir de 1970 a Irlanda del Nord (tot i que oficialment no serà enviat fins al 1976). Duu a terme operacions de desestabilització i d'intoxicació (atemptats « operacions de falsa ensenya », falsos grups, etc.)[F 88] i es trobarà implicat en una «política de tirar a matar».[CAIN 20]
Entre 1973 i 1998, les forces de seguretat utilitzen 125.000 bales de plàstic, que causen molts morts.[117]
Grups paramilitars lleialistes
Un Mural que recorda la filiació dels diferents grups paramilitars lleialistes.
Segons les estimacions del general James Glover en 1979, l'IRA Provisional gasta cada any 950.000 lliures esterlines per al conflicte; les fonts de finançament provenen sobretot dels botins de diversos robatoris a mà armada (550.000 lliures esterlines), l'extorsió (250.000 lliures esterlines) i l'ajut de l'estranger (120.000 lliures esterlines).[F 24]
Una guerra contra-subversiva
El conflicte nord-irlandès és de vegades descrit com un «camp de proves» de la repressió antiguerrilla. Les respostes polítiques, militars, socials com de seguretat britàniques a la crisi fan part d'una estratègia global de guerra contra-subversiva. Un dels seus «mestres de cerimònia» és Frank Kitson, responsable militar de Belfast i autor d'Operacions de feble intensitat - subversió, insurrecció i manteniment de l'ordre.[F 90]
L'eix més visible d'aquesta estratègia és la militarització de les operacions de manteniment de l'ordre. L'exèrcit obté un paper de policia mentre s'introdueixen noves tecnologies i tàctiques: Gas cs, Gas cn, desplaçament de les poblacions, bales de plàstic, saturació dels guetos, ús de productes defoliants, identificació policial massiva de la població, ús de carros de combat, etc.[F 91]
Moltes vegades, el SAS, l'MI5 i l'MI6 intenten desestabilitzar els grups armats dels dos bàndols, en una òptica d'estratègia de tensió, creant falses organitzacions, jugant sobre les dissidències al si dels moviments republicans i lleialistes o fins i tot impedint acostaments entre aquestes dues tendències.[F 88]
Les autoritats britàniques actuen de manera il·legal a diversos nivells en la seva lluita contra els republicans. El govern és sovint acusat d'haver establert una política de "tirar a matar".[89] Els assassinats de civils com ara membres de partits polítics i de grups paramilitars es multipliquen des del començament dels anys 1970. Al darrere d'ells s'hi troben els serveis secrets o el SAS o fins i tot lleialistes o gàngsters a sou d'ells, com ho revela la detenció el 1973 de Kenneth Littlejohn.[F 88]
Tortura i maltractaments
En nombroses ocasions al llarg del conflicte, les forces de seguretat britàniques seran acusades d'utilitzar la tortura contra presoners i sospitosos. En 1971, els interpel·lats de l'Operació Demetrius, que marca el principi de la política d'internament, denuncien un ús sistemàtic de la tortura, la qual cosa és negada per les autoritats. Els sacerdots catòlics Faul i Murray estableixen una llista de 25 tècniques de tortura que s'haurien aplicat a les persones detingudes. Aquestes tècniques anirien des de la tortura psicològica a l'ús d'électroxocs, passant per l'agressió física.[F 92] El 1971, Amnistia Internacional va publicar un informe on denunciava l'ús de la tortura per part de les forces de seguretat.[CAIN 26] L'ONG en va publicar un altre el 1978.[119] El mes de novembre de 1971, una comissió d'investigació britànica, presidida per Edmund Compton, refusa el terme "tortura", però admet «maltractaments».[CAIN 27] Per raó d'una queixa presentada per Irlanda, el Tribunal Europeu de Drets Humans comença una investigació sobre l'ús de la tortura a Irlanda del Nord. Identifica fins a cinc tècniques d'interrogatori, però no les reconeix com a tortura sinó com a «tractes inhumans i degradants», tot i remarcar les violacions de la llei per part de les forces de l'ordre.[120] La comissió, tanmateix, remarca que l'Special Branch de la Royal Ulster Constabulary va assistir a un curs sobre tortura l'abril de 1971. Alguns historiadors, com ara Roger Faligot, consideren que la tortura va ser utilitzada en nombroses ocasions durant el conflicte.[F 92]
Suport als moderats i criminalització
Els britànics, tant a nivell del govern com de l'exèrcit i els serveis secrets, s'asseguren de l'aparició de forces alternatives als moviments republicans, legals o il·legals. Donen suport també a la creació del Social Democratic and Labour Party,[F 93] però també de diferents moviments per la pau, com ara Peace People[F 94] o fins i tot programes socials com ara la Northern Ireland Playground Association, destinada als joves. Es tracta de retirar als republicans llur suport popular.[F 95]
Els presos republicans i lleialistes - i aquells que els donen suport - lideren diverses lluites al llarg del conflicte per tal de millorar llurs condicions de detenció. Les seves principals reivindicacions són l'obtenció de l'estatut de pres polític, presentada l'1 de març de 1976,[F 94] o fins i tot de presoner de guerra.[F 96] El govern britànic utilitza la tàctica anti-subversiva de criminalització. D'altra banda, l'estatut de criminal de dret comú li permet d'utilitzar els serveis d'organitzacions internacionals com ara Interpol, que no accepten de participar en la repressió de moviments polítics.[F 94] El 5 de maig de 1981, dia de la mort de Bobby Sands a conseqüència d'una vaga de fam, Margaret Thatcher, aleshores Primera Ministra, declara al Palau de Westminster:
«
El senyor Sands era un criminal i se l'havia declarat culpable.
El control de la informació es manté en un lloc important dins de l'esforç britànic en el conflicte. A partir de 1973, per ordre de l'exèrcit, els mitjans de comunicació de la Gran Bretanya limiten les seves informacions sobre els Troubles[F 41] Es col·loquen membres de l'MI5 i de l'MI6 en nombroses redaccions. Cada dia a Belfast, un oficial de l'exèrcit ofereix una conferència per a la premsa internacional.[F 97] L’Overseas Information Department, encarregat de la propaganda del Foreign Office i l'MI6 s'encarreguen, després de la mort de Bobby Sands, de difondre la seva versió dels fets amb la premsa estrangeres i els diputats europeus així com de limitar-se l'èxit en els festivals del documental The Patriot Game d'Arthur MacCaig[F 98] El Political Warfare Executive, lligat a l'MI6, l'Information Policy, servei secret de l'exèrcit britànic i l'Information Research Department del Foreign Office organitzen campanyes de propaganda i d'intoxicació tant a Irlanda del Nord, a Anglaterra com al món sencer.[F 97]
Col·lusió entre les forces de seguretat i els grups paramilitars lleialistes
La col·lusió entre els grups lleialistes i les forces de seguretat és denunciada des de principis dels anys 1970 per part dels republicans. Aquesta cooperació es fa a diversos nivells. La Royal Ulster Constabulary arma els avalotadors lleialistes.[F 22] Membres de grups paramilitars participen en operacions britàniques dels serveis secrets o del SAS (ja sia en assassinats de membres de l'IRA com de civils).[F 99][F 88] Alguns soldats de l'Ulster Defence Regiment són també membres de grups armats lleialistes[121][122][123] (grups que s'armen robant armes a l'Ulster Defence Regiment).[124]
Un bon grapat d'investigacions de la policia (com ara la de John Stevens)[CAIN 28] i d'organismes més o menys independents (Cory Collusion Inquiry,[CAIN 29]Lawyers Committee for Human Rights,[CAIN 30]Police Ombudsman for Northern Ireland,[CAIN 31] etc.) posen de manifest aquesta conclusió, la qual cosa ja era coneguda per l'exèrcit des de 1972.[CAIN 32]
Aspectes polítics del conflicte
Si bé comença per reivindicacions socials, el conflicte nord-irlandès consistirà en una àmplia part en un afrontament entre diferents ideologies : l'unionisme, el lleialisme, el republicanisme irlandès, el nacionalisme irlandès, etc. mentre que certs partits intenten superar aquestes separacions tradicionals.
Els partits britànics
Durant el conflicte, sols dos partits, els més importants de la Gran Bretanya, el Partit Laborista i el Partit Conservador se succeeixen al capdavant del govern. Tradicionalment, hi ha una norma no escrita entre aquests dos partits que prohibeix a l'oposició de criticar l'acció de govern a Irlanda del Nord (tanmateix, el Partit Laborista no la va complir el 1971, en criticar la política de l'internament.[F 100] Proper als unionistes, fins a 1974, el Partit Conservador, al poder entre 1970 i 1974 i després, de 1979 a 1997, comença el procés de pau implicant-hi els grups paramilitars al començaments dels anys 90, un procés que durà a bon terme el Partit Laborista, fidel a la idea d'una Irlanda unida, fins a l'Acord de Divendres Sant en 1998.[CAIN 25].[CAIN 33]
També trobem alguns partits certament estranys, sorgits del camp lleialista o unionista, com ara l'Ulster Independence Movement, que reclama la independència d'Irlanda del Nord per constituir-la com Estat sobirà, independent a l'hora de Gran Bretanya i d'Irlanda.[CAIN 18]
Tanmateix, durant el conflicte, hi haurà altres partits o organitzacions actives de menor importància, com ara l'Irish Independence Party o el Partit Republicà Laborista.
Els investigadors del Cost of the Troubles Study van observar que hi havia tres factors (el sexe, la religió i el lloc de residència) determinants per estudiar els individus que van participar en el conflicte o que eren víctimes del conflicte. Una gran part de la població considera que la seva vida va canviar per causa de la violència.[125]
Si els protestants, en la seva immensa majoria, són partidaris que Irlanda del Nord resti al Regne Unit, les opinions dels catòlics són més dispars, malgrat que una majoria es decanta per la reunificació d'Irlanda.[CAIN 39] Els protestants es descriuen més sovint com britànics i unionistes mentre que els catòlics es descriuen com irlandesos nacionalistes.[CAIN 40]
Els catòlics només s'identifiquen amb l'Església Catòlica i durant el conflicte són entre el 34 i el 40% de la població, mentre que els protestants pertanyen a diferents corrents, principalment l'Església d'Irlanda i el presbiterianisme (respectivament, al voltant del 16% i el 20% de la població).[CAIN 41][CAIN 42] La freqüentació dels llocs de culte de les diferents religions és sensiblement més alt a Irlanda del Nord que a Gran Bretanya.[CAIN 43] Els matrimonis es donen més sovint entre persones de la mateixa comunitat religiosa a Irlanda del Nord que a Gran Bretanya.[CAIN 44]
L'origen del conflicte, la discriminació social, econòmica i política que afecta la minoria catòlica, ha estat lentament superada per diferents lleis, com ara la Fair Employment Act i els acords de pau, per bé que encara persisteixen algunes disparitats.[CAIN 45]
La població nord-irlandesa va tenir una presència policial més alta que la resta del Regne Unit. El 1994 hi havia un policia per cada 140 habitants.[CAIN 51] i això sense comptar la presència militar. Segons diverses investigacions, governamentals i independents, els Troubles són significativament responsables de l'augment de la taxa de suïcidis i de depressions.,[129] del consum d'alcohol i de medicaments (antidepressius, somnífers, sedants), així com de diferents problemes de salut, sentiments d'inseguretat, nerviosisme, malsons, etc. Així, prop del 30% de les persones preguntades en el marc del Cost of the Troubles Study patien trastorns per estrès post-traumàtic, més alt entre els catòlics que entre els protestants. En aquest mateix estudi, entre l'11 i el 13% de les persones preguntades, se sentien culpables d'haver sobreviscut al conflicte[125]
Republicans, lleialistes, unionistes, pacifistes, membres del moviment dels drets civils, lleialistes, cadascú posseeix el seu propi repertori de cants, poemes, etc.[CAIN 52] mentre que els artistes nord-irlandesos i els de tot el món tradueixen llur visió dels esdeveniments. Obres de ficció, (cinema, literatura, etc.) s'ocupen dels Troubles, de vegades únicament com a rerefons.[CAIN 53]
Des de principis del segle XX es desenvolupen els murals. Iniciats pels unionistes, s'utilitzen tot seguit per delimitar els barris segons llur color polític, i també per manifestar missatges polítics (de suport als paramilitars, als pacifistes o fins i tot al moviment dels drets civils). Aquestes pintures esdevenen una atracció turística a principis dels anys 90[CAIN 54]
Els diferents protagonistes del conflicte arriben estereotipats al cinema. Si a Jocs de guerra (1992), els republicans, i sobretot l'IRA Provisional pateixen una representació negativa, a L'ombra del diable (1997), són els britànics els que en surten malparats, mentre que el volunteer Frankie McGuire, interpretat per Brad Pitt, apareix com l'heroi perfecte.[130] El cinema contestatari britànic s'ha emparat també de la problemàtica nord-irlandesa per condemnar els atacs contra els drets humans. Això es veu per exemple a Hidden Agenda de l'anglès Ken Loach i a In the Name of the Father de l'irlandèsJim Sheridan. Els esdeveniments clau del conflicte, com ara el Diumenge Sagnant s'han presentant a Bloody Sunday (2002), l'atemptat d'Omagh a Omagh (2004) o el conflicte dels H-Blocks a Hunger el 2008, mentre que a Five Minutes of Heaven, del 2009, es parla de la difícil reconciliació entre les dues comunitats.
Si el moviment pels drets civils reprèn el cant del seu homònim americà (We Shall Overcome), els unionistes[CAIN 55] i nacionalistes[CAIN 56] posseeixen llurs cançons partidistes, mentre que els músics critiquen la violència en general (U2 amb Sunday Bloody Sunday), l'acció de les forces de seguretat britàniques (John Lennon i Yoko Ono amb The Luck of the Irish) o la dels grups paramilitars republicans (The Cranberries amb Zombie).
Historiografia del conflicte
Les investigacions sobre el conflicte s'han concentrat molt de temps en la violència militar i paramilitar. Si el funcionament dels grups republicans (IRA Provisional i Irish National Liberation Army en particular) ha estat l'objecte principal d'estudi, l'anàlisi dels grups legitimistes s'ha concentrat en les seves activitats purament criminals. L'Exèrcit britànic i la policia nord-irlandesa han estat estudiats tant des del punt de vista estructural i estratègic com sobre les múltiples controvèrsies que susciten. Amb la fi relativa del conflicte, s'observa una baixada de l'anàlisi de la violència militar i paramilitar en benefici d'investigacions sobre l'evolució d'Irlanda del Nord després dels acords de pau. Les ciències socials s'han afanyat per tal d'explicar la violència, les relacions entre les dues comunitats i la situació «post-conflicte», segons diferents aproximacions (socioeconòmica, geogràfica i identitària). La segregació identitària de la societat nord-irlandesa és un dels punts més importants d'anàlisi del conflicte i del país.[115]
↑ 2,02,1 S'han assenyalat diverses dates com a fi del conflicte : el 20 de juliol de 1997, el 10 d'abril de 1998, el 15 d'agost de 1998, el 2 de desembre de 1999, el 28 de juliol de 2005, el 26 de setembre de 2005 i el 8 de maig de 2007. Vegeu Ulster Volunteer Force
↑La xifra entre parèntesis és la del nombre d'antics membres de l'organització morts durant el conflicte.
↑La denominació anglesa «Troubles» té, en tant que terme polític, una llarga història, tant a Irlanda com a Anglaterra. En el context dels anys 1960, feia habitualment referència, o bé a la Guerra Angloirlandesa, que va tenir lloc després de la Primera Guerra Mundial, o bé a la Guerra Civil Irlandesa. Per bé que el terme existeix des de 1378, segons l'Oxford English Dictionary, aquest terme ha estat utilitzat diverses vegades en el passat per designar períodes de conflicte o de desordre. Caldrà esperar bastant de temps després del començament del conflicte perquè aquest terme sigui empleat de manera habitual per designar-lo. Vegeu CAIN. «Why is the conflict referred to as 'the Troubles' ?». Arxivat de l'original el 2010-12-06. [Consulta: 9 setembre 2010].
↑En no trobar Leo Martin, un republicà proper a la brigada de Belfast de l'IRA, el comando de quatre homes dispara a un vianant alcoholitzat que canta cants republicans. Mor de les seves ferides dues setmanes més tard
↑ En el sentit anglès de «fanatisme religiós». Vegeu Faligot p.172
↑La població del Nord utilitza llavors les inicials «I.R.A. » per formar I Ran Away (Vaig fugir)
↑ S'organitzen manifestacions al món sencer, i en una d'elles, a Dublín, l'ambaixada britànica és incendiada. El senador demòcrata dels Estats Units Edward Moore Kennedy critica violentament la presència britànica a Irlanda del Nord.
↑L'exèrcit britànic ja no actuava quan rebia advertiments telefònics dels "Provisionals". Vegeu Faligot p.159
↑Un membre de l'IRA és abatut al volant del seu cotxe. Aquest esclafa Joan, John i Andrew Maguire
↑Es tracta de tractar i de fer percebre els paramilitars com a senzills criminals de dret comú
↑ Inspirada en l'estratègia de «vietnamització» dels Estats Units durant la guerra del Vietnam, la ulsterització consisteix a reemplaçar poc a poc els membres de les forces de seguretat per súbdits d'Irlanda del Nord.
↑. És a dir: el dret de no portar l'uniforme del presoner, de no treballar, de reunir-se lliurement, de rebre de les visites, rebre una carta i un paquet per setmana i d'organitzar activitats educatives i recreatives així com la recuperació de les rebaixes de pena perdudes en el moment de les protestes precedents
↑. Aquesta qüestió ja havia estat a l'origen de diverses escissions en el passat: el 1932 en el moment de la fundació del Fianna Fáil i en 1970, quan es produeix l'escissió de l'IRA Provisional
↑ «la guerra serà guanyada amb un fusell Armalita a una mà i una papereta de vot a l'altra» Peter Taylor fa remuntar l'origen de la frase a 1981. Roger Faligot a 1983. Vegeu Faligot p.259
↑L'ús de la denominació Sinn Féin estava prohibit a Irlanda del Nord, llurs noms es basen en denominacions del tipus Republican Clubs. A continuació, el Sinn Féin Provisional reprendrà per a si mateix la simple denominació de Sinn Féin
↑«House of Commons Hansard debate for 15 Dec 1993» (en anglès). publications.parliament.uk. [Consulta: 8 setembre 2010]. « El govern britànic reconeix que pertany exclusivament al poble d'Irlanda, per acord de les dues parts, el Nord i el Sud, d'exercir el seu dret d'autodeterminació, sobre les bases d'un consentiment atorgat lliurement i simultània, i que abocaria a una Irlanda unida, si aquest fos llur desig »
↑ 115,0115,1Féron, Élise; Xavier Crettiez. Les violences politiques en Europe: Un état des lieux (en (francès)). 2010a ed.. París: La Découverte, p. 92-100. ISBN 2707164582.
↑British Military Intelligence. «Subversion[Enllaç no actiu] in the Ulster Defence Regiment». Arxivat de l'original el 2011-05-14. [Consulta: 7 juny 2010].
,_January_2010.JPG)
