Artois fou un comtat carolingi, del qual els comtes no són coneguts. El darrer fou suposadament Adalelm, un fill segon del qual (nascut vers 970) seria l'origen dels senyors de Béthune. Balduí II de Flandes va conquerir força abans Artois el 892. El comte Heribert II de Vermandois va ocupar Artois el 927, si bé el territori va restar disputat entre Arnold I el Vell de Flandès i el comte de Vermandois i Arnold I el va recuperar el 932. En accedir al tron de Flandes Arnold II el Jove a la mort del seu avi Arnold I el 965 el regne de França Occidental va agafar el control temporal de l'Artois però el va retornar a Flandes quan Arnold el Jove va arribar a la majoria d'edat. Va restar sota control de Flandes fins al 1180.
Després de la mort de Filip d'Alsàcia, el tractat d'Arràs (octubre de 1191) va confirmar que el comtat de Flandes perdia, en benefici de Felip August tot l'antic comtat de Boulogne, l'antic Ternois i el Pagus Atrebatensis, excepte Douai i la part de l'Ostrevant occidental que n'era veí.[2] El rei va rebre el jurament dels seus nous vassalls immediats del Bolonyès i del Ternois.[3]
Però quan Ricard Cor de Lleó del Regne d'Anglaterra es va trobar enfrontat amb el rei de França, Balduí no va vacil·lar a temptar de nou la fortuna de les armes, i per recuperar els territoris que els seus predecessors havien posseït, va signar el mes de setembre de 1196 el tractat de Rouen, renovat als Andelys el 1197: els dos contractants es comprometien a no fer pau separada amb Felip August. La majoria dels grans de Flandes i d'Hainaut van ratificar aquestes convencions a les quals es va adherir també el comte Renald de Boulogne[6] que es queixava d'una denegació de justícia de part del rei francès, i havia fet homenatge directament al comte de Flandes aliant-se amb ell i el comte Balduí II de Guînes, cosa que era una clara violació del tractat d'Arràs.[7] Balduí de Flandes, poc després, va posar setge a Arràs.[8]
Diferents circumstàncies van conduir Balduí a negociar, i va obtenir la pau de Péronne (2 de gener del 1200) en condicions relativament avantatjoses. Felip August abandonava Saint-Omer, Aire, els feus de Guînes, d'Ardres, de Lillers, de Richebourg, de La Gorgue, així com una terra que el procurador de Béthune tenia més enllà del fossat; confirmava la renúncia relativa a Mortagne, i afegia que en cas que el seu fill Lluís morís sense hereu, tot Flandes en la seva antiga extensió tornaria a Balduí sense obligació de compensació, excepte per al seu hereu.[9] El rei conservava Arràs, Bapaume, Lens, Boulogne, Saint-Pol, Hesdin i Béthune, és a dir que la restitució efectuada a Péronne no consistia més que en una banda bastant estreta de territori, al llarg de la frontera, des de Béthune fins al mar. Aquestes concessions eren el preu de l'abandó de l'aliança anglesa.[10]
L'any següent, Felip August va resoldre atacar Anglaterra i Ferran es va negar a seguir-lo i va pretendre exigir l'homenatge del comte de Guînes Arnoul II del que va envair el territori i va portar presonera en Flandre la seva dona Béatriu de Bourbourg.[12]
L'aliança del comte de Flandes i del comte de Boulogne amb el rei Joan sense Terra i amb l'emperador Otó IV es va deslligar tràgicament sobre el camp de batalla de Bouvines (27 de juliol del 1214). Els francesos van obtenir la victòria i Ferran va ser portat a captiu a París[13] (a una presó del Louvre). Renald I de Dammartin, presoner com el comte de Flandes, va ser tancat a Péronne on va morir; Felip August el va desposseir del seu comtat per donar-lo al seu propi fill Felip, que s'havia casat amb Matilde (que fou Matilda II de Boulogne), filla d'Ida i de Renald.[13] Ferran va continuar captiu durant dotze anys i no va sortir de la seva presó més que després de la mort de Lluís VIII; va signar l'abril del 1226, el tractat de Melun que, al començament de la regència de Blanca de Castella, va ser lleugerament modificat. És llavors, 6 de gener del 1227, quan Ferran va recobrar la seva llibertat.[14] Aquest tractat consagrava definitivament l'abandó dels territoris flamencs el conjunt dels quals havia constituït el comtat d'Artois; el silenci mateix sobre aquestos territoris implicava els desmembrament definitiu, si bé la responsabilitat inicial fou de Felip d'Alsàcia.[15]
Comtat feudal
Dinastia capeta
Lluís VIII va morir el 8 de novembre del 1226, deixant en el seu testament l'Artois en llegat al seu segon fill, Robert, encara un nen.[16] No va ser fins al 1237 que Robert va rebre efectivament del seu germà Lluís IX de França la terra d'Artois: Arràs, Saint-Omer, Aire, Hesdin, Bapaume, Lens i les seves dependències. Lluís IX havia confirmat les disposicions del seu pare en aquest sentit, afegint que Hesdin, Bapaume i Lens, que formava la viduïtat de la seva mare Blanca de Castella, no havien d'anar a Robert més que a la mort de Blanca; però aquesta va sobreviure al seu fill: Robert d'Artois va morir a Mansura (Egipte) el 1250 i la reina mare no va morir fins al 1252.[16]
L'Artois va passar al fill de Robert I, Robert II d'Artois. El 1297, el comtat d'Artois fou transformat en comtat-pairia. Robert II va morir a Kortrijk el 1302. El comtat fou llavors disputat entre el seu net Robert III d'Artois i la seva filla Mafalda d'Artois, i el Tribunal dels pars acabà decidint a favor de la comtessa Mafalda. Robert III va obtenir la senyoria de Beaumont-le-Roger amb títol de comtat. Condemnat per haver produït documents falsos, les seves terres foren confiscades; el seu fill Joan d'Artois va obtenir 20 anys després el comtat d'Eu (1350). Aquesta branca es va extingir el 1472.
L'Artois i el Franc Comtat, que aquest mateix Felip de Roure havia rebut de la seva àvia Joana (esposa d'Eudes IV de Borgonya), van passar per herència a la seva bestia, Margarita, germana de Joana (III), filla de Felip V.[20] Aquesta Margarida era vídua aleshores de Lluís I de Flandes (Lluís de Crecy, mort el 1346) i fou comtessa per dret del 1361 a la seva mort el 1382. Llavors la va succeir el seu fill Lluís de Male que va heretar l'Artois i el Franc Comtat.[20] Així l'Artois tornava a la casa de Flandes i incloïa la senyoria de Béthune, qui li havia estat incorporada per Felip IV de França el 1311, i havia seguit els mateixos destins que el comtat.[18]
Els comtats de Boulogne, de Guînes i de Saint-Pol van romandre en l'esfera d'influència de l'Artois, i, a excepció dels territoris que van ser temporalment ocupats pel Regne d'Anglaterra, van seguir tanmateix els seus destins.[21]
Darreres nissagues
A la mort de Lluís de Male (1384), l'Artois va passar a Margarida de Male i al seu espòs Felip l'Intrèpid, duc de Borgonya. El 1477, passà amb una gran part dels Estats Borgonyons al poder de la casa d'Habsburg, a qui fou arrabassat pels francesos per conquesta el 1640, annexió confirmada pel tractat dels Pirineus el 1659 i la Pau de Nimega el 1679. El comtadt d'Artois ja no fou un feu sinó que va passar al domini reial.
El títol de comte d'Artois fou portat per diversos prínceps francesos, dels quals només es pot esmentar el tercer germà de Lluís XVI de França, que després fou Carles X de França.
Filla del rei Felip V de França el Llarg i de la comtessa Joana II d'Artois, va heretar del seu besnebot Felip I els comtats de Bourgogne i d'Artois. Es va casar amb el comte Lluís I de Flandes (mort el 1346).
Fill de Margarida de França i de Lluís I de Flandes. Es va casar amb Margarida de Brabant filla del duc Joan III de Brabant. A la seva mort el 1383, el va heretar la seva fila Marguerida III.
Filla de Lluís II de Flandes i de Margaride de Brabant. En segones noces es va casar amb el duc Felip II de Borgonya, fill del rei de França Joan II el Bo i de Bona de Luxemburg.
Filla de Carles el Temerari i d'Isabel de Portugal. Ella fou duqussa de Brabant, de Limburg, de Luxembourg, i comtesse de Flandes, d'Artois, d'Hainaut i del Palatinat de Borgonya o Franc Comtat. Es va casar amb Maximilià, després emperador MaximiliàI d'Habsburg († 1519).
