L'etimologia de la paraula grega és desconeguda, i només apareix en els textos a partir de la descripció que fa Heròdot de les estàtues egípcies. Les fonts romanes van utilitzar la paraula per designar l'estàtua de bronze del déu Helios que s'aixecava a l'entrada del port de Rodes (el Colós de Rodes), que segons Plini el Vell tenia 70 colzes d'altura —uns 32 metres—), i també van anomenar així a la gran estàtua de l'emperador Neró, al costat de la qual es va aixecar posteriorment l'amfiteatre Flavi (el Coliseu).[2] El DLE recull com a segona accepció de «colós» en castellà 'persona o cosa que per les seves qualitats sobresurt moltíssim’.[3]
La major part de les nombroses civilitzacions del Pròxim Orient Antic van desenvolupar estatuària monumental, des de les més primerenques (Göbekli Tepe, X-VIII mil·lenni aC, vinculat al megalitisme —algunes de les manifestacions megalítiques són figuratives i fins i tot antropomòrfiques—) fins a les més tardanes, com els gàlates, que la van tenir almenys a la ciutat de Tavium, on va haver-hi una estàtua colossal d'un déu al que les fonts romanes equiparessin a Júpiter (segle iii)
L'estàtua colossal del temple de Karnak. Representava inicialment a Ramsès II i va ser posteriorment usurpat per Pinedjem I.Panorama de la sala XII del Museu del Louvre, amb el cap d'una estàtua colossal d'Amenofis III.[5]
Curos de Fleri.Còpia romana del Serapis de Briaxis.Príncep hel·lenístic (o "príncep de les Termes" pel Palazzo Massimo alle Terme, on es conserva), bronze a la cera perduda de 204 cm fins al cap, on portaria una corona avui desapareguda. S'ha proposat identificar-lo amb diferents governants hel·lenístics, com Àtal II, o amb el general romà Quint Cecili Metel Macedònic. Se'l considera inspirat en un dels retrats d'Alexandre de Lisip.Model en escaiola de l'anomenat "Toro Farnese", de Taurisc i Apol·loni de Tral·les (ca. 130 aC), de 370×295×300 cm. Podria ser una còpia romana de l'original grec, però en tot cas se la considera l'escultura en embalum rodó més gran que s'ha conservat de l'època.
Entre les escultures colossals d'època hel·lenística (el Toro Farnese de 370 cm, la Victòria de Samotràcia, que encara escapçada mesura 245 cm, el Laocoont i els seus fills, de 245 cm, el Gàlata Ludovisi, de 211 cm —l'impressionant fris de l'Altar de Pèrgam està compost per figures de mida propera al natural—) va destacar per la seva mida el Colós de Rodes (70 colzes, uns 32 metres), de l'escultor Cares de Lindos. El seu mestre (Lisip, que se situa cronològicament i estilísticament en la transició entre el període clàssic i l'hel·lenístic) havia realitzat una escultura de Zeus de quaranta colzes (uns 22 metres) per al temple d'aquest déu a Tàrent; i algunes de les seves escultures conegudes per còpies romanes també tenen grans dimensions, com la Flora i l′Hèrcules Farnese (317 cm) o l′Ares Ludovisi.[12] Els seus retrats d'Alexandre van tenir una gran influència posterior. Dinòcrates va projectar una ciutat que s'ubicaria sobre la mà d'una escultura colossal d'Alexandre tallada en una muntanya, i que no es va arribar a construir.
Els Dioscurs del Campidoglio. Amb el nom de Colossi es coneixien els dos grups escultòrics dobles, de cavall i domador, que avui s'identifiquen com a Càstor i Pólux. Aquests Dioscurs capitolins es van descobrir en 1560, mentre que els Colossi o Dioscuri del Quirinale es conservaven al turó d'aquest nom des de l'Edat Mitjana, amb diferents identificacions.
Hi ha testimonis literaris que l'any 299 aC el cònsol Espuri Carvili Màxim va manar realitzar una estàtua de Júpiter en el Capitoli amb les armadures capturades als samnites. La seva grandària era tal que podia veure's des de la muntanya Albano; i amb el material sobrant que es va recollir després de polir-la se li va aixecar a ell mateix una estàtua de bronze, que es va posar als peus de la del déu. Anterior fins i tot havia de ser "el Colós de l'Apol·lo toscà" (és a dir, etrusc) que, segons Plini el Vell "es veu a la biblioteca del temple d'August, amb una alçada de cinquanta peus, i que fa que dubtem si és més admirable el bronze o la bellesa";[14] i el "Júpiter dels lleontins", de set colzes d'alt.[15]
El programa iconogràfic d'August, que va incloure el Ara Pacis (amb retrats en relleu de tota la família imperial) i estàtues colossals d'August[16] i de la seva esposa Lívia, havia començat amb una una estàtua eqüestre (43 a. C.) que es va erigir en el rostra ( la tribuna d'oradors del Senat) al costat de la estatua eqüestre de Sila. Se'n desconeix la mida, però les variacions en el plantejament formal es coneixen per les emissions monetàries. A les escultures d'August es van utilitzar tot tipus de recursos iconogràfics, especialment la imitació dels models hel·lenístics, però evitant la divinització (apoteosi, que va obtenir en vida en algunes províncies orientals, però a Roma només es va realitzar després de la seva mort, fins llavors era únicament el Divi filius —fill del diví Juli Cèsar—) i la identificació amb la monarquia (ja que Octavi no era rex, sinó princeps, imperator i augustus entre altres títols).[17] "El gran cap de bronze d'August trobat a Mèroe havia estat arrencat del cos per ... les tribus meroïtes que van arrasar els campaments romans a l'alt Egipte, portada a l'emplaçament d'un temple de la victòria, i enterrada deliberadament sota l'escala principal... de manera que qualsevol que entrés... ultratjaria l'emperador romà en trepitjar-li literalment el cap".[18]
Entre les estàtues colossals de la dinastia julioclàudia va estar l'acròlit colossal d'Antònia Menor conegut com Juno Ludovisi. Els acròlits només tenien de marbre el cap i el terme de les extremitats, quedant la resta del cos representat per una carcassa de fusta que podia vestir-se de teles o amb altres materials. La major va haver de ser l'anomenat Colòs de Neró, de bronze i amb més de trenta metres d'alçada, que s'aixecava a l'atri de la Domus Aurea. Després de la mort de l'emperador, se'n va substituir el rostre per evitar la identificació de Neró amb la divinitat representada (Helios). En les seves proximitats es va construir l'amfiteatre Flavi, anomenat "Colosseu" per aquesta estàtua.
De la dinastia Flàvia es conserven estàtues imperials, i testimonis literaris i numismàtics d'una estàtua eqüestre de Domicià, que va ser destruïda. Hauria mesurat 12 o 13 metres juntament amb el seu basament. També associada a Domicià hi ha testimonis d'“una estàtua colossal amb el cap d'Apol·lo”. L'estàtua de Vespasià, de 30 colzes, es va situar al costat del temple de la Pau.[15]
Entre les estàtues colossals de la dinastia antonina va destacar la desapareguda estàtua eqüestre de Trajà que, juntament amb el seu pedestal, mesurava probablement entre 10 i 12 metres d'alçada. No es conserven més que testimonis escrits i una reproducció numismàtica, però se sap que va servir de model per a l'estàtua eqüestre de Marc Aureli, de dimensions un terç inferiors. El programa iconogràfic de Trajà, que va incloure la columna trajana, també es va desenvolupar a través d'estàtues destinades al culte imperial en ciutats de tot l'imperi, seguint la pràctica iniciada amb els emperadors julioclaudis. Quant al programa iconogràfic d'Adrià, va tenir com a característica pròpia la divinització del seu amant Antínous, mort prematurament. El mausoleu d'Hadrià (avui Castel Sant'Angelo) estava culminada per una estàtua colossal d'Adrià conduint una quadriga[19] (en alguna font es diu que per "una cadira curul d'una desmesurada grandesa i en proporció a aquella mola o vast monument").[15] Les estàtues colossals dels banys de Sagalassos eren possiblement de tres emperadors i les seves esposes, dels quals s'han trobat parts de les de Marc Aureli, Adrià i Faustina la Major (esposa d'Antoní Pius).[20] La columna d'Antoní Pius estava coronada per una estàtua d'aquest emperador, de qui també queden restes d'una estàtua colossal.[21]
Entre les estàtues parlants de Roma (denominació popular de les estàtues d'època romana presents als carrers de Roma on tradicionalment es consentia la fixació de pasquins) hi havia estàtues colossals o fragments d'elles, com l'anomenada Madama Lucrezia o l'anomenat Marforio.
Relleus de Sarab-e Bahram ("font de Bahram"), finals del segle III. Representa l'emperador Bahram II entronitzat, flanquejat per alts càrrecs de la cort: a l'esquerra un papak (visir) i el moebedKatir (màxim sacerdot zoroastrià), a la dreta prínceps o alts nobles.
L'escultura romana d'Orient va mantenir la tradició imperial romana d'estàtues colossals,[26] entre les quals les fonts citen l'estàtua colossals de l'emperador Justí II i estàtua colossal de l'emperadriu Sofia (565-578). La de l'emperador (que en alguns textos es confon amb Justinià II) estava situada sobre una columna en la segona regió de Constantinoble (lloc on va construir el seu palau) i va ser destruïda pel terratrèmol de l'any 866.[27] A Roma es va aixecar, sobre l'anomenada columna de Focas, que encara es manté in situ, una "enlluernadora" estàtua daurada de l'emperador romà d'Orient Focas, que només es va mantenir entre el 608 i el 610.
L'art carolingi no va produir manifestacions escultòriques de gran envergadura (l'estàtua eqüestre de Carlemany és només una estatueta), però les descripcions literàries del palau d'Aquisgrà i la seva capella palatina manifesten la presència d'algunes escultures portades d'Itàlia i d'altres que es va encarregar de fondre en bronze, per legitimar l'Imperi com una continuïtat del romà: "al vestíbul de l'edifici sagrat s'erigia una lloba de bronze, a l'atri hi havia una font amb forma de pinya envoltada per les personificacions de quatre rius i una estàtua eqüestre del rei ostrogot Teodoric també embellia el palau";[28] coronant-lo, es va col·locar una àguila de bronze en actitud de vol.[29]
Les figures esculpides en els brancals dels pòrticsromànics i gòtics poden assolir dimensions superiors al natural, cosa que permet a algunes fonts anomenar-les "escultures colossals".[30] Per raons òbvies, les figures de Sant Cristòfol es representaven a grans dimensions; la del priorat de Norton, de 337 cm, datada entre 1375 i 1400, es considera la major de l'Anglaterra medieval.[31]
També hi ha estàtues colossals en l'hinduisme i el jainisme (estàtua Gommateshwara, any 983, 17 m), i continuen fent-se actualment (estàtua Kailashnath Mahadev), Nepal, estàtua de Murugan, Malàsia).
Estàtua de Neminatha (16 m) a Tirumalai, Tamil Nadu.
Indonèsia i illes del Pacífic
Megàlits de Pasemah
La meseta de Pasemah (dels pasemah, al sud de Sumatra) és la tercera regió megalítica del món en termes quantitatius, amb 26 ubicacions disperses sobre una zona de 80 km². Les datacions per carboni 14 donen una antiguitat de fins 3.600 anys abans del present.
Tiqui representant ele cap Taka'i'i.
Jaciment arqueològic de Mea'e Te l'Ipona, a prop del poble de Puamau, illa d'Hiva Oa, Illes Marqueses
Un tiqui, ti'i en tahitià, terme que significa o bé « home », « déu » o « home-déu », és una representació humana esculpida estilitzada que trobem a Oceania, en forma d'escultura o penjoll, sovint fet de jade o d'os.
Els moais de l'illa de Pasqua arriben a mesurar més de deu metres; però algun dels que van quedar sense acabar, abandonats al seu planter, en fa més de vint.
Escultura de l'Edat Moderna
La Plaça de Sant Pere del Vaticà està envoltada de 162 (o 140)[33] escultures de sants, realitzades per col·laboradors de Bernini, presidides per la de Jesucrist, de mà del propi Bernini, i els dotze apòstols, més Sant Pere i Sant Pau en un pla inferior. En el primer pla de la imatge, Sant Pau, d'Adamo Tadolini. Les dimensions de les figures dels sants (uns 310 cm d'alçada) són la meitat de les dels apòstols.
Des de la Revolució francesa va canviar el sentit polític de l'estatuària monumental, que es va vincular al nacionalisme, però es va seguir utilitzant el recurs a la grandària més gran que el natural; amb criteris estètics neoclàssic o romàntic, seguint les directrius oficials de l'academicisme i l'historicisme.[34]
Projecte de font conegut com a Elefant de la Bastilla, de Jean-Antonie Alavoine (1812, no es va arribar a finalitzar), que es realitzaria amb els canons presos "als insurgents espanyols" en 1810.[36]
Estàtues de Napoleó. Algunes són de l'època de Napoleó Bonaparte, i fins i tot de la monarquia de Juliol; però la utilització més gran de la seva imatge va correspondre a l'època de Napoleó III, que buscava amb això la seva pròpia legitimació. Hi va haver una proposta, similar a la que a l'Antiguitat es va fer a Alexandre, de tallar la seva efígie en una muntanya dels Alps, al costat del pas del Simplon.[37]
Monument a Beethoven. Hi ha bustos anteriors, però la primera estàtua colossal dedicada a Beethoven (d'Ernst Hähnel i Jacob Daniel Burgschmiet, encara que un dels impulsors, el músic Liszt, havia exigit que l'escultor fos Lorenzo Bartolini es va erigir a Bonn amb motiu del 75è aniversari del seu naixement; es venia patrocinant des de poc després de la seva mort (1827), en un moment en què no hi havia tradició de dedicar monuments a figures de la cultura (un monument a Schiller es va aixecar el 1839 i un a Mozart a Viena a Salzburg el 1842, el Monument a Goethe i Schiller a Weimar -d'Ernst Friedrich August Rietschel, 3,7 m- es va aixecar 1857). A Viena es va aixecar un monument a Beethoven (de Caspar von Zumbusch) en 1880, a la Beethovenplatz.
Quadrigues del Grand Palais (Exposició Universal de 1900)
Estàtua eqüestre de Joana d'Arc, Emmanuel Fremiet, 1899; l'única d'iniciativa pública entre les 150 estàtues erigides a París en el període 1870-1914, anomenat "l'edat d'or de l'estatuumania" (totes les altres van ser fruit d'iniciatives privades).
Estàtua eqüestre de Víctor Manuel II (Roma, 1910, 12 × 10 m, 50 tones de bronze, d'Enrico Chiaradia), presideix el Vittoriano, que inclou moltes altres escultures colossals.
La Glòria recompensa al Valor i al Geni, grup escultòric que remata l'Arc de la Rua Augusta de Lisboa, Celestin Anatole Calmels. Les escultures del pla inferior (riu Tajo i Duero, i personatges portuguesos) són de Vítor Bastos. 1875.
Estàtues colossals del Stadio dei Marmi ("estat dels marbres") de la Accademia fascista maschile di educazione fisica) en el Foro Italico o Foro Mussolinni, 1928-1932, projectat per Enrico Del Debbio.
Kartlis Deda (1958, Tbilissi, 20 m), d'Elguja Amashukeli; el mateix autor va realitzar l'estàtua eqüestre de Vakhtang (1967 —a la propera localitat de Metekhi).
Mestres de l'escultura contemporània, com Henry Moore (part de la producció de la qual consisteix en obres que, en el seu aspecte figuratiu, s'han de considerar escultures colossals), reflexionen explícitament sobre el concepte de l'escala i la mida.[47] Reflexions semblants, des de plantejaments artístics molt diferents, va fer en els seus últims anys el pintor Salvador Dalí (Dolmen de Dalí, Madrid, 1986, concebut com un monument a la ciència i la tècnica i inclou una gran figura masculina que representa Newton davant d'un dolmen de 13,3 m).
Monument al Renaixement Africà (Dakar, 2009), 49 m. Polèmica idea del president Abdoulaye Wade, va ser realitzada per la companyia Mansudae, la mateixa que realitza la iconografia oficial del règim nord-coreà (estàtues colossals de la família Kim, governant per tres generacions).
D'altra banda, amb diversos criteris estètics, s'ha continuat la tradició d'aixecar estàtues colossals amb propòsits ideològics o religiosos (tant del cristianisme com de les religions orientals), les dimensions de les quals són objecte d'emulació competitiva.
↑Minerva Ingres (260 cm sense cap), Louvre: Cette statue colossale compte parmi une série nombreuse de répliques romaines inspirées des créations du sculpteur athénien Phidias (actif entre 460 et 435 avant J.-C.). Le type statuaire, qui dérive de celui de l'Athéna Parthénos, reproduirait l'Athéna Promachos en bronze de l'Acropole d'Athènes ou l'Athéna Areia de Platées. La technique des pièces rapportées adoptée par le copiste afin, probablement, d'imiter la technique acrolithe de l'original, conforte volontiers cette dernière hypothèse.Palas de Veletri (305 cm), Louvre: Cette statue colossale d'Athéna, trouvée à Velletri au XVIIIe siècle, reproduit une effigie de bronze, disparue, dont des répliques romaines et des fragments de moulages antiques découverts à Baïes près de Naples gardent le souvenir. Créé vers 430 avant J.-C., l'original est généralement attribué à Crésilas : le sculpteur crétois est l'auteur d'un portrait de Périclès dont une copie, conservée au British Museum, présente un visage ovale et une acuité des traits identiques à ceux de la déesse.
↑Miguel Ángel Elvira: Leócares y Briaxis tras el Mausoleo[Enllaç no actiu] en Artehistoria: "... de él [Briaxis] se citan estatuas colosales en Rodas, un gran Apolo en Dafne (junto a Antioquía), un retrato de bronce de Seleuc I Nicàtor, rey de Siria, y otras obras más, que acreditan una actividad profusa. Lo que ocurre es que, por desgracia, ninguna copia ha podido ser identificada hasta hoy. Incluso su escultura más famosa, la imagen de culto que será adorada como Serapis en Alejandría, se halla sujeta a discusión: frente a la teoría tradicional, que quería reconstruirla a través de las múltiples representaciones romanas del dios, con bucles verticales cayendo sobre la frente, parece que debe adoptarse un criterio distinto: el Serapis romano no es el elaborado por Briaxis, pues éste se hallaba más cerca de los Asclepios u otros dioses barbados de su época: el llamado Asclepio de Alejandría es quizá el mejor candidato a la identificación, y nos daría una obra de estética grandiosa, pero suave a la vez, casi más cercana a Praxíteles que a Escopas."
↑*John Henry Middleton, XIII - Column of Antoninus, en Ancient Rome in 1885, 1885: "On the summit of the column stood a colossal statue of Antoninus in gilt bronze."
Barbara Burrell, Neokoroi: Greek Cities and Roman Emperors, 2004, pg. 104-106: "Fragments from the statue of Antoninus Piius indicate that he (or another of the male colossi) was about four times life size, nude, and seated. His head, turned strongly to his left, was diademed with a plain fillet, and he likely held a sceptre or spear in his left hand. The pose and attributes are those of Zeus, wich recalls the fact already mentioned, that Antoninus was called by the epithet Olyimpios at Sardis. ... As on the colossal portrait of Titus from Ephesos, the mouth is slightly open, conveying the ideal of an inspired ruler; that and the turn of heas produced a dynamic effect. ... This idiosyncratic portrait does not correspond exactly with any one portrait type of any Antonine or Severan emperor. Still, the colossus of Antoninus Pius shows that idiosyncratic likenesses conforming to no exact type should be no surprise here. The physiognomy is quite dissimilar to Marcus Aurelius'mature portraits, in which an abundant moustache (like that of his reidentified Sardian colossus) always covers the upper lip."
↑"One could also view the two shining white cylinders as simply a monumental base for the statue of Augustus, whose proportions must have been colossal, to match those of the Mausoleum. That such colossal statues of Octavian did in fact exist in Rome at this time is attested by a head about 1.3 meters high, in the Cortile della Pigna of the Vatican. In spite of the baroque restoration of many locs of hair, it is clear that the head belons to Augustus's earliest portrait type, and the sharp and bony features of the youthful portraits are unmistakable. Since the head must have belonged to another statue, not the one on the Mausoleum, it is further evidence for the unprecedented claims Octavian was making for himself at this time." (Paul Zanker, The Power of Images in the Age of Augustus, pg. 76).
↑Una estatua gigante para Mao - Una efigie dorada de 37 metros en una zona rural china, El País, 5 de enero de 2016: "Una gigantesca estatua dorada que representa al “Gran Timonel” sentado en actitud de reposo está recibiendo estos días los últimos toques en lo que hasta ahora había sido tierra de cultivo en el condado rural de Tongxu, en la provincia de Henan. La imagen, de 37 metros de altura —apenas nueve menos que la estatua de la Libertad en Nueva York— ha costado tres millones de yuanes (unos 423.000 euros) y ha sido sufragada principalmente por empresarios de la región, aunque los habitantes del pueblo también han participado, según el Diario del Pueblo. La construcción de la efigie, fabricada con acero y cemento, ha durado nueve meses." La estatua gigante de Mao es derribada por carecer de “permiso”, El País, 8 de enero de 2016.
China levanta en Tíbet la mayor estatua en tributo a Mao: "en el centro de la ciudad tibetana de Gonggar, a cien kilómetros al sur de la capital de la región autónoma de China, informa la agencia oficial Xinhua. ... El monumento es el de mayor tamaño en toda China en tributo a Mao. Mide 7 metros de altura y descansa bajo un pedestal de otros 5 metros. Pesa 35 toneladas y está preparado para resistir los embates de cualquier fenómeno de la naturaleza, desde un terremoto hasta una tormenta de rayos. "Para proteger la estatua, hemos añadido un pararrayos y reforzado la base, para que el presidente Mao pueda resistir terremotos de hasta 5,5 en la escala Richter", ha explicado un responsable del Partido Comunista en la zona. La estatua llegó a Gonggar hace un mes procedente de la provincia de Hunan, pero sólo hoy han empezado los obreros a erigirla en su plaza de Shangcha. "Tiene un gran significado porque se trata de la primera estatua de Mao Zedong en el Tíbet", ha declarado un funcionario del gobierno del distrito de Gonggar."" (posibles imágenes [1][2][3]Arxivat 2016-01-25 a Wayback Machine.).
Yet, according to Moore, when holding a maquette in this way, he was ‘seeing and feeling it as life-size’: ‘in my mind there’s never any change of scale at all’. The difference in scale between hand-held object and towering final sculpture is denied, and equally the difference in scale between small maquette and sculptor’s hands is overlooked. This paradoxical holding of the life-size within his hands is indicative of an apparent contradiction within Moore’s approach to the issue of scale. On the one hand, there is Moore’s persistent use of enlargement, which from the late 1960s was often achieved through the use of polystyrene models. On the other, there is the declaration from Moore that to him as sculptor, no change of scale occurred between a hand-held model and its colossal counterpart.2 Scale was paradoxically the same at any size. This essay will propose that there are several explanations for this apparent contradiction – explanations that reveal much about Moore’s attitude to scale, artistic vision, distance, and the socio-historical conditions in which he worked.
![L'anomenada "Gran Esfinx de Tanis"[7] del Departament d'antiguitats egípcies del museu del Louvre. Porta els noms d'Amenemhet II (Dinastia XII), Merneptah (Dinastia XIX) i Shoshenq I (Dinastia XXII).](Fitxer:Great_Sphynx,_Louvre_2009.jpg)
![Heroi amb lleó (552 cm), interpretat habitualment com a Gilgamesh, procedent de Dur-Sharrukin. Museu del Louvre.[8]](Fitxer:Hero_mastering_a_lion_-_721-705_BCE_-_Khorsabad_-_Louvre_-_AO_19861_-_picture_1.jpg)
.jpg)
![L'anomenat Nil Vaticà, còpia romana d'un original de l'escola d'Alexandria.[13]](Fitxer:Vmnilus.jpg)
![Cap colossal d'August (1,3 m) al Cortile della Pigna dels Museus Vaticans.[23]](Fitxer:Caesar_Augustus_(Vatican_Museums)_September_2015-1.jpg)
.jpg)
![Estàtua colossal de Trajà, procedent de Baelo Claudia, en el Museu de Cadis (més de tres metres d'alçada).[24]](Fitxer:Museo_de_C%C3%A1diz-Estatua_de_Trajano-20110913.jpg)
.jpg)
.JPG)
![Escultura colossal de la deessa Coatlicue.[32]](Fitxer:20041229-Coatlicue_(Museo_Nacional_de_Antropolog%C3%ADa)_MQ-3.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
![Estàtua de William Penn, per Alexander Milne Calder, situada sobre l'Ajuntament de Filadèlfia, 1894.[39]](Fitxer:PH(1897)_p11_STATUE_OF_WILLIAM_PENN.jpg)
_(5911194001).jpg)
![Cap colossal d'Antonio Machado (80 cm.), de Pablo Serrano, 1966, censurada durante el franquismo.[49]](Fitxer:Soria_-_Monumento_a_Antonio_Machado.jpg)
_04.jpg)
.jpg)
_(11983343563).jpg)
