La columna salomònica o columna entorxada o encara helicoidal és una columna de forma helicoidal, que s'utilitzà fonamentalment a Europa a l'arquitectura barroca.^[1]

Encara que no fou un estil de construcció emprat a èpoques antigues, el seu nom procedeix de la denominació donada pels arquitectes barrocs, a partir de la descripció que es fa a la Bíblia de les columnes del gran temple del rei Salomó a Jerusalem, destruït l'any 586 aC. Aquest temple tindria dues columnes principals flanquejant el vestíbul, amb fust retorçat, que portaven els noms de Boaz i Jachin, que simbolitzaven respectivament la força i l'estabilitat.

Aquest peculiar estil de fust pot haver evolucionat des de l'estil manifestat a la Columna de Trajà de la Roma antiga, erigida com a homenatge a l'emperador del mateix nom; l'antiga columna té el fust decorat amb una banda única contínua, en forma d'espiral. Aquesta banda té una sèrie d'imatges que representen el poder militar de Trajà a la batalla. Aquestes columnes també semblen haver tingut ús a l'arquitectura i decoració romana d'Orient.

Una columna salomònica comença en una base i termina en un capitell, com la columna clàssica, però el fust té un desenvolupament retorçat de forma helicoidal que dona generalment sis voltes i que produeix un efecte de moviment, força i dramatisme. La introducció de la columna salomònica al barroc manifesta la condició d'art en moviment. En moltes ocasions es troba el fust cobert amb decoració vegetal a base de fulles de parra. Els capitells poden ser de diversos ordres, predominant l'ordre compost i l'ordre corinti. És corrent que el seu ús sigui més aviat com una columna ornamental que no tectònica, pel que és molt habitual que aparegui en retaules o adossada junt amb altres ornaments.

L'ús més destacat de columnes salomòniques es dona al baldaquí dissenyat per Gian Lorenzo Bernini a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Aquest tipus de columna es feu molt popular a l'Europa catòlica, incloent la part sud d'Alemanya (Església de Sant Carles Borromeu a Viena); es va estendre a Espanya, quasi al mateix temps que Bernini construïa les seves columnes, i d'Espanya passà en poc temps a les colònies americanes, on s'utilitzà freqüentment a esglésies com a element característic de l'estil xorigueresc (Temple de Santa Prisca de Taxco).

Després del 1660, aquest tipus d'ornamentació es convertí en característica bàsica de disseny de mobiliari a França, Holanda i Anglaterra.

També es troba al Park Güell, de l'arquitecte català Antoni Gaudí.

Bibliografia per saber-ne més:

• Cèsar Martinell i Brunet: Arquitectura i escultura barroques a Catalunya, 3 volums. Monumenta Cataloniae vol X-XI-XII. Editorial Alpha, Bcn, 1959-1963. [Volum I) Els precedents. El primer barroc (1600-1670), 130 pàgines + 98 làmines. Volum II) Barroc salomònic (1671-1730), 164 pàgines + 101 làmines. Volum III) Barroc acadèmic (1731-1810), 191 pàgines + 100 làmines.]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Columna salomònica

• Columna de Trajà
• Arquitectura barroca
• Barroc
• Columnes de Bellaterra

• Història de l'art català / «Barroc salomònic a Catalunya», a Viquillibres.
• «Parella de columnes salomòniques». catàleg / col·lecció del MNAC, 06-08-2018.
• «La Casa Monès de Sant Cugat. Espiral Espiritual», El Rondaller, 1 de febrer del 2022
• «Les columnes de doble gir». Bloc de la Sagrada Família, 21-11-2018.