La colrave (Brassica oleracea var. gongylodes) és una varietat mengívola de la col del gènere Brassica.[1]
Tot i que es troben també les paraules colirave,col-i-nap,col-rave, el Termcat proposa la versió sense «i» o guionet.[2]
La seva producció està sotmesa al Reglament d'inscripció de varietats d'espècies hortícoles de 1986, modificat el 2006.[3]
És una planta biennal, de fulles enteres, carnoses i glabres d'un verd glauc o porpra. Segons les variants, el nap és de color quasi blanc, verd clar fins a blau porprat. El bulb, des del punt de vista botànic, no és pas un tubercle sinó un creixement secundari de l'hipocòtil,[4] sota el qual creix l'arrel mestra. El primer any forma el pseudobulb, l'any següent damunt el bulb es desenvolupa una tija que porta les flors.
La colrave és una crucífera molt popular a la cuina alemanya, en què el bulb és menja a centenars de variants: fresca i ratllada en amanides, estofada (sola o amb safanòries, en puré, buidada i farcida de carn, de peix, de gamba d'esquer, de formatge… El gust suau (amb una olor de col força discret) permet una combinació amb moltes preparacions amb gusts més pronunciats. Quan són molt fresques, les fulles, i sobretot les fulles interiors, més suaus i amb tiges menys llenyoses, es mengen en amanides, o picolades a la manera de julivert per a donar, per exemple, un accent de color a la sopa de colrave.
Receptes
A la cuina catalana contemporània és poc popular: el Corpus de la cuina catalana no en menciona cap recepta.[5] El moviment de la cuina ecològica va tornar a descobrir «el parent més desconegut de les cols»[6]