La Classificació tipogràfica Bringhurst va ser realitzada el 1992,[1] és principalment de caràcter historicista i s'inspira en diferents estils artístics, que van des del Renaixement fins al postmodernisme.
Una família tipogràfica un grup de signes escripturals que comparteixen trets de disseny comuns, conformant tots ells una unitat tipogràfica. Els membres d'una família s'assemblen entre si, però també tenen trets propis.
Existeixen multituds de famílies tipogràfiques, algunes d'elles tenen més de cinc-cents anys, altres van sorgir en l'explosió creativa dels segles XIX i XX, altres són el resultat de l'aplicació dels ordinadors a la impremta i al disseny gràfic digital i altres han estat creades explícitament per la seva presentació a la pantalla dels ordinadors, impulsades en gran part per la web.
Unes i altres conviuen i són utilitzades sense establir diferències de temps, pel que és necessari establir una classificació ens permeti agrupar aquelles fonts que tinguin característiques semblants.
Hi ha hagut molts intents d'intentar agrupar les formes tipogràfiques en conjunts que reuneixin certes condicions d'igualtat, generalment basats en la data de creació, en els vessants artístics que els van influenciar o en criteris morfològics.
Classificació de Bringhurst
Aquesta classificació divideix les famílies tipogràfiques en 8 grups, depenent de les següents característiques.
Renaixentistes
Mostra de tipografia Centaur i Garamond
Les lletres romanes renaixentistes van ser desenvolupades pels erudits i escribes del nord d'Itàlia del segle XIV i xv. La transformació des de la cal·ligrafia va començar el 1465 a Itàlia i va durar més d'un segle.
Traçat modulat i suau.
Eix humanista és de tipus oblic.
Altura de X modesta.
Remats són fins, ja que deriven de la ploma cal·ligràfica.
En el segle xviii els tipògrafs van començar a barrejar en la mateixa línia els tipus romans i itàlics. Les formes barroques semblen més modelades i més allunyades de l'escriptura manual que les formes renaixentistes. Es van utilitzar a Europa durant el segle xvii, van prosseguir en part del segle xviii i es van reutilitzar en el segle xix. De vegades les lletres desenvolupen un eix vertical secundari, però l'eix primari del traçat de la ploma és normalment oblic.
El traçat, els serifs i els acabaments són modulats.
Són del segle xviii. La primera d'elles és Roman du Roi, creada a França al voltant de 1690, són belles amb formes tranquil·les, reflex de l'era racionalista:
Les podem trobar en el segle xviii i el segle xix.
Aquesta família tipogràfica sembla més dibuixada que escrita, estan fetes com si s'haguessin traçat amb ploma, permetent que el traç canviï de prim a gruixut. El contrast dramàtic és essencial pels tipus romàntics.
Tenen un alt contrast.
Els serifs abruptament prims.
Els remats són arrodonits.
Les obertures són petites.
L'eix principal normalment és vertical i l'eix secundari és oblic.
Són de finals del segle xx, són el resultat de reciclar i revisar les formes Neoclàssiques, Romàntiques i Premodernes. Són normalment paròdies de les fonts Neoclàssiques i Romàntiques
Robert Bringhurst (2008) "Los elementos del estilo tipográfico" (The Elements of Typographic Style; edició original 1992). Méjico: Libraria-Fondo de Cultura Económica
María de Lourdes Fuentes Fuentes i Marcela Huidobro Espinosa "Creación de un sistema interactivo: Elementos fundamentales de la tipografía" Capítulo 3: Clasificación tipográfica (PDF) Universidad de las Américas Puebla (Mèxic). Escuela de Artes y Humanidades. Departamento de Diseño de Gráfico.
