Actors caractetizats de samurai i ronin a l'estudi Eigamura de Kyoto.
Chanbara (チャンバラ "lluita d'espases"[1]), a vegades també transcrit com chambara[2] o txambara, és com s'anomena el gènere cinematogràficjaponès de samurais. El terme es referia inicialment a les escenes de lluita d'espases en el teatre i el cinema.[3] El chanbara és un subgènere de jidaigeki, els drames d'època japonesos. Jidaigeki es refereix a una història ambientada durant un període històric, i que no necessàriament ha de tractar de samurais ni representar lluites d'espases.
Mentre que les primeres obres d'època sobre samurais eren més dramàtiques que no pas basades en l'acció, les pel·lícules de samurais posteriors a la Segona Guerra Mundial es van fer més basades en l'acció, amb personatges més foscos i violents. Les pel·lícules de samurais de la post-guerra tendien a retratar guerrers amb greus cicatrius físiques o psicològiques.[4]Akira Kurosawa va estilitzar i exagera la mort i la violència a les èpiques samurai. Els seus samurais, així com d'altres representats al chanbara, són figures solitàries, més preocupades d'amagar les seves habilitats marcials que no pas de mostrar-les.
Històricament, el gènere sol establir-se durant l'era Tokugawa (1603-1868). El chanbara sovint se centra al final de la vida d'un samurai: moltes de les pel·lícules tracten sobre ronin, o samurais que s'enfronten al seu canvi d'estatus resultant d'una societat canviant.
Les pel·lícules de samurais es van fer constantment a principis de la dècada de 1970, però la sobreexposició a la televisió, l'envelliment de les grans estrelles del gènere i la contínua disminució de la indústria cinematogràfica japonesa van posar fi a la major part de la producció d'aquest gènere.[5]
Directors de chanbara
Akira Kurosawa és probablement el director de chanbara més conegut a occident.
Daisuke Itō i Masahiro Makino van ser fonamentals per al desenvolupament del chanbara durant l'època del cinema mut.
Akira Kurosawa és segurament el director més conegut per a les audiències occidentals, i també ha dirigit les pel·lícules samurais més conegudes per l'audiència occidental. Va dirigir Shichinin no Samurai, Rashōmon, Kumonosu-jō, i Yōjinbō entre altres. Va treballar molt sovint amb Toshirō Mifune, possiblement l'actor més famós del Japó del moment. El mateix Mifune tenia una productora que produïa chanbara, sovint amb ell d'actor protagonista. Dues de les pel·lícules de Kurosawa foren basades en les obres de William Shakespeare, Kumonosu-jō (Macbeth) i Ran (El Rei Lear). Una part de les seves pel·lícules es van versionar a Itàlia i als Estats Units com a westerns, o com a pel·lícules d'acció en altres contextos. La seva pel·lícula Shichinin no Samurai (els Set Samurais) és una de les fites més importants del gènere i la més coneguda fora del Japó. També il·lustra algunes de les convencions de la pel·lícula de samurais en què els personatges principals són ronin, lliures d'actuar tal com dicten les seves consciències. És important destacar que aquests homes tendeixen a fer front als seus problemes amb les seves espases i són molt hàbils en fer-ho. També mostra la impotència dels camperols i la distinció entre les dues classes.
Les pel·lícules de Kihachi Okamoto se centren en la violència d'una manera particular, concretament, a les seves pel·lícules Samurai, Kiru i Dai-bosatsu Tōge. Aquesta última essent particularment violenta. Els seus personatges es troben sovint allunats dels seus entorns, i la seva violència es mostra com una mala reacció al desconeixement.
Moltes de les pel·lícules de Hideo Gosha van ajudar a crear l'arquetip del proscrit samurai. Les pel·lícules de Gosha són tan importants com les de Kurosawa en termes de la seva influència, estil visual i contingut, però no són tan conegudes a occident. Les pel·lícules de Gosha sovint retraten la lluita entre el pensament tradicional i el modern, i eren decididament anti-feudals. Va deixar de filmar chanbara, canviant al gènere Yakuza, a la dècada de 1970. Algunes de les seves pel·lícules més destacades són Goyōkin, Bakumatsu Shidai Hitokiri, Sanbiki no Samurai i Kedamono no ken.
Kenji Misumi va filmar chanbara des dels anys cinquanta fins a mitjan anys setanta. Va dirigir aproximadament 30 pel·lícules en el gènere, incloent algunes de les pel·lícules de Kozure Ōkami i de la sèrie Zatōichi.
Un exemple excel·lent del tipus d'immediatesa i acció evident al chanbara seria la primera pel·lícula de Gosha Sanbiki no Samurai, basada en una sèrie de televisió. Tres pagesos segresten la filla del magistrat local per cridar l'atenció sobre la fam dels camperols locals, i apareix un ronin que decideix ajudar-los. En el procés, dos ronin amb aliances canviants s'uneixen al drama, eixamplant el conflicte, que eventualment condueix a traïció, assassinat i batalles entre exèrcits de ronin mercenaris.[6]
Cartell promocional de Shichinin no Samurai.
Influències al cinema occidental
Inicialment, les primeres pel·lícules de samurais van estar influenciades pel gènere western que encara creixia abans i durant la Segona Guerra Mundial. Des d'aleshores, ambdós gèneres han tingut un impacte saludable l'un sobre l'altre.[7] Dos pares del gènere, Akira Kurosawa i Masaki Kobayashi, van reconèixer estar influenciats per directors de cinema americans com John Ford.[8][9][10]
