Chūō, com a combinació dels antics districtes abans esmentats, és el centre de l'antiga ciutat de Tòquio/Edo. De fet, el nom del districte traduït al català és "centre", ja que és el centre econòmic i comercial de l'antic Tòquio abans de la consolidació de Shinjuku després de la Segona Guerra Mundial.
El barri més famós de Chūō és Ginza, situat on abans hi era la seca d'argent de la qual pren el seu nom. La seca d'or o Kinza (金座) on avui es troba la seu del banc del Japó, és també a Chūō.
Geografia
El districte especial de Chūō es troba localitzat al centre de la regió dels districtes especials de Tòquio, envoltat pels altres cinc districtes de Chiyoda, Minato, Taitō, Sumida i Kōtō.
Administrativament, Chūō està dividit en les tres zones de Nihonbashi, Kyōbashi i Tsukishima. Mentres que les dues primeres són zones predominantment comercials a l'est de l'estació de Tòquio i amb importants barris com Ginza i Tsukiji; Tsukishima és una illa separada a la badia de Tòquio ocupada majoritàriament per blocs d'apartaments.
Fins la Segona Guerra Mundial, la zona estava plena de xicotets rius i canals, transitats per barques de rem que llavors eren el principal mitjà de transport i comerç a la zona. Després de la guerra, molts d'aquests canals van ser farcits amb ciment per tal de fer nous carrers, edificis i autopistes. Tot i això, els antics canals són la base per a moltes de les divisions entre els diferents veïnats de la zona. El riu Sumida forma la frontera oriental del districte.
Chūō és físicament el segon districte especial més menut de Tòquio, amb una superfície total de només 10,15 quilòmetres quadrats, sent només superat per Taitō.
L'any 1612, el shōgunTokugawa Ieyasu, amb la idea de reconvertir el poble d'Edo en la capital del seu bakufu, fa que comencen els treballs de construcció d'un nou barri comercial prop de la fi oriental del Tōkaidō, la carretera principal que connecta el Japó oriental amb la regió de Kantō. Durant el període Edo, la zona era coneguda com a Edomachi (per ser el centre d'Edo). Gran part de la zona, especialment Ginza i Tsukiji, eren arenals al delta del riu Sumida fins a la seua urbanització durant l'època del bakufu Tokugawa. Després d'un incendi que devasta gran part de la ciutat, l'any 1657 es replantea la rehabilitació de la zona amb la construcció de més canals navegables per al comerç marítim.
A començaments de l'era Meiji, l'any 1869, una legació d'estrangers s'estableix a Tsukiji. Aquest destacament continuà fins al 1899. L'any 1872 un altre incendi devasta la pràctica totalitat de Ginza. Després d'això, el governador de Tòquio decideix re-urbanitzar la zona a l'estil d'un modern barri comercial europeu entre Shimbashi al sud (llavors la major terminal ferroviària del país) i Nihonbashi (barri comercial i financer) al nord. Amb les reformes administratives Meiji, l'any 1878 es creen oficialment els districtes de Nihonbashi i Kyōbashi dins de la recentment creada ciutat de Tòquio.
L'any 1945, després de la derrota japonesa a la Segona Guerra Mundial i la conseqüent ocupació aliada del Japó, molts edificis de la zona van ser confiscats per les tropes invasores, que els van utilitzar com a instal·lacions. Aquests edificis no tornarien als seus respectius propietaris fins a l'any 1951. El 15 de març de 1947 es creà sota la nova llei d'autonomia local l'actual districte especial de Chūō, fruit de la fusió dels antics districtes de Nihonbashi i Kyōbashi.
Administració
Alcaldes
Els alcaldes del districte especial de Chūō són els següents:[2]
%E5%8C%BA%E5%86%85%E3%81%A8%E5%91%A8%E8%BE%BA%E3%81%AE%E9%89%84%E9%81%93%E8%B7%AF%E7%B7%9A%E5%9B%B3.png)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
