El Casamiento en casa és una institució jurídica aragonesa de font capitular i règim consuetudinari que estipula contràriament als històrics Furs d'Aragó respecte als casos de viudetat i s'estableix inserint un conveni en capítols matrimonials; concretament, en cas de mort de l'hereu/pubilla, s'atorga al cònjuge que s'ha quedat vídu/a la pròrroga de l'úsdefruit vidual, i en cas que aquest vídu/a vulgui contraure un nou matrimoni i sigui autoritzat a fer-ho, al dret que aquest té a comunicar l'úsdefruit vidual al seu nou cònjuge.[1][2][3][4]
Origen
Per la seva finalitat, naturalesa i caràcter, aquesta institució jurídica tingué el seu origen en les comarques de Ribagorça, Sobrarbe i l'Alto Aragón en comunitats familiars agrícoles i ramaderes en un entorn sociològic rural i en una economia agro-ramadera en la que, mitjançants la inserció de la clàusula en els capítols matrimonials, es tractava de mantenir la viabilitat de la casa. La institució del «casamiento en casa» no apareix en cap de les compilacions consueditudinàries aragoneses del segle xiv, així com tampoc en les anteriors. No serà fins a partir del 1390 quan es comencin a reconèixer els úsdefruits viduals recícprocs, però limitats únicament als béns immobles, de manera que la insititució del «casamieto en casa» tindria origen vers el segle XV o amb posterioritat.
Context
Segons els històrics Furs d'Aragó, la regla dicta que si un hereu/pubilla contrau matrimoni amb un foraster/a, i es dona el cas que l'hereu/pubilla es mor, el foraster/a podrà només gaudir de l'úsdefruit de la casa mentre no contragui un nou matrimoni; en cas de contraure un nou matrimoni, l'úsdefruit queda extingit i el foraster/a perd la casa.
Descripció del «casamiento en casa»
La tipificació consuetudianària bàsica del «casamiento en casa» consisteix en una inserció en les capitulacions matrimonials, que dona facultat al foraster o forastera que contrau matrimoni amb l'hereu o la pubilla per tal que, si l'hereu/pubilla es mor, aleshores el foraster/a pugui contraure un nou matrimoni sense perdre l'usdefruit de la viudetat que li correspon sobre el patrimoni de l'hereu/pubilla mort/a, és a dir, sobre la casa, i que a més, es pugui transmetre aquest úsdefruit al nou cònjuge, si es dona el cas de mort, sempre que aquest segon matrimoni hagués estat considerat positiu per a la casa i la família, decisió que correspondrà a les persones designades a tal efecte, i que normalment són els instituients o una «Junta de Parientes».
Legalitat
En la «Ley 15/1967, de 8 de abril, sobre compilación del Derecho civil de Aragón» que estigué en vigor fins al 19 de maig del 1988 s'establia que:[5]
«
«Artículo 35. Casamiento en casa / Capítulo II / Título IV / Libro I». «El usufructo proveniente del casamiento en casa se extingue cuando los cónyuges abandonan ésta o la explotación familiar»
»
La totalitat del Títol IV / Llibre I fou derogada per la «Ley 2/2003, de 12 de febrero, de régimen económico matrimonial y viudedad»[6] i que al seu torn legisla la continuïtat de la vigència legal de la institució:
«
«Artículo 19.—Instituciones familiares consuetudinarias». «Cuando las estipulaciones hagan referencia a instituciones familiares consuetudinarias, tales como «dote», «firma de dote», «hermandad llana», «agermanamiento» o «casamiento al más viviente», «casamiento en casa», «acogimiento o casamiento a sobre bienes», «consorcio universal o juntar dos casas» y «dación personal», se estará a lo pactado, y se interpretarán aquéllas con arreglo a la costumbre y a los usos locales.»
»
Variants
Sobre aquesta tipificació bàsica, l'estudi de la casuística presenta variablitats en funció de les negociacions prèvies al matrimoni: condicionar aquesta facultat al fet que els fills deixats per la l'hereu/pubilla morta siguin menors, imposar que s'instituexi hereu a un fill concret d'un matrimoni anterior de l'hereu/pubilla, etc.
«Casamiento en casa: Vidua la (o el) contrayente con hijos todos menores de dieciséis años o incapaces (y también sin hijos), podrá casar de nuevo sobre la casa y bienes de su difunto marido si para ello prestaren si consentimiento los instutyentes, el sobreviviente de ellos o, a falta de los dos, el Consejo de Parientes. En tal caso se prorrogará a su favor el usufructo de viudedad, el cual se hará extensivo al nuevo cónyuge; las aportaciones de éste podrán ser aseguradas sobre los bienes de la casa, y los hijos del posterior matrimonio serán dotados al haber y poder de la misma si en su pro trabajaren»
«Casamiento en casa: En el Alto Aragón, el derecho concedido al viudo o viuda para continuar disfrutando del usufructo legal que se le hubiese reconocido, en el caso de contraer segundas núpcias»
«Casamiento en casa: Facultad que, para el caso de enviudar, se reserva en los capítulos matrimoniales el cónyuge forastero, que viene a casar en casa extraña con un heredero, de contraer nuevo matrimonio sobre la casa y bienes de éste, esto es, sin perder el usufructo foral (que queda prorrogado en perjuicio de los herederos legítimos de dicha casa), asegurando con hipoteca especial, sobre bienes del difunto heredero la dote o legítima que aporta el nuevo cónyuge, y transfiriendo a éste el usufructo de los mismos biénes para el caso de que enviude a su vez.»
«Casamiento en casa: Es aquella modalidad consuetudinaria de la viudedad foral por la que el contrayente que quedare viudo se le concede en las capitulaciones matrimoniales la facultad de volverse a casar con prórroga del usufructo vidual y comunicación de mismo al nuevo cónyuge, siempre que las segundas núpcias fueran convenientes a la casa y a la familia, consintiéndolas por ello las personas prefijadas en la misma (SAPENA), por regla general, los instituyentes, o a falta de ellos, la Junta de Parientes. El usufructo se pierde si se abandona la casa.»
Martín-Ballestero y Costea, Luis. La Casa en el Derecho Aragonés (en castellà). Saragossa: E. Berdejo Casañal, 1944 (Estudios de Derecho Aragonés) [Consulta: 7 gener 2011].[Enllaç no actiu]
Palá Mediano, Francisco. «Casamiento en casa». A: Carlos-E. Mascareñas (dir.). Nueva Enciclopedia Jurídica (en castellà). tomo 3. Barcelona: Francisco Seix (ed.), 1951, p. 755-756 [Consulta: 7 gener 2011].
Sánchez Pascual, Francisco «El Casamiento en casa» (en castellà). Anuario de Derecho Aragonés, 1944, p. 433-486 [Consulta: 7 gener 2011].[Enllaç no actiu]
Serrano Daura, Josep «La donació de Ramir II d'Aragó a Ramon Berenguer IV de Barcelona de 1137 i la institució del "casamiento en casa"». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols. Col·legi de Notaris de Barcelona, núm. 15, 1997, p. 7-14.
.jpg)