A finals del 1838, Engràcia Serra, vídua del fabricant d'indianes Joan Calafell i Altabàs, i el seu fill Joan Calafell i Serra van establir en emfiteusi al fabricant de teixits Francesc Saldas i Serra una parcel·la del seu hort de 90 pams d'amplada, amb l'obligació d'invertir-hi 4.000 lliures en el termini de quatre anys.[1] L'abril del 1839, aquest va demanar permís per a construir-hi un edifici de planta baixa i dos pisos, segons el projecte de l'arquitecteJosep Fontserè i Domènech.[2][3]
El 1844, Saldas va demanar permís per a remuntar-hi dos pisos i instal·lar-hi una màquina de vapor de 20 CV per a la seva filatura, procedent de la casa Hall & Scott de Rouen,[4][5] segons el projecte del mateix Fontserè.[6] La fàbrica estava formada per dues «quadres» de crugia simple (uns 6 m d'amplada) disposades longitudinalment als costats de la parcel·la, deixant entremig un pati.[3] Segons les «Estadístiques» del 1850, hi havia les filatures d'Armengol, Llibre i Cia, amb 3 CV de potència, 1320 fusos de mule-jennies i 37 operaris, i la de Pascual Germans i Cia, amb 6 CV, 2.160 fusos de mule-jennies i 50 operaris.[7][3]
El 16 de març del 1859, la fàbrica va ser destruïda per un incendi originat en una de les metxeres de la «quadra» del tercer pis, llogada a Carles Solé, i es va propagar a la veïna de Joan Calafell (núm. 16).[8] El juny del mateix any, Saldas en va presentar el projecte de reconstrucció, obra de l'arquitecte Francesc Vila,[9] que va dissenyar una «quadra» de doble crugia i un pati lateral.[3] El 1860, un cop acabada, va vendre'n la meitat a Pau Oliver i Oliva, natural d'El Vendrell.[10] Segons la guia El Consultor del 1863, hi havia les filatures d'Ignasi Castellarnau, Llorenç Duran i Gabriel Vallès i l'asserradora de Francesc Tey.[11]
Aquell mateix any, Saldas va vendre l'altra meitat indivisa de la casa-fàbrica i la màquina de vapor als germans Martí i Gaspar Rodés i Planas, i a Josep Morell i Puget (natural de Manresa i cunyat del primer, ja que era casat amb la seva germana Àngela)[12] per 15.000 duros.[13] Aquests, juntament amb Pau Oliver i l'advocat Pau Planas i Joanich,[14] van constituir la societat Pau Oliver i Cia, destinada a la filatura i teixidura de cotó i amb un capital de 40.000 duros.[15] La fàbrica va començar a funcionar l'abril del 1864,[16] i just un any després, els germans Rodés i Josep Morell vengueren la seva part de la propietat a Santiago Murillo i Nadal, natural de Sòria,[17] que al seu torn la vengué a Planas.[18]
El 1868, els germans Rodés i Pau Planas sortiren de la societat,[19] i aquest darrer vengué la seva meitat de la casa-fàbrica a Morell i Murillo.[20] El 1871, Pau Oliver es retirà de la societat[21] i vengué la seva meitat de la casa-fàbrica als altres dos socis,[22] que constituïren la nova societat Morell i Murillo, encarregant-se el primer de la direcció de la fàbrica i el segon de la comptabilitat.[23][24][25][3] Al mateix temps, l'Ajuntament de Barcelona va fer inspeccionar les calderes de vapor (qualificades com a «deteriorades» a l'escriptura de venda) arran d'unes denúncies per fer-les treballar molt per sobre de la seva potència nominal,[26][3] i Morell i Murillo serien multats en diverses ocasions per aquest motiu.[27]
L'agost del 1877 va esclatar un conflicte laboral que va suposar el tancament patronal durant 18 mesos.[16][28] Passat aquest període, Morell va tornar a obrir la fàbrica però amb una rebaixa salarial; aleshores els treballadors van recórrer a les autoritats, i els patrons van acceptar mantenir el salari, però amb la condició que si tenien pèrdues ho demostrarien amb els llibres de comptabilitat.[29][30] El juliol del 1879, els obrers van nomenar una comissió per a examinar-los, però Morell s'hi va negar i va tornar a tancar la fàbrica durant 9 mesos.[29][31] El 29 abril del 1880, l'empresa va acomiadar el personal i va contractar nous treballadors (esquirols), el que va provocar les ires dels represaliats,[32] que tres setmanes més tard, el 21 de maig, assaltaren la fàbrica, destruint-hi maquinària i calant-hi foc, essent reprimits per un contingent de l'exèrcit comandat pel mateix capità general de Catalunya. El cas va arribar al Congrés dels Diputats, on el conservador Duran i Bas va qualificar els fets com a «motí».[33]
El 18 d'octubre del 1881 es va declarar un incendi a la sala de batans, que va ser sufocat pels treballadors amb ajuda de la bomba d'aigua de la fàbrica.[34][35] Finalment, el 28 de juny del 1882 en va explotar una de les calderes, produint la mort de 14 persones (6 més en els dies següents) i ferits de diversa consideració.[36][37][3][38] Pel que sembla, la casa-fàbrica va ser enderrocada i al seu lloc s'instal·là un joc de pilota anomenat Trinquete Barcelonés.[39][40]
Projecte d'obertura dels carrers de la Reina Amàlia, Lleialtat i Hort de la Bomba (1807)Quarteró núm. 102 de Garriga i Roca (c. 1860)
