El 1765, Josep Galceran Pinós i de Pinós, marquès de Barberà, va establir en emfiteusi una parcel·la del seu hort al candeler Pau Molins i Carol,[1] on aquest va construir un obrador de blanqueig de cera. A la seva mort el 1775, va deixar com a hereva universal la seva dona Maria Paula Rotxotxo i Puigdoura (vegeu casa-fàbrica Rotxotxo) i molts deutes.[2] En particular, «la casa y hort del carrer de Sant Pau se trobaba obligada a diferents censals, los quals y las pencions que de ells se devian importaban quasi tant com lo valor de dita casa y hort».[3]
Fàbrica d'indianes de Miquel Castelló i Cia
El març del 1775, Miquel (Josep) Castelló, Pau Armet i Josep Samuntà van constituir una societat sense cap finalitat precisa, tot i que sembla que era per a un magatzem de pesca salada,[4] i el juny del mateix any van adquirir en emfiteusi una casa als carrers de la Vidrieria i Volta d'en Bufanalla,[5] i tot seguit, van demanar permís per a reedificar-la.[6]
El 1778, van adquirir la finca del carrer de Sant Pau a la vídua Rotxotxo per 2.420 lliures,[7][8] i hi van establir una fàbrica d'indianes[9] sota la raó social Miquel Castelló i Cia. Samuntà hi va aportar un prat d'indianes[10][11] que li havia establert en emfiteusi el terratinentJosep Albert Navarro-Mas i Marquet a l'actual marina del Prat Vermell.[12][13][4] Uns anys més tard, la societat es va dissoldre,[14][4] i el 1780, Castelló i Armet cediren la casa del carrer de la Vidriera a Samuntà.[15] El 1781, Castelló cedí el prat, amb la casa i els utensilis corresponents, als altres dos socis,[16] l l'any següent, Samuntà vengué la seva part per 3.550 (2.000 pel prat i 1.550 pels estris) lliures a Armet,[17] que va constituir una nova companyia amb Joan Salgado (vegeu casa-fàbrica Salgado-Güell).[4]
El 1787, Miquel Castelló va demanar permís per a canviar-ne alguns estenedors, ja que les fustes s'havien podrit a causa de la pluja.[18] El desembre del 1793, apareixia al Diario de Barcelona una notícia relativa al furt d'unes peces pintades: «La noche del día 20 del corriente, se desaparecieron de la Porchada de la Fábrica de Miguél Castelló en la calle de S. Pablo, dos Piezas de indiana pintada sin hervir: el que sepa el paradero de dichas Piezas, se servirá dar aviso al Despacho principal del Diario, que se le guardará el secreto, dándole una gratlficacion; y si recaen en persona necesitada, se le dará una crecida limosna.»[19]
A la seva mort, el van succeir el seu gendre Francesc Planas i la seva filla Antònia, que el 1806 van demanar permís per a obrir-hi dues portes i tancar-hi una altra.[20] El 1814, el matrimoni era en concurs de creditors, i els síndics i segrestadors dels seus béns van posar en lloguer el prat d'indianes.[21] El 1828, Francesc Planas va establir en emfiteusi la part de la finca més propera al carrer de Sant Oleguer al fabricant de tints de cotó vermell Pere Keittinger,[22] i va demanar permís per a variar diverses obertures de la façana, segons el projecte del mestre de cases Joan Valls i Balansó.[23]
Fàbrica de teixits de Marià Güell
El 1850, els germans Francesc, Dolors i Antònia Planas i Castelló van vendre la propietat al fabricant de teixits de cotó Marià Güell i Bigorra (†1861),[24][a][32] que el va fer enderrocar per a construir-hi un de nou de planta baixa i quatre pisos, segons el projecte del mestre d'obres Antoni Jambrú i Riera,[33][34][35][36] i amb la participació del fuster Gaietà Roldós, el manyà Francesc Altadill i el llanuer Manuel Garcia.[37] El 1852, va adquirir en emfiteusi a l'hisendat Esteve Maignon i Duran uns terrenys al carrer del Pilar (actualment Arnús) de Badalona,[38] on faria construir una fàbrica,[39] i el 1853 va fer el mateix amb uns terrenys adjacents al carrer de Sant Josep al pagès Pau Suñol i Banús,[40][41] on faria construir dues cases.[39] El 1858, va adquirir als germans Antoni, Paula i Francesca Brugarolas i Roca la casa veïna del carrer del Marquès de Barberà, 26 (vegeu casa Antoni Brugarolas).[42][43]
A la seva mort, els seus fills van continuar el negoci sota la raó social Güell Germans:[44] «San Pablo, 75, frente á la de Cadena. Güell hermanos. Fábrica de tejidos de algodon. Cutíes para colchones de todas clases. Arabias. Se hacen espediciones á todas partes.»,[45] que el 1863 compartia les instal·lacions amb Cendra Germans: «San Pablo, 75. Cendra hermanos. Fábrica de tejidos de hilo, lana y algodon. Driles de varias clases; patenes, mezclillas y castores; lanillas, tartanes de todas clases. Se sirven pedidos á todas partes.»[46]Barbará, 26, Fábrica de varios tejidos de lana, hilo, algodon. Pañolería de todas clases. Tartanes. Damascos de algodon. Driles, cutíes, biones. Espediciones á todos puntos. Sres. Santa y Galcerán».[47]
Entre 1910 i 1922, als baixos hi hagué el cafè-dancing La Bombilla.[48] Finalment, l'edifici fou enderrocat a la dècada del 1990, afectat pel PERI del Raval.[49]
Projecte del carrer de Sant Oleguer. La lletra B correspon a la fàbrica d'indianes de Gregori French
Notes
↑Natural de Valls i fill de Marià Güell i Francesch[25] i de Rosa Vigorra (o Bigorra) i Jaumejoan,[26] provenia d'una nissaga de teixidors. A principis de la dècada del 1840, ell i el seu germà Joan (†1881)[27] eren establerts al carrer d'en Cortines, 6 (vegeu casa-fàbrica Canet-Santonja),[28][29] i posteriorment, Marià es va traslladar al carrer del Marquès de Barberà, 37 (vegeu casa-fàbrica Gelabert).[30][31]
Referències
↑AHPB, notari Josep Bonaventura Fontana, manual 1.042/15, f. 373-376, 11-12-1765.
↑Alexandre, Octavi. Catàleg de la Destrucció del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic del Centre Històric de Barcelona. Veïns en Defensa de la Barcelona Vella i Estudiants pel Patrimoni, 2000, p. 41.
Arranz, Manuel. Mestres d'obres i fusters. La construcció a Barcelona en el segle XVIII. Col·legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, 1991, p. 13.
Voltes Bou, Pere «Repercusiones económicas de la intervención española en la guerra de Independencia de los Estados Unidos». Hispania: Revista española de historia, vol. 21, 81, 1961, pàg. 49-150.
