Carlo Andreoli (Mirandola (Reggio Emilia), 8 de gener, 1840 - Reggio Emilia, 22 de gener, 1908), va ser un pianista i compositor italià.
Va ser un dels primers impulsors de la música de Johann Sebastian Bach a Itàlia, tant en concert com en activitats educatives; també va editar l'edició italiana de les obres de Beethoven, Muzio Clementi i Chopin.
Després de rebre les seves primeres lliçons de piano i orgue del seu pare, el 12 d'abril de 1847, a l'edat de set anys, va debutar al Teatre Comunale de Mòdena en un recital de piano juntament amb el seu germà Guglielmo, d'onze anys.[1] El 1852 es va matricular al Conservatori de Milà, on es va graduar sis anys més tard en piano amb el mestre Antonio Angeleri. Igual que el seu germà Guglielmo, tenia un talent excel·lent al piano, amb el qual va actuar amb èxit en diversos concerts a Londres.[2] A partir de 1858 concerts tant com a solista com juntament amb Alfredo Piatti, Giovanni Bottesini, Camillo Sivori i Joseph Joachim.
El 1872 va publicar, juntament amb el mestre Angeleri, un mètode per a piano, també traduït a nombroses llengües.[5] De 1877 a 1887, amb l'ajuda del seu germà Guglielmo junior, va organitzar una sèrie de 96 concerts simfònics coneguts com els Concerts Populars Milanesos.[6]
Després d'haver-se retirat de l'activitat l'any 1891 a causa d'una malaltia mental, va morir després de 17 anys d'hospitalització en un centre sanitari de Reggio Emilia. L'any 1910, per iniciativa de Giovanni Anfossi, es va inaugurar un bust en memòria seva al Conservatori de Milà, amb un epígraf dictat per Arrigo Boito.
L'escola de música municipal de Mirandola i la filharmònica de la ciutat porten el nom dels germans Carlo i Guglielmo junior Andreoli. L'any 1956 l'administració municipal de Mirandola va decidir posar-li el seu nom a un carrer.
Obres
Quattro notturni, op. 4-10-12-19
Tre valzer, op. 5-15-18
Impromptu, op. 11
Scherzo, op. 13
Romanze senza parole, op. 16-17
Marcia militare, op. 20
Serenata, op. 21
Duetto capriccioso, op. 22, per pianoforte e violoncello
Cinque pezzi caratteristici, op. 23
Tarantella e Valzer, op. 24
Rêverie e Polonese, op. 25
Sei romanze senza parole (premi "società del Quartetto di Milano")
↑Cronistoria dei teatri di Modena dal 1539 al 1871 del maestro Alessandro Gandini, vol. 2, Tipografia Sociale, 1873, p. 358. URL consultato il 15 aprile 2018 (archiviato il 16 aprile 2018).
↑Joseph W. Lewis, What Killed the Great and Not So Great Composers?, Bloomington (Indiana), Author House, 2010, p. 370, ISBN 978-1-4520-3438-6. URL consultato il 14 aprile 2018 (archiviato il 15 febbraio 2017).
↑Angelèri, Antonio, in Treccani.it – Enciclopedie on line, Roma, Istituto dell'Enciclopedia Italiana
↑Giuseppe Rausa, Franz Liszt a Milano nel 1837-38 – La ricezione delle composizioni pianistiche di Liszt, Chopin e Schumann nella città lombarda tra il 1840 e il 1918, in Piero Mioli (a cura di), Gran tour, grand piano: il pianismo romantico a diporto per l'Italia nell'Ottocento, Bologna, Patron editore, 2014. URL consultato il 15 aprile 2018 (archiviato il 15 aprile 2018).
Bibliografia
Riccardo Allorto, Carlo Andreoli, a Dizionario biografico degli italiani, vol. 3, Roma, Istituto dell'Enciclopedia Italiana, 1961.
Marco Bolzani, Gli Andreoli di Mirandola e i Concerti Popolari milanesi (1877—1887), Edizioni «Al Barnardon», 1988.